Del músic i artista multidisciplinari Niño de Elche s’ha dit que és un renovador del flamenc, i també s’ha dit que l’ha traït per haver defensat l’heterodòxia i per haver entrat en territoris que no són els de la tradició més rància, per acostar-se a gèneres contemporanis, per treballar amb artistes com C. Tangana o Refree, o per dedicar-se a la performance. No sabria dir si el que ha fet és una traïció, però el cert és que és un artista que impressiona per les seves facultats vocals i dramàtiques. Ho va demostrar al Festival de Torroella, el dia 20, amb un altre heterodox com ell, el músic egipci Abdullah Miniawy, oferint un concert en què només hi havia la veu creant una atmosfera de recolliment no necessàriament religiós.
Van començar en la foscor total amb el vocalise més genuí literalment parlant. Les vocals, amb diferents volums i timbres, mostraven la ressonància de l’església gòtica de Sant Genís. Situats un davant de l’altre, drets o asseguts en un tamboret, van anar demostrant durant una hora les immenses possibilitats de la veu humana, sobretot en el cas de Francisco Contreras, Niño de Elche. Del crit agut a la veu més subtil, sons que sembla impossible puguin sorgir d’una gola, textures vocals, allà hi era tot, un panorama sonor cantat, parlat murmurat o amb el cant parlat.
PUBLICITAT
L’artista canta amb la veu, però també canta amb el silenci i amb les mans, com qualsevol cantaor de flamenc. Tanmateix, aquelles mans que no paraven quietes no tan sols ajudaven a explicar un text i contribuïen a fer-lo més expressiu. Eren eines per modular el so. Feien d’altaveu o de sordina. Quan era Miniawy qui tenia el protagonisme, el Niño feia un bordó vocal que servia de pedal a l’altre.
No obstant això, hi havia molt més que tècnica al recital dels dos músics. La tècnica estava al servei d’un discurs textual. A partir de la frase de Jesús a l’Evangeli: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat”, Niño de Elche clamava per l’home malalt, empresonat, torturat, violentat. Ho feia amb aires de rap o amb melismes gregorians, amb sons que semblaven sortir d’un sintetitzador i, naturalment, amb expressions genuïnament flamenques.
Niño de Elche i Abdullah Miniawy, a l’església de San Genís, durant la seva actuació al Festival de Torroella. Fotografia de Roger Lleixà.
Miniawy, una veu sufí a l’exili des de la seva participació en la frustrada revolta al seu país el 2011, també espigolava sons i maneres d’altres gèneres musicals com el jazz. I també feia servir el cos com a caixa de ressonància. Les seves melodies més aviat suaus contrastaven amb la veu extrema, per dalt o per baix, del Niño.
El músic egipci desgranava textos sembla que intimistes. La pega era que els dos artistes, que han treballat junts diverses vegades des que es van conèixer el 2023, improvisen molt de manera que els espectadors no teníem el text de la seva intervenció. Dit això, el clima l’havien creat i l’actuació va acabar com havia començat, amb la foscor i les vocals llençades a la volta del temple. Els aplaudiments ens van tornar a la realitat.
L’interès que havia despertat aquesta actuació va fer que el Festival de Torroella decidís repetir el concert que es va fer també amb entrades totalment venudes.
En el cas de Niño de Elche, si això és renovar el flamenc, doncs benvingut sigui.
