El 19 de febrer de 2025 es van presentar solemnement els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (EULP) de 2023, la cinquena edició d’un estudi que es fa cada cinc anys des de 2003. Hi havia una gran expectació: es confirmaria el retrocés del català o més aviat el català mantindria posicions en un context demogràfic advers? Podríem dir que van passar totes dues coses. A la roda de premsa, el conseller de Política Lingüística es va esforçar per emfasitzar el manteniment; els mitjans van abonar el relat del retrocés. Aquí ens fixarem especialment en la visió de les dades que va donar el programa especial que TV3 va emetre poques setmanes després, tendenciós des del títol mateix (El català al rescat).

Una de les incògnites de l’EULP 2023 era saber com quedaria el percentatge de persones que tenen el català com a llengua habitual. De manera inapel·lable, aquest percentatge ha baixat, del 36,1 al 32,6 %. Aquesta és l’única dada que va oferir El català al rescat per emmarcar el suposat declivi del català. Responent a les preguntes de la conductora del programa, a cap dels experts convidats se li va acudir de recordar les xifres absolutes que amaguen els percentatges.

Que el percentatge de persones que tenen el català com a llengua habitual hagi baixat no vol dir que s’hagi desplomat el nombre de persones que tenen el català com a llengua habitual. Segons les dades de l’EULP (projectades al conjunt de la població), l’any 2023 hi havia 2.211.100 persones que tenien el català com a llengua habitual. Això són menys persones que el 2018 però més que el 2008: des del 2008 sembla que la xifra absoluta de persones que tenen el català com a llengua habitual està estabilitzada al voltant de 2,2-2,3 milions. L’explicació principal de la baixada percentual no és altra que el creixement de població a base de persones nouvingudes que no tenen el català com a llengua habitual.

Curiosament, el programa no va recollir el percentatge sobre la llengua inicial, que també ha baixat respecte a l’edició anterior. Una possibilitat és que no ho fes per evitar la comparació entre la llengua inicial (29 %) i la llengua habitual (32,6 %) i no haver d’explicar al públic que el català segueix mantenint un poder d’atracció que poques llengües regionals o minoritàries d’Europa exhibeixen. (En tot cas, si el programa s’hagués fixat en les xifres absolutes hauria descobert que ara hi ha més persones amb el català com a llengua inicial que el 2008 o el 2013; des de 2003 la xifra està estabilitzada al voltant de 2 milions de persones.)

PUBLICITAT

Disminució lenta

Per salvar l’honor dels experts que van participar en el programa, cal reconèixer que no van caure en la trampa que els va parar la periodista. Sobre l’única base del 32,6 % dels parlants habituals, en comptes de preguntar si el català està en retrocés va afirmar que ho estava i va demanar a un dels experts si havia entrat en una situació de «no retorn». L’expert no va fer el joc a la periodista, amb l’argument que «dir si estem en un punt de no retorn seria entrar a especular». No satisfeta amb això, la periodista ho va tornar a intentar amb un altre dels experts, que acabava d’explicar que el català està anant a una disminució lenta però progressiva que d’aquí a 25 anys podria deixar la proporció de catalanoparlants habituals en el 20-25 % de la població. La resposta, en aquest cas, va ser més taxativa: no, ni tan sols d’aquí a 25 anys estaríem parlant d’una situació de no retorn.

Encara que no estigui en una situació de no retorn, és veritat que el català manté una posició insegura davant dels reptes demogràfics, econòmics i culturals. El repte demogràfic és possiblement el més important: a la roda de premsa el conseller va explicar que el nombre absolut de persones que saben català ha crescut, però no ho ha fet al mateix ritme que el creixement de la població en general, propulsat per la immigració estrangera. Les projeccions de l’Idescat no indiquen cap canvi de tendència: en els propers 10 anys la població catalana s’enfilarà fins als 8 milions i mig d’habitants gràcies, de nou, a més immigrants que arribaran a Catalunya sense saber català.

La publicació de les dades de l’EULP va disparar les peticions que se signés el Pacte Nacional per la Llengua, un dispositiu previst en la legislatura anterior que en el seu pacte d’investidura el PSC i ERC es van comprometre a ratificar. Tot seguit volem discutir si el Pacte identifica correctament els reptes que afronta el català, si constitueix una resposta adequada a aquests reptes i si les mesures que planteja resulten realistes.

Al programa ‘El català al rescat’ una alumna terrassenca va dir que només veu el català «com una obligació que tinc que fer a l’institut».

El Pla identifica cinc reptes o causes del «retrocés» de la llengua catalana durant les darreres dècades, tots certament rellevants. El principal d’aquests reptes «es troba en un conjunt de factors econòmics i en les seves conseqüències sociodemogràfiques» i adverteix que «convé no oblidar que bona part de les dinàmiques sociolingüístiques es deriven de processos que no són estrictament lingüístics, sinó socials, econòmics, culturals, etc.» Aquest repte inclou «la transformació de bona part de l’estructura econòmica del país durant les darreres dècades» i, estretament lligats a aquesta transformació, «els ingents [sic] fluxos migratoris i les condicions per a la seva inserció social, laboral i lingüística».

Una opció prescindible

El Pla també inclou en l’inventari de reptes «els canvis culturals i ideològics»; referint-se específicament al català, el Pla detecta que «es percep una devaluació del valor simbòlic del català […] com a component essencial de la catalanitat que ha fet que, en determinats sectors, el fet de saber o d’aprendre català hagi passat de ser un element consubstancial de la famosa “voluntat de ser català” a ser representat com una opció accessòria i prescindible per al procés d’inclusió plena al país. Aquesta devaluació està tenint efectes perjudicials en el sentit que, d’entrada, genera la concepció que la llengua catalana no és un element compartit per tota la societat, sinó que pertany només a un subgrup específic de catalans, i sembla que està facilitant que les noves generacions estableixin una relació menys intensa amb el català que no pas les generacions anteriors». (Això de la «relació menys intensa» és un eufemisme. Al programa El català al rescat una alumna terrassenca va dir que només veu el català «com una obligació que tinc que fer a l’institut»; una condeixebla va confessar que «parlo català perquè en plan m’obliguen; si no, no parlaria català».)

És possible que el Pla no constitueixi una resposta a l’alçada d’aquests reptes. Les mesures del Pacte són mesures més aviat pal·liatives i no aborden directament les causes estructurals que el Pacte mateix identifica. El Pacte no diu res directament sobre l’estructura econòmica del país, com per exemple el turisme i el seu impacte en les dinàmiques sociolingüístiques. El Pacte tampoc diu res directament sobre com s’han de gestionar els «ingents» fluxos migratoris: la formació lingüística de les persones immigrants hauria d’anar lligada a la contractació en origen? Un cop fet el procés migratori com s’ha de combatre la segregació residencial? Com es poden millorar els salaris dels treballadors immigrants? Etcètera. I es podrien fer reflexions semblants sobre els altres reptes: revertir la «devaluació del valor simbòlic del català com a component essencial de la catalanitat», per exemple, demana molt més que una simple política lingüística.

Una de les mesures estrella del Pla és incrementar el nombre de parlants de català. Al llarg del Pla hi ha una certa oscil·lació entre dos significats diferents de «parlant». Una cosa són les persones que saben parlar una llengua i una altra, les persones que la fan servir. En la lletra petita del Pla, sembla que s’assimili «persones que utilitzen el català» a «usuaris habituals del català» (p. 35); si «usuaris habituals del català» vol dir «persones que tenen el català com a llengua habitual», l’objectiu esdevé menys realista. S’ha de dir que el nivell de realisme empitjora quan el text parla de fer créixer el nombre de parlants «exclusius», que podria referir-se a persones que només parlen català (p. 42, i després 63).

Això qui ho paga?

El Pacte també planteja l’horitzó de fer del català «una llengua plenament oficial de iure i de facto a les institucions públiques, a les empreses i als serveis». En el cas de l’Administració de justícia, entre els objectius específics de l’àmbit hi figura «establir el requisit de coneixement del català als professionals dels diferents cossos de personal de l’Administració de justícia que presten servei a Catalunya». Establir aquest requisit per als jutges no depèn de la Generalitat; demana una reforma de la Llei orgànica del poder judicial, i la veritat és que tots els intents que hi ha hagut fins ara de reformar aquesta llei per introduir el requisit lingüístic han fracassat.

PUBLICITAT

Veient la trajectòria dels darrers 40 anys no es pot descartar que el Pacte no acabi d’assolir els seus objectius més «ambiciosos».

En el cas de la Unió Europea, el Pacte planteja com a objectiu «aconseguir l’oficialitat plena del català a les institucions europees». Aquest objectiu tampoc no depèn de la Generalitat, sinó de la voluntat dels 27 Estats membres, que estan molt lluny d’assolir la unanimitat requerida. Podríem dir que l’objectiu té poques perspectives de prosperar, de la mateixa manera que no va prosperar la petició xipriota d’oficialitzar el turc l’any 2016. (La diferència entre el turc i el català és que l’any 2016 el Parlament Europeu va aprovar una resolució a favor de l’oficialitat del turc.)

Un altre horitzó del pla és «un món del treball que incorpora plenament l’ús, l’aprenentatge i l’acreditació de la llengua». La primera mesura d’aquest àmbit prevista per a 2025 és fomentar l’oferta de cursos de català dins de les empreses i en horari laboral. A la pregunta «això qui ho paga?» només es pot respondre amb una punta d’escepticisme. Si ho ha de pagar l’administració, sorprèn que el pressupost destinat a aquesta mesura sigui «per determinar». Si ho han de pagar les empreses, costa d’entendre com aquesta idea, que suposa una reducció de facto de la jornada laboral, es pot fer compatible amb l’oposició de les organitzacions empresarials catalanes a la reducció de la jornada laboral en general.

Vot de confiança

En resum: l’EULP 2023 mostra que el català manté posicions enmig de reptes urgents que no seria prudent menystenir. El Pacte identifica bé aquests reptes però, en comptes de dissenyar una política que ataqui els factors estructurals que condicionen el futur del català, acaba essent un pla de normalització lingüística, semblant als altres que s’han formulat en el passat, que solen procedir per acumulació, amb algunes dosis de grandiloqüència. Sens dubte, cal fer un vot de confiança al president Illa i al seu conseller de Política Lingüística, però veient la trajectòria dels darrers 40 anys no es pot descartar que el Pacte no s’acabi d’executar en la seva integritat i, sobretot, que no acabi d’assolir els seus objectius més «ambiciosos».