L’any 1937 Margaret Kennedy (Londres, 1896 - Adderbury, 1967), que havia tingut un èxit resplendent amb la seva segona novel·la, molt admirada per Cabrera Infante, La nimfa constant (1924) –el retrat d’una adolescent que s’enamora d’un amic del seu pare, un compositor que reuneix en la seva personalitat totes les característiques excèntriques de l’artista bohemi– es va trobar amb uns altres amics escriptors i es van proposar d’escriure, cadascú, un conte on els protagonistes encarnessin una versió contemporània dels set pecats capitals.
El projecte no es va concretar en res, segurament perquè devia ser més divertit imaginar-lo que executar-lo, però Margaret Kennedy no el va deixar mai de banda i, de mica en mica –entretant va tenir lloc la Segona Guerra Mundial i va arribar l’escassetat i el ressentiment de la postguerra–, va anar forjant un relat més voluminós on les figuracions dels set pecats capitals es reunien en un hotel de Cornualla, que abans havia estat una casa particular, dirigit per la desafortunada dona del senyor Siddal, la representació humana de la Mandra i un dels personatges més impagables que protagonitzen La festa (1950), una novel·la de suspens sobre el pecat i el càstig, que condueix el lector a la part més profunda i alhora a la més superficial de l’existència, tan captivadora com lleugera i obscura, tan divertida com una comèdia d’embolics i tan malèvolament salvatge que el lector, com si de sobte se sentís tenallat per una por irracional, sovint s’ha d’aturar per respirar en trobar unes anàlisis psicològiques tan vertiginoses com aquesta, per exemple: «No estimava la seva mare. Cap d’elles l’estimava, ni mai se’ls havia acudit que haguessin de fer-ho. Ella no els havia demanat mai afecte. Però tampoc no la criticaven ni es rebel·laven en contra seva. Ella impregnava i governava les seves vides com un clima advers, i elles acceptaven el seu mandat com si fos inevitable, evitant-ne la duresa per instint més que per raó. Perquè ella només en dominava les existències exteriors i materials; sobre les seves ments, no hi tenia cap influència. Mai no els havia envaït la imaginació ni intentat inculcar-los cap mena d’idees. Havia estat precisament l’aridesa del seu caràcter el que les havia salvades. De la boca de la seva mare no havia sortit mai res d’importància, i molts dels personatges dels seus llibres preferits els semblaven més reals que ella. Poques vegades pensaven en la seva mare.»
Margaret Kennedy es refereix a les filles de la senyora Cove, la personificació de l’Avarícia, de la mateixa manera que Lady Gifford ho és de la Gola, Hebe –una nena adoptada–, de la Supèrbia, la senyoreta Ellis, de l’Enveja, el canonge Wraxton, de la Còlera i l’escriptora Anna Lechene, de la Luxúria. No són els únics estiuejants que ocupen les habitacions de l’hotel situat a la cala Pendizack, a Cornualla, sota un penya-segat, però tothom s’hi allotja amb la intenció de mantenir en secret la seva tragèdia personal.
