Fa uns dies el periodista ambiental i escriptor José Luis Gallego em va llançar una suggestiva idea per a un llibre. Em va plantejar escriure un assaig sobre com es viuria a Barcelona si la temperatura mitjana fos durant tot l’any de 50 graus. Dit d’una altra manera, plantejar com viuríem si arribem tard a l’esforç de revertir el canvi climàtic. La proposta em va semblar tan suggestiva que vaig pensar com afectaria el canvi climàtic a l’àmbit cultural. Les imatges de persones anant al Gran Teatre del Liceu amb bermudes, xancletes i un jersei per a suportar el fred de l’aire condicionat, ballant al Sònar en un espai totalment tancat o anant al MACBA sempre a última hora de la tarda per evitar el sol de justícia, no em van abandonar durant tot el dia.
La proposta de José Luis Gallego no planteja una distopia d’un món imaginari, sinó el que pot ser una realitat futura, propera, comprensible, una hipòtesi possible. No es tracta d’una ficció apocalíptica com en l’obra La carretera, de Cormac McCarthy, on l’home ha de sobreviure en un món fosc, glacial, com ho faria el caminant de Giacometti sobre cendres. La carretera que Gallego em proposava per a circular no és producte d’una imaginació desbordada o d’una visió ideològica, més aviat el contrari.
El que desborda tota comprensió és la realitat cap a on avançàvem on l’única ideologia serà la de la supervivència. L’estímul era tan poderós que em vaig preguntar quin tipus de creació i manifestacions culturals es desenvoluparien sota l’enclusa de 50 graus de temperatura. Una ciutat, Barcelona, atrapada en un clima tan extrem com el que es pot viure en els emirats àrabs, planteja una primera exigència: la d’invertir abundants sumes de diners perquè els ciutadans puguin acudir als museus o auditoris fent-los habitables.
PUBLICITAT
Suposa la pèrdua de la capacitat dels espais públics per al gaudi d’activitats culturals. Ens obligaria a canviar els hàbits de consum i els seus horaris. Anar a peu seria una heroïcitat i la mobilitat dels ciutadans per anar a la inauguració d’un concert o a una exposició s’hauria de realitzar principalment en vehicles. La visió aèria de Barcelona seria una imatge radical de les que ha sabut captar l’arquitecte i fotògraf Jon Tugores en la seva sèrie de fotografies Atmos-Fear on la ciutat, a causa de l’alta contaminació, s’entreveu com una fantasmagoria que redueix l’espai a una profunda boirina.
Refrescar, refrigerar, hidratar ciutadans i turistes seria clau per a poder visitar els monuments. Un estudi realitzat per l’Institut de Salut Carlos III de Madrid estableix que a Espanya van morir, entre el 2000 i el 2009, a causa de les onades de calor, més de tretze mil persones. Ens trobaríem davant d’un clima insuportable que implicaria construir espais com el Dubai Square de Dubai, on s’intentarà simular l’aire lliure en un espai interior. L’impacte econòmic que suposaria tan sols adequar el MNAC a la nova realitat faria que es passés d’invertir en les seves col·leccions a invertir en fer habitable l’espai. La ciutat hauria d’habilitar illes de cultura preparades per a poder contrarestar les altes temperatures del carrer i poder garantir un adequat confort per a gaudir de l’art.
Una opció perquè el clima no envelleixi massa ràpid és imaginar la cultura en un món dominat per la idea d’un desastre imminent.
La paradoxa és que la solució per adaptar totes les nostres institucions culturals no pot garantir el respecte ecològic, i crearia més desajustos mediambientals. El crit generacional de Greta Thunberg permet observar la urgència en la qual ens trobem, alertant que l’impensable ha de ser pensat. El desastre també arriba a la cultura i les seves prioritats. En un moment on les sèries de televisió com Black Mirror, Years and Years o Devs desvetllen la cara oculta del desenvolupament de la societat, sembla lògic indagar els efectes que el canvi climàtic generarà en el sector cultural.
PUBLICITAT
Hem construït un món on els fills són més forts (estan més preparats, són més conscients, més crítics i més capaços) que els pares, però ara s’adonen que potser no són prou forts per al món que els lleguem. Les noves nimfes són els dispositius tecnològics. Posseir-los implica ser posseïts. Una opció perquè el clima no envelleixi massa ràpid és recórrer a imaginar la nostra cultura en un món col·lapsat, dominat per la idea d’un desastre imminent. Les pistes per comprendre cap a on ens dirigim són anunciades pel poeta Louis Aragon quan va escriure: «eren temps irreflexius / assèiem els morts a taula, / fèiem castells de sorra / els llops ens semblaven gossos.»
Ningú no pot dir que no vam ser avisats. Ningú no pot deixar d’escoltar els poetes. Antonio Tabucchi adverteix: «Isabel, potser no t’ho han explicat a l’escola, en el fons la història es resumeix al següent: hi ha homes, com el teu pare, que com a professió construeixen cases, i homes del meu ofici que aquestes cases les destrueixen, i així funciona la cosa des de fa segles i segles, hi ha homes que construeixen cases i n’hi ha que les destrueixen. Construir, destruir, construir, és una mica avorrit, No trobes?».
Estem en un moment on només val construir i construir per a aconseguir trobar una solució sent capaços de fabular sobre el nostre futur. Una cultura a 50 graus de temperatura ja no és una cosa impensable. No podem dir que el poeta no porta anys anunciant-ho. Els científics també.
