El secret del món

D’entre tots els llibres de Joan Perucho (1920-2003) que no s’han reeditat aprofitant l’any del centenari del seu naixement —una mica deslluït a causa de l’estat d’alarma propiciat per la pandèmia— el que potser es troba més a faltar és Les presències secretes (Columna, 1996), un exemple espectacular de la fórmula Perucho, ben taxativa quan escrivia en un altre lloc que, com a artista, detestava la realitat i els seus herois: «M’encanta tot allò que no és vulgar». Segons Perucho, com a formació per a la lectura, la cultura és la pràctica de la tolerància, i l’home culte «pot debatre els problemes més complexos sense alterar-se, amb la idea que tot és relatiu i que a la vida no hi ha res segur o molt poques coses (són les que creiem com a revelació)».

En contra de la conspiració del caos, a l’obra de Joan Perucho hi triomfa sempre la meravella elegíaca —a les seves pàgines s’hi escolta sempre el cant d’una merla o un llarg silenci, i de manera periòdica hi compareixen l’avutarda picuda o l’avutarda geminis—, una ironia misericordiosa, i les seves paraules —a la poesia, a la narrativa, als seus assajos poètics i narratius alhora—, agafen una temperatura càlida, com si es generessin des d‘un propi sistema de la natura on els dies i les coses posseïssin un sentit net i indiscutible.

Subtitulat com «Història gràfica de l’invisible» —el text du la companyia d’unes làmines que van des de la reproducció d’alguns dels monstres i prodigis que Ambroise Paré va descriure i dibuixar, fins alguns fotogrames de pel·lícules com Nosferatu i Dràcula i pintures reproduïdes en blanc i negre de Hieronymus Bosch i Joan Ponç—, Les presències secretes és un d’aquells llibres que no va ser escrit per fer-ne una lectura consecutiva, sinó per fullejar a l’atzar en els instants serens de complaença i escoltar llavors les aventures de l’elf de l’obscuritat o conèixer de la vora la doble vida dels vampirs: com acostumava a fer en els seus llibres assagístics, Les presències secretes era també la recuperació en gran part d’escrits destinats a la premsa diària, reunits després sota un títol encertat que al capdavall en configurava el sentit global.

Joan Perucho, lector sagaç i omnívor, reconegut freqüentador de la bellesa efímera dels esperits que s’alcen des de les pàgines dels llibres més estranys i improbables, col·lecciona a les pàgines de Les presències secretes el que acaba per definir–se com una mena de tractat sobre les formes inconcretes de la fantasia personal de cada individu: una sèrie d’informacions i dades exactes —no hi falta mai l’esment de la procedència llibresca d’on l’autor ha collit la cita, sempre versemblant, sigui o no apòcrifa—, de proves irrebatibles, marcades pel prestigi de les principals autoritats en la matèria, que Perucho combina per bastir d’una manera gens desinteressada la seva personal teoria.

La màgia dels poetes

Quan un vacil·lant desequilibri s’aixeca entre la raó i la vida, afirma, en la impenetrabilitat de la tenebra s’hi pot escoltar el batec de les presències secretes. Audibles només per als afortunats mortals que disposen de la màgia dels poetes —«La nit és sempre al darrere de les coses,/ però les coses no és segur que hagin mai existit», diu en un poema—, és intuïble per al lector gràcies al compendi enciclopèdic que Joan Perucho va tenir la paciència d’ordenar sàviament: «En esta galería de espejos se reflejan imaginaciones, aires estremecidos, sueños, casi nada. A veces, algo como una imagen ha aproximado al espejo que le ha tocado en suerte, un poco de realidad. Desgraciadamente, ninguno de los espejos tiene fondo», avisava Joan Perucho en el pròleg a un llibre miscel·lani publicat en castellà el 1963, Galería de espejos sin fondo.

A les seves pàgines s’hi escolta sempre el cant d’una merla o un llarg silenci, l’‘avutarda picuda’ o l’‘avutarda geminis’.

Són precisament els gavadals de documentació que manipula Perucho el que pot fer que algun lector consideri que a estones el text es fa massa carregós, que el joc intertextual esdevé un parany massa repetitiu, una tècnica que pot satisfer a qui comparteixi la complicitat de la passió bibliòfila, però que s’alci com un escull a esquivar amb una autèntica ànsia pel lector interessat exclusivament en els fets curiosos i les informacions anecdòtiques, que hi trobi a faltar agilitat narrativa.

Qui prescindeixi, però, de les informacions bibliogràfiques que aporta Perucho, es perdrà una bona part de l’exhibició de la intel·ligència que es traça aquí. Perquè amb el repertori de cites, noms de llibres i autors desconeguts i els conseqüents exemplars fantasiosos que s’hi articulen, jugant amb la possibilitat d’enredar irònicament el lector, que no sap mai si el text convocat és o no és un document d’invenció pròpia, el que fa Perucho és crear un àmbit molt més ambiciós que l’exhibit a la seva narrativa —ficció declarada, al cap i a la fi—, i ha freqüentat d’esquitllentes en altres miscel·lànies seves.

El que fa aquí és confirmar el que Maurice Blanchot suggeria parlant de l’enigma Borges, que potser els únics noms honestos que pot rebre la literatura són els de ficcions, artificis. Fins i tot l’assaig, sembla dir Perucho.

L’autor divideix el llibre en dues parts. A la primera, «Les presències secretes», hi formula una teoria sobre els monstres de la raó i els monstres de la natura. A la segona, «Les presències invisibles», la matèria és més directa, i consisteix en un repàs més o menys històric de les entitats lluminoses i les entitats obscures, la lluita entre el bé i el mal, que els privilegiats poden palpar entre els remolins de l’aire i el silenci mineral de les coses. Les presències secretes és, al capdavall, un llibre que intenta explicar a la manera dels tractats de la literatura cristiana primitiva o medieval quin pot ser el secret del món. Es complementa amb un Diccionari portàtil de presències no descrites, un útil complement al joc calidoscopi dels casos universals que Borges va recopilar per edificar El libro de los seres imaginarios.


Joan Perucho Les presències secretes, Barcelona: Columna, 1996 120 pàgs.

Polígraf inqualificable

Ho explicava aquest estiu el crític literari Ignacio Echevarría en una de les seves columnes setmanals al diari El Mundo: a mitjan anys 80, quan va començar a treballar a l’editorial Tusquets, va haver d’ocupar-se de l’edició d’un llibre d’Álvaro Cunqueiro (1911-1981), Viajes imaginarios y reales (1986), una antologia dels seus textos periodístics. Ignacio Echevarría recorda la poca il·lusió que li va fer capbussar-se en els textos d’un escriptor que els prejudicis el conduïen a relacionar-lo amb la ranciesa literària d’una època pretèrita: recorda també que «tanto mayores fueron mi sorpresa y enseguida mi gratitud al verme embarcado en una lectura felicísima, llena de erudiciones sabrosas, de inteligencia cordial, de delicadezas; llena de humor también, de ironía sutil, y de sensualidad».

No va ser escrit per fer-ne una lectura consecutiva, sinó per fullejar a l’atzar en els instants serens de complaença.

I acabava l’article dient «Como su gran amigo Joan Perucho en Cataluña, Cunqueiro fue una rara avis, un tipo que fue por libre, un periodista y un escritor de la vieja escuela, en relación casi íntima con su público, una mezcla de bibliotecario, farmacéutico, brujo, notario y párroco de aldea, todo en uno, católico y sentimental, distraído y fantasioso, cuya obra demuestra cómo la inteligencia no está reñida ni con la alegría ni con la bondad». Joan Perucho, certament, era també un polígraf inqualificable, un escriptor que no es deixava encasellar de bon grat en el relat canònic que tracen els professionals de la història de la literatura.