Que l’idil·li entre Tristany i Isolda, la història d’amor més gran de tots els temps, explicada per Richard Wagner amb una música abassegadora, no aconsegueixi emocionar vol dir que alguna cosa falla. I això és el que ha passat al Festival de Bayreuth, el festival creat pel compositor a la major glòria de les seves obres i de la seva persona. Dit això i sense voler justificar el resultat, val la pena posar aquest Tristan und Isolde que va inaugurar l’edició actual en el seu context.

Aquest any no tocava fer una nova producció d’aquesta òpera a Bayreuth. Segons les previsions, se n’ha de presentar una d’aquí a dos anys. Enguany, amb l’estrena del nou Anell del nibelung, que en realitat són quatre òperes que sumen unes quinze hores, la quota d’estrenes quedava més que coberta. La covid, però, va alterar els plans i davant el temor a contagis que obliguessin a canvis de cantants o cancel·lacions d’òperes programades en aquesta edició que exigeixen una gran massa coral (Tannhäuser, Lohengrin i El vaixell fantasma), es va pensar que convenia tenir a punt una obra de Wagner amb una intervenció coral molt breu fora d’escena i pocs solistes. Aquest és el cas de Tristan und Isolde, nou veus en total.

El director teatral Roland Schwab va rebre l’encàrrec el desembre de l’any passat, un temps molt escàs, mig any, per a un muntatge de la dificultat que sempre planteja aquesta òpera i més encara a Bayreuth on les produccions es preparen amb anys d’anticipació. El director d’escena va ser alumne de Götz Friedrich, una de les patums del teatre alemany, i ha treballat amb altres grans figures com Harry Kupfer o Ruth Berghaus. És a dir, que té una bona escola al darrere.

L’encàrrec tenia una premissa. En temps de covid o postcovid, considerant que la mort (això sí, d’amor) és protagonista d’aquesta òpera, no es volia res que pogués tenir alguna relació més o menys directa amb què ha passat i encara està passant. Res a veure amb el món de les misèries humanes ben reals. Per tant, quedava el Wagner més transcendent, més místic, més eteri. La posada en escena doncs reflectia un món que no és ni d’aquí ni d’allà, que no està enlloc ni és físic, un món en el qual el ‘tu’ i el ‘jo’ que canten els protagonistes es dilueix en una unitat, un món etern, paraula aquesta que un neó vermell reblava a una banda de l’escenari escrita en sànscrit.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

Stephan Gould (Tristan), al final del segon acte de 'Tristan und Isolde' a Bayreuth. © Enrico Nawrath

Stephan Gould (Tristan), al final del segon acte de ‘Tristan und Isolde’ a Bayreuth. © Enrico Nawrath

 

Un regne màgic

Segons explica Schwab al programa de mà, només volia portar a escena la música perquè l’obra, diu, no és escenificable, pertany a un regne màgic fet de sons. Tot i això, com que d’escenografia n’hi ha d’haver, Schwab i el seu col·laborador habitual Piero Vinciguerra van idear una doble estructura el·líptica oberta en la part superior i amb un centre i una vorera a la inferior que al primer acte sembla la piscina d’un vaixell (el que porta els protagonistes cap a Cornualla), i al segon i tercer acte fa pensar en una nau espacial. Hi ha un doble joc exterior-interior. L’el·lipsi superior és un món real, mentre que l’inferior és el món metafísic i dins d’aquest, al centre només hi accedeixen els dos protagonistes sense que els altres personatges puguin entrar-hi i s’hagin de moure al voltant.

Schwab s’ha volgut ancorar a la història d’aquesta òpera al festival recordant el ciclorama que feia servir Wieland Wagner al seu Tristan del 1963, un artefacte que va ser la marca de la casa del Nou Bayreuth, el de després de la guerra. I també hi ha una picada d’ullet a un altre moment històric d’aquesta òpera, quan Heiner Müller la va muntar el 1993, fent entrar al protagonista a través d’un cub de llum encegadora.

L’estructura fixa per a tots els tres actes té a l’espai central, a terra, unes imatges que s’hi van projectant. Al primer acte comença amb aigua que si primer és la tranquil·la d’una piscina, a mesura que Isolde es va esverant indignada per la seva situació l’aigua es va agitant i en el moment en què recorda la mort del seu enamorat Morold a mans de Tristan es va tenyint de vermell. Quan la parella ha begut el filtre de l’amor, l’aigua es torna un remolí que xucla als dos personatges cap a un forat negre que és el segon acte nocturn.

En aquest acte l’aigua ha donat pas a un firmament d’estrelles en el que la parella, ajaguda i vestida de blanc, gira i es regira en el seu deliri amorós mentre al final, del cel cauen unes agulles de neó blanc que encerclen un Tristan condemnat en lloc de ser ferit per Melot. Al tercer acte, el de la mort, on hi havia aigua i després estrelles hi ha espelmes i llumetes, mentre que de la part superior pengen les frondoses branques de dos salzes.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Visualment, és d’una gran bellesa plàstica. La pega, però, és que al cap de deu o quinze minuts les imatges comencen a cansar i cada acte té una durada de més o menys hora i mitja! L’altre aspecte que fa que l’òpera emocioni poc és la falta de química entre els dos protagonistes, dos pesos pesants wagnerians com són Catherine Foster i Stephen Gould, ambdós amb molt poca gràcia per al moviment. El vestuari tampoc ajudava, amb una Isolde que s’assemblava molt a Angela Merkel i un Tristan, al segon i tercer acte, que podia passar per un dentista (dit amb tot el respecte als amics odontòlegs) mentre la resta de personatges portaven uns vestits lletjos d’inspiració guerra-galàctica.