Ni Catalunya ni Europa s’acaben

«L’ideal hauria estat la barreja, la barreja amb la justa i relativa igualtat, perquè no sorgissin torbadores comparacions. Però això s’ha tingut molt poc en compte, a part que s’al·lega que és gairebé impossible, difícil, determinar fins a quin punt és lícit impedir que una persona busqui els mitjans de vida al lloc que millor pugui satisfer les seves necessitats peremptòries».

Aquesta reflexió és de 1964, però encara és vigent en una Europa convulsa i més diversa i multicultural que mai a qui se li han canviat les coordenades geopolítiques vigents des de la fi de la Segona Guerra Mundial. I està molt d’actualitat en una Catalunya que, des de l’any 2000, ha experimentat un creixement demogràfic espectacular, passant de sis milions d’habitants a vuit. Al tombant del segle XXI, les persones nascudes fora d’Espanya eren només 253.000 (un 4 % de la població) i, avui, superen de llarg el milió i mig de persones i són més d’una cinquena part de la població (i més del 25 % de la que treballa).

La cita inicial és una de tantes d’un llibre emblemàtic i clau per a la història de la Catalunya contemporània. Ha estat mitificat fins i tot per gent que no l’ha llegit o que, simplement, ha oblidat o tergiversat el llegat de l’autor, de qui enguany se celebra el centenari del seu naixement. Parlem de Paco Candel (Casas Altas, 1925-Barcelona, 2007) i d’Els altres catalans, publicat el 1964 per Edicions 62 i reeditat fins a l’actualitat en una vintena d’ocasions. Massa poques —o mal repartits i poc recomanats, els llibres de Candel— si ens atenim a polèmiques recents (i recurrents) sobre la identitat catalana o a l’auge, preocupant i imparable, de la xenofòbia i l’extrema dreta arreu del món, a Europa i a casa nostra.

És un exemple preocupant la manera com sectors de l’opinió pública i de l’opinió publicada van rebre el discurs del guionista de ‘Casa en flames’, Eduard Sola, a la gala dels Gaudí.

De signe espanyolista o catalanista, és un fet que l’extrema dreta està arrossegant, en el seu combat per l’hegemonia cultural, la dreta de tota la vida, es digui PP o el difunt Ciutadans, la difunta CiU o Junts. I, a voltes, fins i tot arrossega sectors de l’esquerra. N’és un exemple la manera com alguns, a Espanya i a Catalunya, volen presentar o instrumentalitzar la delegació de competències sobre immigració de l’Estat a la Generalitat que ha acordat el Govern de Pedro Sánchez amb el partit de Carles Puigdemont. També és un exemple preocupant la manera com sectors de l’opinió pública i de l’opinió publicada esperonades per un linxament a les xarxes socials, van rebre el discurs del guionista de Casa en flames, Eduard Sola, a la gala dels Premis Gaudí.

Sola es va declarar «orgullosament xarnego» en la reivindicació de progrés social i cultural que hi ha entre el seu avi immigrant i analfabet i ell mateix, guionista i persona d’esquerres que denuncia la xenofòbia i defensa drets socials. El director Juan Antonio Bayona va secundar Sola en aquest «orgull xarnego» en lliurar el Gaudí ex aequo de millor pel·lícula a El 47, de Marcel Barrena.

Xarneguisme i immigració

A la Catalunya que Salvador Illa governa en minoria apel·lant a l’ordre i al retorn a la normalitat (també de la Caixa; que no de la Renfe) després del procés, polèmiques sobre el xarneguisme o la immigració són l’últim recurs del nacionalisme identitari, a una banda i a l’altra de l’Ebre, per mantenir una tensió o polarització que només beneficia la dreta. En canvi, pel·lícules com El 47, fins i tot pels seus oblits del paper protagonista en la història de CCOO i el PSUC, són l’oportunitat per reivindicar que un altre món, o almenys una altra Catalunya, va ser i és possible.

Ja sense «utopia disponible», que és com Marina Subirats va definir l’anhel de la independència en moments de crisi econòmica, retallades socials i confusió ideològica, és evident que hi ha independentistes frustrats o amargats que no volen abandonar la confrontació fallida del procés. I si ningú no basteix una altra utopia que necessàriament ha de passar per Europa, però no pel rearmament ni el keynesianisme militar, correm el risc que es vagi inflant encara més la distopia disponible de l’extrema dreta, en versió trumpista o de qualsevol de les seves variants europees.

‘El 47’, fins i tot pels seus ‘oblits’ del paper protagonista en la història de CCOO i el PSUC, és l’oportunitat per reivindicar que una altra Catalunya, va ser i és possible.

Aquesta distopia té precisament en el seu punt de mira la immigració. Ho està demostrant Donald Trump als Estats Units. Però també existeix el projecte d’una Europa fortalesa que es tanca en si mateixa tot blindant les seves fronteres. I aquest projecte ja no s’intueix només per les dures imatges de persones mortes o reprimides a les tanques de Ceuta i Melilla; pels milers d’immigrants ofegats en la fossa comuna del Mediterrani; pels camps de refugiats de Grècia on la policia, més que ajudar, reprimeix, o pels camps de deportats que la postfeixista Giorgia Meloni ha externalitzat a Albània i que altres països europeus no veuen amb mals ulls.

La distopia tecnocapitalista que utilitza la immigració com a boc expiatori i, al mateix temps, com a mà d’obra explotada que, paradoxalment, sosté amb les seves cotitzacions i impostos i la seva força de treball (singularment, en les feines de cures) un estat de benestar retallat, amenaçat o de futur incert, comença a ser una realitat europea més enllà de les zones de frontera o dels centres de detenció i internament. Ja se n’encarrega, de la distopia, una extrema dreta que beneficia algunes elits mentre fa forat no només entre la burgesia i les classes mitjanes, sinó especialment entre la classe treballadora i la gent jove, amb un discurs que és obertament xenòfob, i especialment islamòfob, però també profundament masclista.

‘Auca del Candel’ de la Fundació Paco Candel. Col·lecció d’auques de l’Arxiu Municipal del Districte de Sants Montuïc.

Feminisme i sindicalisme

Aquesta distopia avança amb èxit tant a França, Holanda o Alemanya com a Madrid, Badalona o Ripoll. I només estan en condicions de plantar-li cara, amb certes garanties d’èxit, el feminisme i el sindicalisme de classe i nacional. Això és així gràcies a la seva força com a moviment social i a la seva implantació i capacitat organitzativa, confederal i sociopolítica. Ho certifiquen, per exemple, les grans manifestacions del 8-M dels darrers anys i una afiliació que, en el cas de CCOO de Catalunya, voreja els cent cinquanta mil afiliats, més del 10 % dels quals són d’origen estranger i voten majoritàriament en les eleccions sindicals mentre, per contra, no tenen dret a fer-ho en cap elecció política.

Ja explicava Candel el 1964, a Els altres catalans, que era una «opinió preponderant, tant per part dels catalans com dels no-catalans, que Catalunya no admet els immigrants». Precisava que els qui havien estudiat aquesta qüestió apreciaven «una certa discriminació, una certa tendència a la segregació». Candel deia també: «Fins i tot entre els mateixos immigrants s’observen diverses actituds entre els d’immigració antiga i els nouvinguts, actituds que s’assemblen completament a les dels autòctons respecte als immigrants. No hi ha, doncs, discriminació —diguem, encara que el nom sigui totalment inadequat— racial, sinó social, o millor dit, moral».

Ja explicava Candel el 1964, a ‘Els altres catalans’, que era una «opinió preponderant, tant per part dels catalans com dels no-catalans, que Catalunya no admet els immigrants».

Avui encara existeixen aquestes actituds de discriminació de la vella immigració —en aquest cas, població rural espanyola desplaçada cap a la Catalunya metropolitana dels anys 50, 60 i 70 del segle XX— envers la immigració més recent, bàsicament estrangers arribats a finals del segle passat i, sobretot, durant el primer quart del segle XXI. El 2017, per primera vegada, el nombre de persones residents a Catalunya d’origen estranger va superar el de les nascudes a la resta d’Espanya. Per tant, ja hi ha més nous altres catalans d’allò que els demògrafs anomenen tercera onada migratòria que antics altres catalans de la segona onada que va descriure Candel. Ell era, al seu torn, immigrant tardà de la primera onada, iniciada amb la revolució industrial del segle XIX i que va acabar al primer terç del segle XX a redós de la crisi global causada pel crac del 29, just abans de la Guerra Civil.

Una quarta part de les persones migrants d’origen extracomunitari empadronades a Catalunya el 2022 no tenien permís de treball o de residència.

Segons dades oficials del padró, del total d’1.650.048 persones d’origen estranger que vivien a Catalunya el 2022, poc més de mig milió havien obtingut la nacionalitat espanyola, una xifra que en representa gairebé un terç. A la vegada, una quarta part de les persones migrants d’origen extracomunitari empadronades a Catalunya el 2022 es trobaven en situació irregular. És a dir, no tenien permís de treball o de residència. Són dades d’un estudi recent de la Fundació Cipriano García que ha coordinat la sociòloga Mariña Couceiro.

Del conjunt de tots aquests nous altres catalans i catalanes (el perfil de la immigració s’ha feminitzat molt), els qui han nascut a l’Amèrica Llatina són el col·lectiu predominant i representen el 43,2 % dels residents a Catalunya que han nascut fora d’Espanya. En segon lloc, hi ha la població d’origen africà, seguida de les persones nascudes en algun altre país de la Unió Europea. En els dos casos, i en contra de l’imaginari col·lectiu, els percentatges s’han anat reduint de manera progressiva des de l’inici de la tercera onada migratòria. Per contra, al llarg del primer quart del segle XXI gairebé s’ha duplicat el percentatge de la població catalana d’origen asiàtic i, en grau més baix, el de les persones nascudes en un país europeu no comunitari.

‘Expats’, una distinció de classe

En resum, el perfil de la immigració ha canviat i és molt més plural i divers. Però moltes de les problemàtiques que va descriure Candel persisteixen. Destaquen la pobresa, l’infrahabitatge, les dificultats en l’aprenentatge de la llengua o en l’educació (malgrat que arriben ja amb un nivell educatiu similar al dels autòctons), els obstacles per regularitzar la seva situació legal (derivats d’una Llei d’estrangeria profundament injusta) i una integració al mercat de treball que es produeix en unes condicions molt menys favorables que les de la població autòctona. Amb l’excepció, és clar, de la minoria representada per la població nascuda dins de la Unió Europea o en determinats països rics.

A aquests darrers ja no se’ls tracta d’immigrants ni se’ls titlla de xarnegos, moros, negres, pakis o panxitos, sinó que se’ls bateja com a expats, per diferenciar-los de la resta de migrants i dels molts turistes que visiten el nostre país. La condició d’expat no la concedeix un passaport, ni la modernitat o la intel·ligència artificial, sinó el treball que es fa i el sou que es cobra. És, en definitiva, una distinció de classe. I no pels màsters o postgraus que es cursen, ni pel fet de ser un estudiant d’Erasmus, sinó per la classe social a què es pertany o s’aspira.

«Molta gent té fums de nou-ric. El fet d’habitar zones d’extraradi o suburbanes no els fa creure que formen una societat marginal, sinó que estan envoltats d’una gent que no hi hauria de ser i als quals caldria traslladar de lloc. En realitat aquestes persones són una mena de gènere intermedi. La classe mitjana de l’estadi suburbà, com si diguéssim». Ho deia Candel dels immigrants que renegaven de la seva condició de classe. I admetia, com a conclusió no definitiva ni eterna, però útil encara, que hi ha «una certa segregació, però no per raons de procedència, sinó per raons de nivell social». En resum: «Com que l’immigrant —la majoria— pertany a un nivell econòmic més baix que la resta dels residents del país, d’aquí ve aquesta en certa manera visible separació».

El manifest de Ventotene

Una cosa semblant passa ara a Catalunya i Europa, que si no és gràcies als nous migrants, s’acaben com a societats de benestar. Mal que els pesi a Sílvia Orriols o a Giorgia Meloni, a Santiago Abascal o a Viktor Orbán, a Marine Le Pen o a Alice Weidel. Perquè, natalitat a banda, el món del treball, de l’economia i de la cultura, i una societat que és irrevocablement global, no funcionen sense les migracions. Són aquestes, les migracions precisament, les que necessiten llegir i que rellegim Candel per actualitzar la idea de Catalunya, un sol poble, i poder identificar la condició nacional i de classe amb paràmetres del segle XXI. I són les persones treballadores migrants les que, amb el feminisme i el moviment obrer organitzat, poden reactivar l’internacionalisme que necessita Europa per fer front a l’extrema dreta i a la guerra.

L’internacionalisme solidari va fracassar el 1914 i el 1939, certament. Però va triomfar després amb un projecte europeu que, abans que a la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer del 1951, es deu al manifest de Ventotene, per una Europa lliure i unida, que van redactar el 1941 i van fer públic el 1944 un grup de presos antifeixistes liderats pel periodista i militant comunista Altiero Spinelli. Paco Candel, un altre periodista i company de viatge dels comunistes, ens evoca la màxima que diu que és català qui viu i treballa a Catalunya. De Spinelli en podem evocar que serà europeu qui visqui i treballi per Europa.