Un idiota guanya la partida a un jugador

Fiódor Dostoievski va saber explicar en les seves novel·les la complexitat de l’home com pocs escriptors ho havien fet fins llavors. A vegades ho va fer a partir de la seva experiència vital com és el cas de L’idiota protagonitzada per un epilèptic quan ell havia tingut brots d’aquesta malaltia, o El jugador en què furga en l’addicció al joc que havia patit. Totes dues són històries dramàtiques, potents, que van interessar compositors com Mieczysław Weinberg i Serguei Prokófiev per portar-les a l’escenari. Les dues òperes estan al cartell d’aquesta edició del Festival de Salzburg.

L’idiota de Weinberg, amb llibret d’Alexander Medevedev, era l’aposta més arriscada d’aquesta edició del festival, entre altres raons, per ser una òpera poc o gens coneguda d’un compositor a qui ara se li comença a reconèixer el seu talent i la seva gran qualitat musical. Al final, l’òpera de Weinberg haurà estat el gran èxit d’aquest any. A més de la història i la partitura, la directora musical Mirga Grazinytė-Tyla; el d’escena, Krzysztof Warlikowski; un estol de molt bones veus i una entregada Orquestra Filharmònica de Viena han fet de L’idiota una experiència musical de primer ordre.

Mieczysław Weinberg (1919-1996) havia nascut a Polònia i va arribar a la Unió Soviètica fugint dels nazis. Va fer una estreta amistat amb Dmitri Xostakóvitx que el va ajudar molt. Va compondre tota mena de música entre la qual destaquen més de vint simfonies i set òperes. La més coneguda, La passatgera (1968), no va ser totalment escenificada fins al 2010 al Festival de Bregenz quan el dirigia David Pountney amb la batuta de Theodor Currentzis. Aquella producció s’ha passejat per molts escenaris, entre ells, al Teatro Real aquesta darrera temporada. L’idiota, composta el 1986/87, la darrera que Weinberg va fer, es va estrenar el 2013 a Mannheim, vint-i-set anys després de l’escriptura i disset de la seva mort.

A més dels esmentats, qui ha contribuït en gran manera a la difusió de l’obra de Weinberg és el violinista Gidon Kremer el qual va encomanar l’interès per l’obra del rus-polonès a la directora lituana que ja ha fet diversos enregistraments de les seves simfonies. Era la primera vegada que la Simfònica de Viena interpretava l’obra i era també la primera vegada que Mirga (així vol que se li digui) dirigia a la prestigiosa formació i ho feia amb una claredat de gest amb què generava una gran simbiosi amb els músics vienesos.

La música de L’idiota, amb quatre actes i deu escenes, és tonal, no avantguardista; tanmateix, reflecteix la modernitat del segle XX. Incorpora una sèrie de motius i és molt fluida explicant la psicologia dels personatges. Tret d’alguns moments en començar, no es pot dir que hi hagi àries. El que hi ha és un cant recitatiu, la qual cosa no vol dir que sigui fàcil. En alguns moments, pocs, recorda lleugerament a Xostakóvitx sobretot en l’ús dels metalls. I també té moments molt cinematogràfics. Com el seu amic, també va fer molta música per al cinema.

L’obra retrata a través del protagonista, el príncep Mixkin, la innocència i la compassió enfront d’una societat corrupta, violenta, ressentida. El príncep és un home bo i compassiu, una mena de Crist, sense malícia, a qui alguns titllen d’idiota per aquestes virtuts, les quals, però, també li donen una gran perspicàcia que li permet conèixer a fons a les persones. Comença a descobrir aquella societat en el viatge en tren que el porta des de Suïssa on ha estat internat durant molt temps per curar la seva epilèpsia, a Sant Petersburg on té una parenta llunyana. Al tren coneix dos personatges, Rogotxin i Lebedev, el primer dels quals li parla del seu enamorament per Nastàsia Filippovna, una jove que té mala fama per viure amistançada amb un home que l’havia protegit de petita. Lebedev coneix tots els secrets de la societat i durant l’òpera assumeix a vegades el paper de narrador.

Sulimsky (Rogotxin), Volkov (príncep Mixkin) i Samoilov (Lebedev), al primer acte de ‘L’idiota’, al Festival de Salzburg. Fotografia de SF/Bernd Uhlig.

Quan el príncep coneix Nastàsia, veu en ella la innocència barrejada amb el sentit de culpa i vol restaurar la seva humanitat no pas per amor, sinó per compassió, l’única llei de la humanitat, diu Mixkin, la forma més elevada d’amor. El príncep es debat entre Nastàsia i Aglaia, una noia que ve a ser l’altra cara de la moneda de Nastàsia. Per la seva banda Rogotxin, quasi sempre begut, el qual, malgrat les grans diferències, ha fet una bona amistat amb el príncep, fa de tot per aconseguir comprar la noia fins a adonar-se que el gran obstacle és el seu amic. Intenta matar-lo, però al final assassina a Nastàsia.

A diferència d’altres muntatges seus, el que Warlikowski fa per a L’idiota, és d’una gran claredat, tot s’ajusta al llibret. L’òpera es representa a la Felsenreitschule, a l’enorme escenari de l’antiga escola d’equitació. La seva col·laboradora habitual, Malgorzata Szczesniak, ha creat una escenografia que l’omple sense atapeir-lo, amb espais per a les diferents escenes i amb moviment. El que sembla un bar americà i que farà aquesta funció més endavant, és a l’inici el tren que es desplaça per l’escenari mentre a l’enorme paret del fons s’hi projecten en sentit contrari imatges de l’arribada a Sant Petersburg. Un mòdul ple de color s’avança per mostrar l’espai de Nastàsia o es retira quan convé. El que Warlikowski aconsegueix és fer entendre que el príncep, la noia i Rogotxin en els fons són uns outsiders, que tot i les seves diferències, no pertanyen a aquella societat, com el mateix compositor, un polonès jueu que va trobar refugi a una Unió Soviètica que tampoc li pertanyia.

El repartiment de L’idiota té el llistó molt alt. El tenor Bogdan Volko, una veu d’una gran musicalitat que ha fet carrera amb papers mozartians, és el protagonista, un Príncep Mixkin commovedor, capaç de transmetre la fragilitat del personatge, la seva desesperació, i tot amb una extraordinària intensitat actoral que arriba al clímax en l’escena de l’atac epilèptic. En cap moment, el seu és un personatge caricaturesc. Encara més, després de la crisi, Mixkin apareix sota una reproducció d’El cos de Crist a la tomba, de Hans Holbein.

A la soprano dramàtica Ausrine Stundyte, sempre impactant, se li podria retreure que la seva Nastàsia és massa dura inclús en els moments en què hauria de mostrar la seva debilitat. La mezzosoprano Xenia Puskarz Thomas en el paper d’Aglaia, va reflectir molt bé la transició d’una noia inconsequent a la dona decidida. El baríton Vladislav Sulimsky acompanyava amb la seva veu la rudesa de Rogotxin. A la resta del repartiment destacaven Iurii Samoilov, un Lebdedev que a més de cantar feia jocs de mans, Margarita Nekrasova (Iepantxina) i Pavel Breslik (Ganja). Nota alta també per al cor d’homes de l’Òpera de Viena.

Al casino

Dostoievski tornava a l’escenari de Salzburg amb El jugador, òpera de Serguei Prokófiev, una altra afinada prospecció sobre la condició humana. Començada el 1915, l’òpera no es va estrenar fins al 1929 al teatre de La Monnaie de Brussel·les. L’obra passa a la ciutat imaginària de Roulettenbourg, un precedent de Las Vegas, i per allà circulen el General (que de fet no ho és); la seva filla Polina, de la que està enamorat el jove preceptor Alexei; l’àvia Baboulenka a qui el coronel desitja la mort per heretar, però està tan viva que es poleix el patrimoni al casino; dos francesos arribistes, el Marquès i Blanche, i un anglès, Mr. Astley que s’ho mira tot una mica des de fora, com correspon. Tothom va darrere dels diners que serveixen per comprar-ho tot, l’amor i el futur, excepte Alexei en un primer moment, però al final caurà en la grapa de la ruleta.

Escena d»El jugador’ de Prokófiev, al Festival de Salzburg. Fotografia de SF/Ruth Walz

Peter Sellars firma la producció. El director d’escena que havia fet muntatges tan trencadors com un Don Giovanni de Mozart o Saint François d’Assise de Messiaen, s’ha fet gran. Considerar que fent saltar la banca del casino s’aconsegueix la derrota definitiva del capitalisme és d’una innocència en la qual ni el príncep Mixkin de l’anterior òpera cauria. Costa veure que Polina és una activista. Transformar els telegrames de l’època de Prokofiev en correus electrònics que arriben al mòbil avui dia ja no fa ni gràcia. L’òpera que també es representa al Felsenreitschule té, naturalment, el problema d’omplir el gran espai escènic. L’escenògraf George Tsypin ho fa penjant del sostre el que a primera vista semblen plats voladors, però que quan s’abaixen fins a tocar un terra a trossos cobert de liquen, són unes ruletes amb una il·luminació multicolor, ara sí, pròpia de Las Vegas, que acompanyen cromàticament alguns passatges musicals. Els personatges, que es mouen tota l’estona d’una banda a l’altra de l’escenari no queden ben explicats i la introducció d’una relació sadomasoquista entre Polina i el Marquès passa gairebé desapercebuda.

Dit això, tampoc és un nyap. Es deixa veure i el que ajuda, de fet el que importa, són les veus, totes d’un gran nivell. El paper d’Alexei, present sempre en escena i amb una part molt extensa, l’interpreta el tenor Sean Panikkar. Dir que s’entrega al paper és poc. El de Polina el canta la soprano Asmik Grigorian i ho fa amb una naturalitat que sembla innata i deixa el dubte de si ella és així o al contrari, la seva grandesa és la de fer-ho semblar fàcil quan és molt difícil. El baix Peixin Chen va ser un General molt vistós tan vocal com actoralment.

El paper de l’àvia Baboulenka l’interpretava la veterana Violeta Urmana que apareixia en cadira de rodes i bosses de duty free. Va aprofitar que el paper és breu per demostrar que ha estat una de les grans sopranos i ara mezzosopranos dels últims anys. Va ser tota una sorpresa escoltar al tenor Juan Francisco Gatell a qui normalment se l’encasella en papers rossinians, en el paper del pervers Marqués, paper que va resoldre la mar de bé.

La mezzosoprano Nicole Chirka va cantar amb molta solvència el paper de Blanche. La resta del repartiment també va estar a l’altura com ho va estar l’Orquestra Filharmònica de Viena i el cor de l’Òpera d’aquella ciutat dirigits per la batuta de Timur Zangiev, un jove director rus de trenta anys que ja té un currículum operístic important i que la temporada entrant dirigirà a Dresden, La Scala i Viena entre altres teatres.