L’any 1937 Margaret Kennedy (Londres, 1896 – Adderbury, 1967), que havia tingut un èxit resplendent amb la seva segona novel·la, molt admirada per Cabrera Infante, La nimfa constant (1924) –el retrat d’una adolescent que s’enamora d’un amic del seu pare, un compositor que reuneix en la seva personalitat totes les característiques excèntriques de l’artista bohemi– es va trobar amb uns altres amics escriptors i es van proposar d’escriure, cadascú, un conte on els protagonistes encarnessin una versió contemporània dels set pecats capitals.

El projecte no es va concretar en res, segurament perquè devia ser més divertit imaginar-lo que executar-lo, però Margaret Kennedy no el va deixar mai de banda i, de mica en mica –entretant va tenir lloc la Segona Guerra Mundial i va arribar l’escassetat i el ressentiment de la postguerra–, va anar forjant un relat més voluminós on les figuracions dels set pecats capitals es reunien en un hotel de Cornualla, que abans havia estat una casa particular, dirigit per la desafortunada dona del senyor Siddal, la representació humana de la Mandra i un dels personatges més impagables que protagonitzen La festa (1950), una novel·la de suspens sobre el pecat i el càstig, que condueix el lector a la part més profunda i alhora a la més superficial de l’existència, tan captivadora com lleugera i obscura, tan divertida com una comèdia d’embolics i tan malèvolament salvatge que el lector, com si de sobte se sentís tenallat per una por irracional, sovint s’ha d’aturar per respirar en trobar unes anàlisis psicològiques tan vertiginoses com aquesta, per exemple: «No estimava la seva mare. Cap d’elles l’estimava, ni mai se’ls havia acudit que haguessin de fer-ho. Ella no els havia demanat mai afecte. Però tampoc no la criticaven ni es rebel·laven en contra seva. Ella impregnava i governava les seves vides com un clima advers, i elles acceptaven el seu mandat com si fos inevitable, evitant-ne la duresa per instint més que per raó. Perquè ella només en dominava les existències exteriors i materials; sobre les seves ments, no hi tenia cap influència. Mai no els havia envaït la imaginació ni intentat inculcar-los cap mena d’idees. Havia estat precisament l’aridesa del seu caràcter el que les havia salvades. De la boca de la seva mare no havia sortit mai res d’importància, i molts dels personatges dels seus llibres preferits els semblaven més reals que ella. Poques vegades pensaven en la seva mare.»

Margaret Kennedy es refereix a les filles de la senyora Cove, la personificació de l’Avarícia, de la mateixa manera que Lady Gifford ho és de la Gola, Hebe –una nena adoptada–, de la Supèrbia, la senyoreta Ellis, de l’Enveja, el canonge Wraxton, de la Còlera i l’escriptora Anna Lechene, de la Luxúria. No són els únics estiuejants que ocupen les habitacions de l’hotel situat a la cala Pendizack, a Cornualla, sota un penya-segat, però tothom s’hi allotja amb la intenció de mantenir en secret la seva tragèdia personal.

 

Prodigi d’intriga narrativa

A la manera del primer capítol de Sota el volcà, on Malcolm Lowry se les enginya per suscitar, a través de dos testimonis presencials, l’interès pels avatars viscuts just un any abans pel cònsol que protagonitza la seva novel·la i que el van dur a la mort, La festa s’obre també amb un pròleg que és un prodigi d’intriga narrativa: a partir de la conversa entre dos clergues que preparen el sermó d’un funeral, Margaret Kennedy s’encarrega d’explicar el que va passar durant aquella setmana de vacances d’agost –el penya-segat s’enfonsa i soterra l’hotel de la cala–, i dona el nom d’una víctima mortal, el responsable de tanta desídia, però és també prou hàbil per fer que s’entengui que n’hi ha moltes més i alhora que també hi ha supervivents amb moltes històries per explicar.

I aleshores, de manera semblant al desenrotllament d’una novel·la policial on, en comptes d’avançar a la recerca del nom de l’assassí es busca saber qui viurà i qui morirà, La festa usa les cartes, els diaris, els textos plens d’errors gramaticals d’uns nens, els monòlegs interiors, les converses animades en unes escenes vivaçment costumistes –a vegades sembla que l’escriptura de Margaret Kennedy siguin estampes pintades i a vegades sembla que es transformi en teatre– per anar-se construint en set parts, una per cada dia de la setmana, fins al moment del col·lapse fatídic.

Kennedy es refereix a les filles de la senyora Cove, la personificació de l’Avarícia, com Lady Gifford ho és de la Gola.

I el lector, mentrestant, no es pot estar de sentir-se meravellat davant d’un desplegament tan ben collat de tots els mecanismes narratius a l’abast de l’autora per aconseguir que una galeria repleta de personatges tan ben individualitzats es moguin i es relacionin com si es necessitessin per existir: es té la sensació que la trama i les subtrames de La festa estan enmig d’un moviment perpetu, com si les coses de la vida no cessessin mai i vencessin als seus protagonistes per esgotament, o com si fos un laberint minuciosament traçat per una pertorbada racionalitat constructiva.

El suspens argumental no cessa, però tampoc descansa ni un sol moment el joc de tensions que es van creant entre les varietats infinites de crueltats que s’hi descriuen, entre els girs de les conductes que ocasionen els interessos particulars de cadascú –insinuants, corruptors i persuasius– en cada moment, segons l’evolució dels esdeveniments o la incansable presència del mal absolut –i potser Margaret Kennedy devia creure, com Henry James, que el mal és el que no es pot anomenar, alguna cosa sense contingut precís, una fascinació, una irradiació, que brota d’un punt de les tenebres i que contagia horriblement les ànimes, com si el mal fes més subtil i sinuosa la intel·ligència de tothom, estimulés la seva perspicàcia i permetés copsar les relacions, les intencions els pressentiments i les analogies que fan més complicada la vida. A La festa, certament, tothom és un artista de la dissimulació, de la mirada falsa, de la diplomàcia perversa.

 

Margaret Kennedy La festa Barcelona: Navona, 2022 448 págs.
Margaret Kennedy La festa. Barcelona: Navona, 2022. 448 pàgs.

 

Comèdia coral

A pesar de tot, a pesar que La festa és una novel·la sobre l’ànsia, la imaginació infernal i l’obsessió interminable, és també una comèdia coral –el lector riu molt gràcies al caire impassible amb què es tracta l’extravagància de cadascú–, executada segons les lleis dictades per Shakespeare al Somni d’una nit d’estiu –l’acció es concreta en un sol àmbit, passa durant un període breu de temps, i un grup de personatges s’entremesclen guiats per les seves ambicions i els seus impulsos–, on res no és el que aparenta ser de bon principi.

I això es deu bàsicament al fet que el mal és l’agent fonamental de l’acció dramàtica, com si fos talment un personatge més, encara que invisible, i que posa en marxa el circuit dels sentiments malèvols de tots els intèrprets de l’obra. I, a pesar de tot, i aquest és un dels grans triomfs de Margaret Kennedy, quan s’acaba La festa el lector no pot deixar de creure que l’autora ha escrit una d’aquelles novel·les que tant agraden a un dels personatges, un d’aquells llibres «que tracten sobre gent bona. I les històries on al final tot acabava bé».