L’agenda feminista del Govern

Un dels senyals distintius del programa polític del Govern de coalició entre el Partit Socialista i Unidas Podemos és la seva agenda feminista, amb un seguit de mesures de govern i d’iniciatives legislatives destinades a garantir drets ja reconeguts, en els casos de l’avortament (reforma de la llei de 2010) i de la llibertat sexual, o d’ampliar-los, en el cas dels drets de les persones trans i dels col·lectius LGTBI. De fet, el Govern associa la seva identitat progressista al seu caràcter feminista, expressant la seva sintonia amb els moviments capdavanters de demandes socials que reivindiquen convertir-les en drets.

Així, el Govern pot presentar un balanç coherent amb el seu propòsit programàtic d’impulsar una nova generació de drets feministes, però també es troba obligat a assumir els costos generats per algunes de les contradiccions que han anat sorgint en el procés de debat i d’aplicació d’aquestes mesures. Començant per les contradiccions polítiques a l’interior de la coalició, manifestades obertament en els casos de les tres lleis esmentades, i que poden explicar-se per la necessitat d’una part del Govern d’afirmar la seva identitat política en un any electoral.

Dit d’una altra manera, estem davant d’una lluita de poder a tres bandes que condiciona el projecte polític de Yolanda Díaz i que afecta la imatge d’un PSOE que apareix a remolc de Podemos. Com diu Fernando Vallespín: «votar socialista comporta seguir traginant la motxilla de Podemos» (El País, 19–2–23). I no cal dir que aquesta lluita de poder pot tenir efectes negatius irreversibles per a la continuïtat del govern de les esquerres, com ho constata amb alarma Jordi Gràcia, perquè «la hipersensibilitat social davant dels delictes sexuals no és l’única causa d’un greu problema; ho és també la rivalitat interna de dos socis que afronten unes eleccions el 28 de maig que poden estar condicionant la continuïtat de la coalició per interessos mesquins i curtterministes sense sentit d’Estat ni de la gravetat de la crisi política» (El País, 9-2-23).

Resulta paradoxal que aquesta crisi política estigui provocada pel que se suposa que és una disputa pel vot feminista, que Cristina Monge considera inútil, en tant que «el feminisme ja no donarà més vots als qui ja els tenen, però pot girar-se’ls d’esquena i destruir la coalició i a cada un dels seus membres. Màximament ara que Feijóo ha entès que la clau de les properes generals està en aquell estret sector del centre ideològic que no està disposat a fer marxa enrere en drets i llibertats individuals» (infoLibre, 12-2-23). I Enric Juliana es demana si «serà el feminisme el cigne negre del primer govern de coalició de les esquerres a España des dels temps de la República?», en tant que una saturació de feminisme pot fer implosionar el Govern i comportar la incomprensió d’una part rellevant de la societat (La Vanguardia, 11-2-23).

Òbviament, és massa simplista reduir la qüestió a una disputa política, perquè no es pot oblidar que es tracta d’unes contradiccions que travessen els moviments socials feministes i LGTBI, i que d’una manera o altra han estat internalitzades dins del Govern. Són contradiccions de fons, de concepte i sobre mesures concretes, però també de forma, de ritme i d’intensitat de les reformes impulsades. Perquè es tracta de debats que van més enllà de l’àmbit de la política institucional i que es manifesten en la societat. Es podria dir que des de fa temps el moviment feminista està immers en una mena de guerra civil, amb la disputa sobre l’autodeterminació de gènere al centre, que s’ha reproduït dins del govern de coalició.

Així ho explica Ana Requena: «Aquests dos blocs beuen de l’enfrontament viscut en els darrers anys a costa de la llei trans, encara que amb matisos. La bretxa oberta durant la negociació i tramitació d’aquella norma va fer visibles diferències que ja existien entorn de la relació del feminisme i el moviment LGTBI, però també va revelar una disputa pel poder i l’hegemonia feminista. L’auge del moviment arran del 8M, la difusió massiva d’altres línies de pensament i l’arribada de Podemos al Ministeri d’Igualtat van avivar aquella baralla» (elDiario.es, 9-2-23).

Material sensible

Tanmateix, la polèmica desborda el camp del feminisme i transcendeix al conjunt d’una societat amb una opinió pública cada cop en més tensió per constants estímuls polaritzadors. A la previsible oposició tradicional dels diversos sectors religiosos, s’hi ha afegit l’alarma social provocada, entre d’altres, pels efectes no desitjats de la llei del només sí és sí o pels dubtes que suscita que algunes decisions vitals puguin ser adoptades per menors d’edat sense cap intervenció parental. En definitiva, material sensible sotmès sovint a un joc polític massa barroer, al sensacionalisme mediàtic i a una opinió pública polaritzada i manipulable.

Precisament, per tractar-se de material sensible que afecta qüestions morals de la vida i de la mort de les persones es troba a faltar un «debat pausat, reflexió tranquil· la i ànim de consens», com va clamar en el desert el senador de Geroa Bai Koldo Martínez. Sense aquesta predisposició serena, més que un intercanvi d’arguments racionals ens trobem amb proclames emotives que impedeixen que la ciutadania es pugui fer una idea enraonada sobre les qüestions debatudes (Manuel Arias Maldonado a The Objective, 8-2-23).

Estem davant d’una lluita de poder a tres bandes que condiciona el projecte polític de Yolanda Díaz i que afecta la imatge d’un PSOE que apareix a remolc de Podemos.

N’és un bon exemple la qüestió del consentiment, amb una llei nascuda en calent per l’impacte de la protesta contra la sentència del cas de la Manada, que incorpora una concepció del consentiment afirmatiu pròpia d’una cultura política neoliberal, i que en no haver calibrat prou bé els seus efectes penals ha provocat una important reacció social de caràcter punitivista.

En aquest cas, s’ha generat una confusió perniciosa per a la comprensió correcta del que és un Estat de dret i la funció dels jutges en un procés penal. En paraules del penalista Manuel Cancio: «no hi ha, ni pot haver-hi, un “jo sí que et crec, germana”, sense més ni més, en un Estat de dret» (El País, 13-2-23). Perquè, com explica el fiscal José María Mena: «la innovadora redefinició del consentiment no pot derogar, en cap cas, la presumpció d’innocència de l’acusat substituint-la per una presumpció de veracitat de la denúncia que exclogui qualssevol proves i debats contradictoris en judici oral i públic» (El País, 8–2–23). La rellevància del «germana, jo sí que et crec» no es donaria tant en la fase del judici, contradictori per naturalesa, «sinó abans, i molt especialment en el moment posterior a l’agressió», com es confirma en la generalització de protocols per atendre de forma ràpida i efectiva les víctimes d’agressions sexuals (Milagros Pérez Oliva a El País, 13-2-23).

Els marcs del dret mercantil

Més de fons és la crítica conceptual formulada contra la concepció del consentiment afirmatiu, expressada amb precisió per la filòsofa Clara Serra: «Estem incorporant una enorme contradicció. D’una banda, una lògica expansivament contractualista pròpia d’una societat neoliberal que intenta imposar incansablement al sexe els marcs del dret mercantil. Per ventura el sexe pot ser un pacte transparent? Un consentiment sexual pot rescindir-se com qui trenca un contracte econòmic? Sabem potser què és el que estem pactant quan ens embarquem en una relació sexual? Però el problema encara és més enrevessat, perquè al costat de la lògica liberal del pacte, cega a l’opacitat del desig, estem també important els fonaments filosòfics del feminisme americà de la dominació, el cor filosòfic del qual és que el món és massa desigual i perillós per donar per bona la capacitat de les dones per consentir. Aquesta contradicció esclata de ple a l’interior d’unes propostes legislatives que estan arribant, entre d’altres, a l’escenari espanyol. Unes lleis que creuen tant en el contracte com per afirmar que fins i tot als nostres llits amb les nostres parelles s’ha de donar una negociació prèvia i que, alhora, creuen tan poc en el contracte com per defensar que, encara que una treballadora sexual digui que sí, l’Estat ha de negar la seva capacitat per consentir. Tenim un problema endimoniat per pensar i aquesta és la pregunta que ens planteja la qüestió del consentiment» (El País, 6-2-23).

Qüestions de fons subjacents d’aquesta mateixa envergadura plantegen la legislació sobre l’avortament o sobre els drets de les persones trans. En el cas de l’avortament, se suscita la relació entre moral i dret. La raonable i civilitzada regulació legal de la interrupció voluntària de l’embaràs, acceptada amb naturalitat per la majoria de la societat espanyola, no hauria de ser incompatible amb pensar sobre els dilemes morals que comporta, com exposa José María Ruiz Soroa: «No sembla sinó que l’opinió pública espanyola, més enllà d’acceptar com a normal i lícit l’avortament voluntari (la qual cosa és de lloar), vol creure que en realitat no hi ha cap conflicte moral en el supòsit, vol gaudir de la bona consciència. I no és tan senzill: la interrupció voluntària de l’embaràs planteja problemes morals crítics, els que s’estableixen entre els drets de la mare a la dignitat, el desenvolupament ple de la seva personalitat, la integritat física i moral, etc., i les expectatives del fetus a esdevenir una persona moral. Que aquests problemes no els hagi de resoldre el Dret Penal i que la prudència sigui la virtut bàsica de qualsevol canalització del cas no ha d’amagar el fet que l’avortament o l’eutanàsia són “qüestions morals de vida o mort” en què estan implicades les nostres conviccions més profundes, les nostres posicions ideològiques més irreductibles i, fins i tot, les nostres més àmplies concepcions del món, escrivia Javier Muguerza. I continuarà sent així sempre» (El Mundo, 16-2-23).

Cap dret no és absolut

Una altra reflexió pertinent fa referència a l’error de donar un caràcter absolut als drets. Ho recorda Javier de Lucas a propòsit del reconeixement de la lliure autodeterminació de gènere: «Insistiré una vegada més en una cosa que és un punt de partida que tenim clar tots els que estudiem i treballem al voltant de problemes de drets humans: cap dret no és absolut. Tampoc l’autonomia de la voluntat com a principi no és un principi absolut. Pot ser, i ha de ser, objecte de regulació jurídica i, amb això, de condicions per al seu exercici en determinades situacions, crec que aquest és el sentit de l’afirmació molt citada de la Relatora Especial de les Nacions Unides sobre la violència contra la dona, les seves causes i conseqüències, Reem Alsalem, una reconeguda experta en qüestions de gènere: “El dret a la no discriminació de tota identitat de gènere no vol dir que no hagin d’existir salvaguardes i criteris objectius per atorgar o denegar aquesta sol·licitud. No n’hi ha prou només amb la voluntat de l’individu”» (infoLibre, 12-2-23).

Una absolutització dels drets que paradoxalment porta a la banalització de drets humans, com assenyala Pablo de Lora: «reconduir tota aquesta complexa discussió política i moral als estrets canals de la retòrica dels drets humans… és contraproduent per empobridor i degradant de l’ideal moral que encarna l’atribució de drets humans amb caràcter universal» (The Objective, 18-2-23).