Abans de morir ja centenari el passat 29 de novembre, Henry Kissinger encara va poder conèixer el grau extrem de degradació de l’ordre regional a Orient Mitjà, una de les aportacions més destacades del seu llegat com a governant i home d’Estat. No deixa de ser una paradoxa que les nombroses valoracions sobre el personatge desaparegut hagin negligit la feina potser més personal i fins i tot positiva de la seva polèmica tasca com a conseller nacional de Seguretat i secretari d’Estat dels presidents Richard Nixon i Gerald Ford ara fa mig segle.

Hi ha més ombres que llums en els tres acompliments més destacats de Kissinger, que van ser la finalització de la guerra del Vietnam, la incorporació de la Xina a la comunitat internacional i la distensió amb la Unió Soviètica, acompanyada del primer tractat de control d’armament nuclear, conegut com a Salt (Strategic Arms Limitation Talks). Gairebé tot són llums, en canvi, en la finalització de la guerra del Yom Kippur entre Egipte i Israel (1973), obra personal de Kissinger just en el moment en què el president Nixon, assetjat pel Watergate, es trobava fora de joc i sense capacitat per prendre decisions.

No és possible separar les diferents peces de l’acció internacional sencera de Nixon i Kissinger en aquells anys tan determinats en l’evolució de la Guerra Freda. El linkage o vinculació era una de les idees d’aquell equip presidencial que veia el món com un taulell d’escacs, on totes les peces, les militars i les diplomàtiques, les que afectaven les superpotències i les que corresponien als conflictes locals, tenien relació entre elles i comptaven en les negociacions: obrir les portes del món a la Xina servia per aprofundir en la divisió del camp comunista; en acabar la guerra a Vietnam, els Estats Units sortien d’un vesper que els desgastava a fora i sobretot a dins entre els joves; en obtenir l’alto el foc entre egipcis i israelians, Washington començava a expulsar Moscou de l’Orient Mitjà i es constituïa en el mediador imprescindible entre àrabs i israelians.

Tot formava part de l’estratègia de Washington per a vèncer Moscou en la cursa per l’hegemonia mundial, amb una branca de distensió i de desescalada nuclear i una altra de ben fosca i violenta, de la qual en surt la llista dels crims de guerra, per acció i per omissió, atribuïts al secretari d’Estat i al seu president: la prolongació de la guerra de Vietnam, amb els corol·laris dels bombardejos sobre Cambodja i Laos; el cop d’Estat de Pinochet que va derrocar el règim democràtic de Xile presidit per Salvador Allende; o la complicitat amb el general i dictador paquistanès Yahya Khan, aliat de Pequín, en el genocidi a Bangladesh.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

 

Realisme cru i pràctic  

La visió geopolítica de Kissinger era d’un realisme cru i pràctic que tot ho sacrificava, inclosos naturalment els interessos i la democràcia dels països aliats més dèbils, als grans objectius geopolítics que li servien per donar forma al l’ordre mundial dirigit pels Estats Units. Tres dècades van durar, gairebé fins ben entrat el segle XXI, els efectes de l’acció de Kissinger a l’Orient Mitjà, concebuda com la cerca d’un ordre regional fonamentat en un equilibri de forces, el reconeixement de la legitimitat de cadascun dels agents i la màxima estabilitat encara que no s’aconseguís una pau definitiva.

El diplomàtic i home d’Estat desaparegut no creia exactament en la pau, sinó més aviat en l’absència de guerra produïda per l’equilibri de forces entre les diferents potències, seguint el model de l’anomenat Concert de les Nacions sorgit del Congrés de Viena per endreçar Europa després de les guerres napoleòniques que va estudiar a la seva famosa tesi de doctorat (A World Restaured. Metternich, Castlereagh and the Problems of Peace 1812-22) publicada el 1957. Per al conflicte entre Israel i els palestins mai va pensar en un gran pla de pau omnicomprensiu, sinó en el mètode gradualista de les petites passes, acompanyades de la utilització de palanques per pressionar les parts, com el dret de veto al Consell de Seguretat i el subministrament d’armes.

El pau entre Egipte i Israel, després de la guerra del Yom Kippur, és l’element més interessant i personal del balanç polèmic del secretari d’Estat de Nixon i Ford.

L’obra d’art de la diplomàcia coercitiva de Kissinger va ser la pau entre Egipte i Israel, orientada per l’objectiu estratègic d’expulsar la Unió Soviètica de la regió i convertir els Estats Units en la potència imprescindible per a qualsevol idea de pau entre els israelians i els àrabs. Els fruits del pactes d’alto el foc els va recollir el president Jimmy Carter el 1978, amb la foto històrica de Camp David de la pau definitiva amb Anwar el Sadat i Menagem Begin, però el mètode i el sistema eren kissingerians. Calia demostrar que Israel es podia retirar de territoris ocupats per la força, com va ser el cas del Sinaí; que podia fer la pau amb un dels seus veïns, i per tant amb tots ells un darrere l’altra; i que només Washington tenia autoritat per actuar com a mediador fiable entre àrabs i palestins. I això és el que Kissinger havia aconseguit.

 

«Territoris per temps»

El marc d’inspiració era la resolució 242 del Consell de Seguretat, aprovada per unanimitat el 1967 després de la Guerra del Sis Dies, de la qual es derivava la fórmula «pau per territoris».  Kissinger, amb l’escepticisme propi d’un bon conservador, la va traduir en la més convincent per als seus amics israelians de «territoris per temps», tal com ha explicat magistralment Martin Indyk, exambaixador i enviat especial a Israel, en el seu llibre Master of the Game. Henry Kissinger and the Art of Middle East Diplomacy (2022). El primer acord d’alto el foc del 1973 va donar cinc anys de marge a Israel per retirar-se del tot del Sinaí. El tractat de pau amb Egipte el 1979 encara va permetre a l’Estat sionista el control quinze anys més de Cisjordània i Gaza. Amb Oslo (1993), Israel es retirava només d’un 40 per cent dels territoris ocupats i  internacionalment reconeguts com a palestins. L’abandó total de les colònies de Gaza per part de Sharon el 2005 encara va donar dues dècades més de marge a Israel per prosseguir en la colonització de Cisjordània, on vivien uns pocs milers d’israelians quan Kissinger va fer la pau i ara n’hi ha 400.000, que són 700.000 si comptem Jerusalem Est. «Amb l’ajut dels Estat Units –explica Indyk—Israel ha utilitzat aquest temps per construir unes capacitats militars, econòmiques i tecnològiques que l’han convertit en un superpotència a Orient Mitjà, amb un dels exèrcits més potents del món».

És notable l’ambigüitat del llegat de Kissinger. D’una banda, els Acords d’Oslo, que fonamenten la idea dels dos Estats mútuament reconeguts, en pau i amb fronteres segures. De l’altra, l’avantatge insuperable d’Israel, acompanyada de l’estancament més absolut de la causa palestina. Només els israelians van aprofitar el temps guanyat pels acords i les negociacions. També es va anar debilitant l’element coactiu sobre Israel que Kissinger sabia utilitzar però que totes les administracions a partir de Bush, fins i tot la d’Obama, van negligir. Hagués calgut l’acompanyament de la restricció de les pulsions violentes típiques de la regió, de les explosions de violència terrorista d’una banda i de l’ocupació il·legal i també coactiva de terres palestines. És ben significatiu que dues personalitats destacades en les negociacions amb Kissinger, com Anwar el Sadat i Isaac Rabin, fossin assassinats per radicals del seu camp, els anys 1981 i 1995 respectivament.

Les idees i el mètode de negociació d’Henry Kissinger van posar les bases del Acords d’Oslo, vint anys després.

El sistema kissingerià va començar pròpiament a fer aigües tot just després d’haver donat el seu millor fruit, que va ser la instal·lació de l’Autoritat Palestina a Ramala i l’autogovern limitat sobre Gaza i Cisjordània. Això va succeir amb el fracàs a Camp David l’any 2000 de les negociacions entre Yasir Arafat i Ehud Barak, que van precedir a la segona Intifada, l’arribada d’Ariel Sharon al govern i poc després la instal·lació ja per 15 anys de Netanyahu, amb la vocació ben explícita de liquidar la idea de l’Estat palestí, gràcies a la sistemàtica ampliació de les colònies i a una política divisiva que afavoria a Hamàs en detriment d’una Autoritat Palestina erosionada per la corrupció i desprestigiada per la seva ineficàcia.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

‘Shuttle diplomacy’

Si els darrers 20 anys han vist l’erosió del llegat kissingerià, no és massa agosarat preveure que  la difícil reconstrucció d’un nou ordre, més estable i pacífic que l’actual, haurà de seguir les roderes deixades pel desaparegut home d’Estat. Washington pretén, ara com aleshores, constituir-se en l’agent diplomàtic i militar decisiu a la regió, després que Moscou hi ha hagi tornat aprofitant la guerra de Síria i sobretot el descompromís presidencial d’Obama i de Trump.

La diplomàcia viatgera de l’actual administració demòcrata ofereix analogies amb la hiperactivitat de Kissinger com a secretari d’Estat en els seus contactes a l’Orient Mitjà en el que es va anomenar com a shuttle diplomacy, tot i que ara és tot l’equip presidencial –el secretari d’Estat, Antony Blinken; el conseller nacional de Seguretat, Jake Sullivan; el secretari de Defensa Lloyd Austin; i el mateix president, Joe Biden– el qui es desplaça i pressiona Israel, també amb les velles palanques, tan útils a Kissinger, com són el subministrament d’armes i el suport diplomàtic. Cal aturar la guerra i els bombardejos sobre Gaza, però la sortida de l’actual crisi amb un nou equilibri de seguretat regional només el garantirà un Estat palestí reconegut per Israel, és a dir, el retorn dels Acords d’Oslo, en direcció contrària a tot el que ha fet Netanyahu els darrers 15 anys.