Si alguna vegada t’han entrat lladres a casa –són poques les persones a qui no els hagi passat almenys un cop a la vida– i ho has denunciat a la policia, et deuen haver dit que els lladres, principalment, busquen diners i joies. Per què? L’art no és especialment llaminer per robar. Tret que sigui per encàrrec i que les obres estiguin sempre amagades i no surtin mai a la llum, és molt difícil reintroduir-les al mercat. Un cop ho denuncies, la Interpol intercepta l’obra així que algú la intenta vendre. I els robatoris per encàrrec són més propis de la literatura i el cinema que de la realitat. En canvi, les joies són atractives perquè són petites i es poden desmembrar i vendre bé per peces al mercat negre o poden servir per blanquejar diners provinents d’assumptes foscos.

Quan el passat octubre arribaven per les xarxes socials les primeres fotografies i vídeos del robatori de joies de Napoleó al Louvre, em van venir dues imatges a la memòria. D’una banda, un fet similar que vaig viure en primera persona el juny de 2022 a la fira TEFAF de Maastricht i, de l’altra, alguns capítols de la sèrie Lupin. La realitat i la ficció, de vegades, s’assemblen massa.

Anem a pams: el 28 de juny de 2022 a mig matí van irrompre a la prestigiosa TEFAF Maastricht uns homes que pertanyien a la banda Pink Panthers (Panteres Roses). Semblaven talment sortits de la sèrie Peaky Blinders: gorres planes amb visera i ben vestits, es van fer passar per periodistes i es van dirigir a l’estand de la joieria londinenca Symbolic & Chase, que era davant per davant del meu, i hi van robar joies per un valor de vint-i-cinc milions d’euros. Al principi vaig veure un home trencant la vitrina a cop de maça mentre sonava l’alarma. Quan m’hi vaig apropar, un altre individu em va apuntar amb una pistola. El robatori va durar mig minut, que a mi, amagat junt amb el meu fill i la meva assistent al despatx del nostre estand, ens va semblar una eternitat. Passats tres anys, la policia holandesa n’ha recuperat només dos diamants. Els lladres van sortir de la fira amb les joies dins d’unes motxilles i, un cop fora, van agafar uns patinets fins a arribar als cotxes que els esperaven i es van fer fonedissos per l’autopista.

PUBLICITAT

El modus operandi dels lladres que van entrar al Louvre em va recordar molt el de Maastricht. Llegeixo a la premsa i a les xarxes socials que podrien ser els mateixos. Els Panteres Roses són una banda criminal de dos-cents membres integrada majoritàriament per exmilitars formats a l’antiga Iugoslàvia que es caracteritzen per la seva pulcritud professional. L’any 2003 van robar a Barcelona, a la joieria Rabat, i a Londres, a la joieria Graff de Bond Street. Justament els van batejar amb aquest nom quan Scotland Yard va escorcollar el domicili d’un dels membres de la banda i hi va trobar dins d’un pot de crema facial un dels diamants robats, com passava a la pel·lícula de Blake Edwards. Els seus cops de pel·lícula han tingut per víctimes principals joieries d’arreu del món, de Tòquio a Dubai.

Acció espectacular

El robatori del Louvre és el més espectacular de tots pel que representa el museu, una de les icones de l’art mundial, i per l’espectacularitat de l’acció. Només nou mesos després que el president Macron oferís una roda de premsa davant La Gioconda anunciant un nou renaixement del Louvre que comportarà unes inversions de gairebé mil milions d’euros en els propers deu anys, es produeix el robatori que s’ha llegit com una metàfora de la decadència de França. Pensem que la darrera remodelació del Louvre data del temps de François Mitterrand, a mitjan anys 80, quan l’arquitecte sinoamericà Ieoh Ming Pei va construir la piràmide per acollir millor els visitants. És clar que el robatori es produeix en un moment de paràlisi del país amb una crisi política, social i econòmica sense precedents i, segurament, no és fruit de l’atzar. El mateix Macron va celebrar la seva primera victòria electoral el 2017 pronunciant un discurs davant de l’edifici. El Louvre és un dels símbols de la grandeur francesa, ara en hores baixes.

Com es poden robar unes joies tan importants en només set minuts? Com poden entrar uns individus a plena llum del dia al Louvre i emportar-se’n un conjunt de 8.700 diamants, 34 safirs, 38 maragdes i 200 perles en vuit objectes d’orfebreria que condensen una etapa clau de la història de França? La banda criminal que ha perpetrat aquest delicte coneixia perfectament la zona. Sabia que havia d’entrar per un lloc allunyat de la piràmide de Pei, que és la part més vigilada del museu, i necessitaven una sortida fàcil a prop del Sena, i va trobar el lloc perfecte: la galeria d’Apol·lo, on hi havia les joies i que donava al quai François Mitterrand.

La banda criminal sabia que havia d’entrar per un lloc allunyat de la piràmide de Pei, que és la part més vigilada del museu, i necessitaven una sortida fàcil a prop del Sena.

Segurament havien estat diverses vegades a la zona i sabien com arribar-hi i actuar amb precisió quirúrgica. I també coneixien les mancances del museu –les càmeres perimetrals no funcionaven– i possiblement tenien informadors a dins. Necessitaven fingir que eren uns operaris que arreglaven la façana –hi havia obres en aquest moment–, posar una escala elevadora, obrir el vidre amb una radial, accedir a la galeria i amb la mateixa eina obrir les vitrines i agafar les joies, tornar a baixar per la mateixa escala i desaparèixer a través del trànsit urbà en motos de gran cilindrada, però àgils. Tot realitzat amb un temps rècord: entre 4 i 7 minuts, de nota. Tampoc no és casualitat l’hora del robatori, només uns minuts després que s’obrís el museu al públic, a les 9:30 del matí, quan tot l’operatiu de seguretat es concentra a l’entrada dels visitants. Fer-ho amb el museu tancat o de nit era assumir un risc extra.

Allau de visitants

El Louvre és un museu que neix pocs anys després de començar la Revolució Francesa, el 1793. Conserva una de les millors col·leccions enciclopèdiques d’obres d’art del món en un palau reial dels segles XVII i XVIII, i funciona en ple segle XXI amb una estructura de seguretat que, com s’ha vist, és del tot insuficient. Fa temps que es comenta que el Louvre no pot assumir l’allau de visitants que rep cada any, prop dels vuit milions, com si tot Catalunya desfilés al llarg de l’any pel museu. Opera més enllà de les seves possibilitats, amb problemes que van des dels vigilants de les sales, sovint en vaga, fins a les goteres i, ara, la seguretat. Senzillament, no està preparat per als reptes actuals i l’experiència de la visita s’acaba fent antipàtica. De tots els museus del món, el Louvre és el que em fa més mandra visitar perquè sé que hauré de carregar-me de paciència per aguantar les cues quilomètriques i les masses anant en processó a veure la Monna Lisa.

Necessitaven fingir que eren uns operaris que arreglaven la façana, posar una escala elevadora, obrir el vidre amb una radial, accedir a la galeria i amb la mateixa eina obrir les vitrines i agafar les joies.

Un informe del Tribunal de Comptes francès assenyalava les enormes deficiències del museu en matèria de seguretat. Per exemple, a l’ala Richelieu, que conserva una de les col·leccions d’art persa i mesopotàmic millors del món, així com valuosos quadres de Dürer i Poussin, només el 25 % de les 182 sales tenen càmeres de videovigilància. Ara sabem que la direcció del museu, portat per la psicosi col·lectiva en què viu la ciutat, ha decidit traslladar discretament les seves joies –les que encara els queden– al Banc de França, que guarda les reserves d’or del país en un búnquer a 30 metres sota terra. Massa tard. És insòlit que la directora, Laurence des Cars, no hagi dimitit encara. Diuen que va presentar la dimissió, però Macron no la va acceptar.

PUBLICITAT

Tots aquests problemes estructurals, la direcció del museu hauria pogut prevenir-los amb una solució ben senzilla i corrent. Em refereixo a fer facsímils de les joies i guardar les originals al banc. Avui es disposa de mitjans tècnics que permeten reproduir les obres d’art sense que l’ull humà distingeixi l’original de la rèplica. Una de les millors empreses especialitzades en la creació de facsímils, Factum, és a Madrid i la dirigeix el britànic Adam Lowe. Així, per exemple, els dibuixos de grans mestres que es poden veure a l’Albertina de Viena, com la famosa Llebre de Dürer, són facsímils, igual que molts dels manuscrits que s’exposen al Museu de la Biblioteca Nacional de Madrid, o tantes altres peces que no sabem en exposicions i museus d’arreu del món.

Anem cap a un món de facsímils perquè els originals aviat ja no podran viatjar pels preus impossibles d’assumir de les assegurances o pel risc que pateixin robatoris o atemptats.

Primeres detencions

Caldrà que els museus es posin al dia i es preparin per als desafiaments de la societat actual, amb un turisme que tot ho desborda, un consum cultural polaritzat (entre el zero i la massificació) i esclats de violència. Més enllà dels possibles robatoris, les brutals i vandàliques accions contra les obres per part dels activistes climàtics també representen un problema greu que exigeix una solució. El passat 12 d’octubre es va vandalitzar un quadre en protesta pel dia de la Hispanitat al Museu Naval de Madrid: van tirar pintura vermella al quadre de José Garnelo Primer homenaje a Cristobal Colón, que no anava protegit amb vidre, i els danys provocats són irreparables. No vull donar males idees a ningú, però les Meninas de Velázquez no porten vidre perquè seria massa car i no deixaria veure bé l’obra. Potser un dia ho haurem de lamentar.

En fi, tot i que ja hi ha hagut les primeres detencions (esperem que no siguin dels sospitosos habituals, que diria el capità Renault), com més temps passi, menys possibilitat de recuperar senceres les joies de Napoleó. Tic, tac…