Hem arribat als 37 graus a la ciutat d’Almeria. La ciutat està dominada per un sol intens que confereix al blau del cel un to terrós i groguenc. Està deserta. Són dos quarts de sis de la tarda, una hora que intensifica la sensació de viure en una urbs distòpica, atrapada per les altíssimes temperatures que obliguen la població a confinar-se, provocant la visió d’una ciutat sense temps, en suspens, a l’espera que canviïn les condicions climàtiques. No hauria dit mai que la calor pesa, com si els rajos solars fossin bigues d’acer que hom hagués d’aturar amb les mans, fent molta força, per tal que no cremin el rostre o el pit. Tot Espanya es troba immersa en una forta canícula que no deixa dormir, pensar ni respirar, fins al punt d’haver d’alertar la població més vulnerable perquè es protegeixi en refugis climàtics. Durant la setmana del 18 d’agost, les altes temperatures provoquen en el visitant de la ciutat d’Almeria l’experiència de transitar per una urbs deshabitada.

Quan arribo al carrer Jardín de Medina em trobo amb el Museu d’Art d’Almeria-Espai 2, que es troba en fase de rehabilitació per actualitzar-ne les instal·lacions i millorar l’exposició d’obres d’art contemporani. Des de l’exterior del museu es pot llegir a la façana blanca el rètol del centre: M SE DE ARTE de Almería, i a sota la paraula Espacio; al costat, tapant el número 2, un cartell mostra una fotografia de com quedarà el museu un cop ampliat. Llegim M SE DE ARTE perquè les lletres U i O han desaparegut de la façana.

La imatge que ara projecta el museu, si no es llegeix el cartell que remet a obres públiques, és la d’una resta del passat. Una ruïna única i sorprenent, ja que el terme sol aplicar-se a edificacions antigues conservades per testimoniar el passat, sigui pel seu valor arqueològic, estètic o històric. Aquesta és, en canvi, una sorprenent ruïna moderna que ens situa davant la paradoxa d’estar davant d’un edifici la missió principal del qual és preservar el patrimoni i mostrar els nous llenguatges dels artistes contemporanis.

L’actual estat del Museu d’Art d’Almeria-Espai 2, en plena rehabilitació, anticipa el debat obert per Manolo Borja-Villel en la seva exposició de Barcelona.

Si no fos pel cartell institucional que n’anuncia la rehabilitació, qualsevol vianant podria pensar que es troba davant d’un espai vençut pel temps, a mercè de les inclemències meteorològiques, degradat pel desús i convertit en una resta de com homes i dones es relacionaven amb el seu patrimoni artístic. Així doncs, la ruïna imaginada del Museu d’Art-Espai 2 emergeix davant dels meus ulls com un senyal anticipatiu del que pot arribar a produir-se en molts centres d’art contemporani a Espanya, que corren el risc de quedar sense ús si no replantegen la seva funció i el seu abast, no només en l’àmbit social, sinó també en relació amb les obres que exposen.

L’estímul que em produeix observar –o inventar– un museu d’art en ruïnes em porta a fabular que a l’interior les obres encara pengen a les quatre sales, amb prou feines il·luminades, mentre els cartells explicatius jeuen escampats per terra, envoltats de pols blanca en suspensió. La il·lusió que projecta l’arquitectura perforada pel temps em transporta a Barcelona, al mes de juliol, on vaig contemplar l’exposició «Fabular els paisatges», comissariada per Manolo Borja-Villel, que proposa repensar la funció i expressió dels museus d’art. L’exposició, que es presenta al Pavelló Victòria Eugènia de Barcelona, podria perfectament adaptar-se per ser exhibida al Museu d’Art d’Almeria en la seva actual fase de rehabilitació. En una entrevista realitzada per Joan Burdeus a El País, Borja-Villel explica:

Museu nòmada

«Element situat del museu i la seva relació d’escolta. Situat no vol dir ni local, ni nacionalista, però tampoc abstracte o cosmopolita. Vol dir simplement ser conscient del lloc des d’on parles, analitzar les obres, el territori i els dispositius que tens, i fer-te’n responsable. I la idea d’escoltar perquè la forma de coneixement occidental està basada en la representació: en anomenar una cosa i que una persona l’expliqui a altres. Escoltar vol dir entendre que tot el que saps ve d’altres i anirà a altres, de manera que les relacions entre les coses són molt més importants que la propietat de les coses».

Relaciono la ruïna fabulada del Museu d’Art d’Almeria-Espai 2 amb l’exposició «Fabular els paisatges» perquè, en una entrevista que vàrem realitzar Llucià Homs i jo a Manolo Borja-Villel per al pòdcast El Club de les Tres Pipes (CaixaForum Plus), ell plantejava la necessitat de pensar en la idea d’un museu nòmada, no subjecte a un lloc fix sinó a una realitat concreta, mostrada com a itinerant i canviant.

La imatge de ser a pocs anys d’assistir a l’experiència de visitar alguns museus d’art contemporani en fase de descomposició física dels seus edificis mentre encara contemplem les obres exposades em porta a considerar que l’actual estat del Museu d’Art d’Almeria-Espai 2, en plena rehabilitació, anticipa el debat obert per Manolo Borja-Villel en la seva exposició de Barcelona.