Un dels senyals distintius del programa polític del Govern de coalició entre el Partit Socialista i Unidas Podemos és la seva agenda feminista, amb un seguit de mesures de govern i d’iniciatives legislatives destinades a garantir drets ja reconeguts, en els casos de l’avortament (reforma de la llei de 2010) i de la llibertat sexual, o d’ampliar-los, en el cas dels drets de les persones trans i dels col·lectius LGTBI. De fet, el Govern associa la seva identitat progressista al seu caràcter feminista, expressant la seva sintonia amb els moviments capdavanters de demandes socials que reivindiquen convertir-les en drets.
Així, el Govern pot presentar un balanç coherent amb el seu propòsit programàtic d’impulsar una nova generació de drets feministes, però també es troba obligat a assumir els costos generats per algunes de les contradiccions que han anat sorgint en el procés de debat i d’aplicació d’aquestes mesures. Començant per les contradiccions polítiques a l’interior de la coalició, manifestades obertament en els casos de les tres lleis esmentades, i que poden explicar-se per la necessitat d’una part del Govern d’afirmar la seva identitat política en un any electoral.
Dit d’una altra manera, estem davant d’una lluita de poder a tres bandes que condiciona el projecte polític de Yolanda Díaz i que afecta la imatge d’un PSOE que apareix a remolc de Podemos. Com diu Fernando Vallespín: «votar socialista comporta seguir traginant la motxilla de Podemos» (El País, 19-2-23). I no cal dir que aquesta lluita de poder pot tenir efectes negatius irreversibles per a la continuïtat del govern de les esquerres, com ho constata amb alarma Jordi Gràcia, perquè «la hipersensibilitat social davant dels delictes sexuals no és l’única causa d’un greu problema; ho és també la rivalitat interna de dos socis que afronten unes eleccions el 28 de maig que poden estar condicionant la continuïtat de la coalició per interessos mesquins i curtterministes sense sentit d’Estat ni de la gravetat de la crisi política» (El País, 9-2-23).
