El que segueix a continuació és una tria d’obres per regalar i regalar-vos, escrites sobre música amb la particularitat que totes tenen nom propi.
Bach, el més gran

El universo musical de Bach. El compositor y su obra (Acantilado, 2025)
“El universo musical de Bach se parece a un grandioso cosmos en el que todas sus inagotables ideas musicales encuentran su lugar”. Són paraules de Christoph Wolff, musicòleg i professor de la Universitat de Harvard, al prefaci de la seva obra, també grandiosa, El universo musical de Bach. El compositor y su obra (Acantilado, 2025). El gruixut volum no és una biografia musical del cantor de Leipzig. D’això ja n’hi ha moltes. El que presenta Wolff i fa molt interessant el seu llibre és una selecció de les obres que Bach, amb el seu afany regulador ordenava metòdicament a partir de les que considerava exemplars, les que reunien característiques úniques i tenien un caràcter innovador, i les aplegava en col·leccions. Eren obres de referència que volien ser el paradigma del seu art musical.
Per a l’autor aquesta tria feta pel mateix Bach, a més de mostrar a un compositor sempre interessat per la novetat, presenta el que es pot considerar l’“autobiografia musical” més potent i autèntica.
El volum incorpora nombroses il·lustracions i taules de les publicacions originals que ajuden a explicar el pes que el compositor donava a les que considerava obres de referència. Wolff comença el seu recorregut amb obres força primerenques com les Sis tocates per a clavicèmbal i l’acaba amb l’Art de la fuga i la Missa en si menor. L’autor dedica un extens capítol al que qualifica del més ambiciós de tots els projectes, el cicle de cantates corals per a tot l’any. I acaba el llibre amb un de dedicat a la culminació de la polifonia vocal i instrumental. Aquesta és una d’aquelles obres que s’ha d’anar degustant a poc a poc.
Wagner i Nietzsche

Richard Wagner-Friedrich Nietzsche. Correspondencia. Editorial Fórcola
És ben sabut que el compositor Richard Wagner i el filòsof Friedrich Nietzsche es van tenir una admiració profunda. També és ben conegut que aquesta fascinació mútua va acabar com el rosari de l’aurora. L’editorial Fórcola publica Richard Wagner-Friedrich Nietzsche. Correspondencia, les cartes que es van enviar els dos genis tot i que malauradament l’intercanvi epistolar no pot ser complet, és en bona part unidireccional, perquè quan els dos homes van trencar la seva amistat, Cosima Wagner, zeladora fins a l’excés del llegat del seu marit, va destruir les missives que el filòsof havia enviat al compositor. Tanmateix, el volum permet fer-se una idea del que Nietzsche li deia per què el volum també inclou una colla de cartes d’aquest a altres destinataris explicant la seva relació intel·lectual amb el compositor. I també una selecció de textos del filòsof sobre Wagner.
L’edició, traducció, introducció i notes d’aquest volum, indispensable per a tot wagnerià, és de Luis Enrique de Santiago Guervós, autor també d’un assaig incorporat en forma d’annex sobre el descord entre els dos homes. Enceta el llibre un pròleg de Miguel Ángel González Barrio, un wagnerià de pro, en què explica com el que va atraure el jove filòsof d’un ja consagrat compositor no era la música, sinó el seu projecte estètic amb què intentava recuperar l’esperit de la tragèdia grega. Nietzsche també era un amant de la cultura grega i del drama en particular.
Casals i la música moderna

Entre les illes Medes i Ariel. L’orquestra Pau Casals i la música moderna (Ficta Lletres, 2024)
Malgrat la seva grandària en tots els sentits, Pau Casals encara no té “una monografia que aglutini i orienti l’estudi de la seva activitat cultural, social i artística”, diu Joaquim Rabaseda, musicòleg i compositor al pròleg del llibre Entre les illes Medes i Ariel. L’orquestra Pau Casals i la música moderna (Ficta Lletres, 2024). Aquesta obra de l’investigador i trompista Pepe Reche no és la que manca, però és una contribució indispensable per a qualsevol estudi futur que vulgui abastar tot el que va representar el violoncel·lista i director.
El llibre de Reche estudia el paper que va jugar l’Orquestra Pau Casals (1920-1936) en la difusió de la música contemporània i ho fa centrant-se en la presència i recepció de vuit compositors i una compositora als programes de l’orquestra. Són Richard Strauss, Juli Garreta, Ígor Stravinski, Manuel de Falla, Jaume Pahissa, Joan Lamote de Grignon, Montserrat Campmany, Arnold Schönberg i Robert Gerhard.
Amb la creació de l’orquestra Casals volia posar la cultura musical de Barcelona i per extensió de Catalunya al nivell que hi havia a les grans ciutats europees. Es va proposar fer-ho amb les obres del cànon començant pel seu estimat Bach, i també amb Beethoven, Mozart, Brahms, Schubert o Wagner, compaginant-les amb les partitures de composició contemporània dels autors ja esmentats. I, naturalment, volia fer-ho i ho va fer amb una orquestra simfònica estable i uns músics ben pagats.
L’obra de Reche inclou una documentació exhaustiva que explica com després de més de quinze anys d’activitat de l’orquestra, Barcelona s’integrava en el panorama musical europeu com es va posar en relleu quan la ciutat va acollir el congrés de la Societat Internacional per a la Música Contemporània i el de la Societat Internacional de Musicologia. Això era a finals d’abril de 1936. Tres mesos després tot se’n va anar en orris.
Els silencis de Debussy

Passos en el silenci (Dinsic, 2024)
Quantes vegades s’ha parlat de l’escassa producció d’assaig musical fet des de la nostra geografia! Doncs bé, aquí n’hi ha un i de ben bo. El pianista, compositor i pedagog Jordi Camell trenca aquest silenci amb un estudi justament sobre el silenci en els Préludes de Claude Debussy. Es diu Passos en el silenci (Dinsic, 2024) i és una anàlisi molt ben treballada sobre l’obra del compositor francès.
Els Préludes són vint-i-quatre peces per a piano publicats en dos volums. Són la culminació del pensament pianístic de Debussy. No és estrany doncs que un pianista com Camell hagi volgut treure l’entrellat d’aquelles obres que conviden al somni, a la fantasia. Abans d’entrar en matèria pianística, l’autor dedica un capítol al silenci des del punt de vista filosòfic i de pensament, i al silenci en la música on és obligada la cita a la peça 4’33’’ de John Cage, sense oblidar Frederic Mompou, un home callat a qui, com a Debussy, li agradava la soledat.
Camell explica el silenci compartit, el dramàtic i els afectes; el silenci en l’espai, en el temps i en el moviment, el so silenciós i el silenci sonor, és a dir, els silencis que omplen la música, per passar després a l’anàlisi dels preludis amb l’ajut de fragments de partitures. El compositor va canviar el curs de la història musical i diu l’autor que les noves ressonàncies van modificar la manera d’escoltar música revigoritzant la intuïció, l’evocació i el suggeriment. Segons Camell, la música de Debussy “no fa pensar, fa escoltar”.
Boulez i Klee

El país fértil. Paul Klee (Acantilado, 2024)
Fa cent anys naixia el compositor i director francès Pierre Boulez. Una bona excusa per llegir El país fértil. Paul Klee (Acantilado, 2024), un breu assaig en què el músic analitza a partir de l’obra del pintor alemany el procés creatiu en ambdues arts. Boulez va descobrir la pintura de Klee el 1947, al primer festival d’Avinyó. Amb el pas del temps, veient les seves obres i estudiant les lliçons que l’artista havia impartit a l’escola de la Bauhaus el compositor va anar descobrint la relació molt estreta entre la seva obra plàstica i la música. Boulez explica les diferències entre el llenguatge de la vista i el de l’oïda, i planteja una qüestió a la qual ja s’havia referit Richard Wagner, la de l’espai i el temps.
Segons Klee, seguir estrictament l’observança de la geometria pot ser nociu i estèril, mentre que la seva transgressió pot resultar imaginativa i productiva. El músic no hi pot estar més d’acord i trasllada aquesta idea a l’univers sonor. Considera necessària la contravenció i fer-la servir deliberadament per destruir la rigidesa del sistema i crear una mena d’imperfecció necessària per generar vida. De fet, les seves composicions en són la mostra.
El volum conté un annex amb més de seixanta reproduccions d’obres del pintor i algunes partitures. Totes són obres citades per Boulez en el text. La primera és Monument en la frontera del país fèrtil i la darrera, Monument en el país fèrtil, ambdues de 1929. Les dues aquarel·les sintetitzen el pensament del músic i el pintor, la necessitat que l’estructura empenyi la imaginació a endinsar-se en una nova poètica. Llavors s’arriba al país fèrtil. Firma la traducció el compositor i director d’orquestra José María Sánchez-Verdú.
La veu de Gonçal Comellas

La veu del violí. Editorial Dinsic
El violinista Gonçal Comellas i el musicòleg Lluís Brugués són molt amics. Han viatjat junts, han compartit hores i hores de conversa i el segon va firmar el 2020 la biografia del primer. Ara Dinsic publica La veu del violí, un recull de converses entre els dos personatges encetades després de la publicació d’aquell llibre. Brugués ho defineix com un divertimento, com “un diàleg musical a través de viatges, cultura i gastronomia”.
Comellas va ser un dels grans violinistes del país fins que a quaranta-tres anys, el 1988, en el moment dolç de la seva carrera, va haver de deixar l’arquet i el seu estimat Guarnerius del 1708 a causa d’una distonia focal. Així va començar una nova etapa dedicada a l’ensenyament i a la direcció orquestral, activitat aquesta última en què va ser impulsor o renovador de diverses formacions, totes elles de cambra, com l’Orquestra de Cambra Catalana, la Reina Sofia, la del Palau de la Música Catalana, la de Barcelona, la Gonçal Comellas i l’Unesco Barcelona, totes desaparegudes.
Comellas apareix com una persona honesta, discreta i diplomàtica. Tanmateix, el músic no es talla quan parla de la situació musical:“Aquí no hi ha tradició musical ni voluntat de crear-ne, cosa fàcilment assumida per tothom, especialment pels polítics i les institucions, que més o menys són el mateix”. Gran defensor de les orquestres de cambra com indica el seu curriculum, reconeix que aquesta música sempre ha estat minoritària davant del gran simfonisme. “Tenim un públic –diu– que es mou per la gran catedral, i molt poc per la petita església. Un públic no del tot ben orientat”.
Font d’inspiració

Jerusalén liberada de Torquato Tasso (Acantilado, 2025)
No, Jerusalén liberada de Torquato Tasso (Acantilado, 2025), no és un llibre sobre música. Si el portem aquí és perquè la història que explica aquest poema èpic, la conquesta de Jerusalem durant la Primera Croada, en què es barreja la realitat amb la fabulació, ha estat font d’inspiració per a nombroses òperes, tantes com més de quaranta! I també de cicles de cançons i alguna cantata.
Moltes de les partitures s’han perdut i els seus autors són avui totalment desconeguts, però aquest catàleg que va encetar Il combattimento di Tancredi e Clorinda, del vuitè llibre de madrigals de Claudi Monteverdi, té compositors tan reconeguts com Georg Friedrich Händel, amb Rinaldo, que sens dubte és la més coneguda i sempre representada, però també Antonio Vivaldi, Tomaso Albinoni, Niccolò Jommelli, Antonio Salieri, Christopher Willibald Gluck, Joseph Haydn, Gioachino Rossini, Gaetano Donizetti, Antonin Dvorak i la compositora contemporània Judith Weir, sense oblidar Johannes Brahms que va dedicar una cantata a les aventures de Rinaldo.
L’edició, notes i traducció d’aquesta obra acabada de publicar porta la firma de José María Micó.






























































































