En un editorial de maig de 2019, amb ocasió de l’exhumació de les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos, ens pronunciàvem sobre les delicades i subtils relacions entre història, memòria i justícia. A la vegada que alertàvem del risc d’oblidar en el joc de memòries contradictòries el mandat moral del president Manuel Azaña de «pau, pietat i perdó», guia, al nostre entendre, del renaixement de la democràcia espanyola.

Dèiem aleshores: «Aquest mandat moral no ha caducat i hauria de ser la clau de volta de la nostra democràcia, amb l’exigència de seguir construint dia a dia la concòrdia civil. Ens hem de preguntar si la política pública de la memòria històrica contribueix a aquest propòsit. Ho farà sempre que compleixi el mandat de reconeixement de les víctimes aplicant eficaçment totes les mesures de reparació necessàries, a la vegada que eviti la temptació de codificar un relat oficial del passat i faciliti que els historiadors facin la seva feina d’investigar–lo i explicar–lo. Ni més ni menys.»

Avui, en plena febre commemorativa dels cinquanta anys de la mort del dictador, ens reafirmem encara amb més motiu en aquella reflexió, preocupats per com l’espiral de polarització de la política espanyola contamina la interpretació dels fets històrics i facilita lectures blanquejadores del franquisme basades en falsedats i mitges veritats. Unes lectures alimentades per una indústria pseudohistoriogràfica que ha passat de la marginalitat a tenir una certa rellevància en els argumentaris del debat polític.

PUBLICITAT

Funeral del dictador Francisco Franco a la Plaça d’Orient de Madrid. Fotografia de Colita. AFB.

Per sort, avui comptem amb una renovada historiografia sobre el franquisme –amb noms de referència com Ángel Viñas, Julián Casanova, Anna Catharina Hofmann, Fernando Guirao, Javier Rodrigo o Nicolás Sesma, entre molts d’altres– que treballa incansablement per establir tota la veritat possible a aquestes alçades sobre la figura de Francisco Franco i el seu règim.

No són opinions ni interpretacions; es tracta de fets avalats documentalment i sotmesos al debat universitari exigent i rigorós, com el paper determinant de la seva experiència militar al nord d’Àfrica en la seva personalitat i la seva concepció del món. Com la seva participació decisiva en el cop d’Estat contra la Segona República. Com les vicissituds que el van entronitzar com el cabdill militar del bàndol nacional.

Com les complicitats amb els règims totalitaris alemany i italià. Com la prioritat atorgada a la repressió criminal dels seus adversaris durant la guerra civil i la postguerra. Com la seva habilitat política per mantenir unida l’heterogènia coalició dels sublevats contra la República. Com l’edificació del seu règim sota la capa ideològica del nacionalcatolicisme. Com la persecució sistemàtica de la llengua i la cultura catalanes. Com la corrupció sistèmica del règim. Com la capacitat d’adaptació als canvis del context polític mundial. Com la mutació de la dictadura autàrquica a la dictadura tecnocràtica. Com…

Són uns fets immodificables que constitueixen la veritat històrica, però el seu sentit no està fixat per a sempre. Són uns fets tamisats per les vivències personals i per les herències sentimentals familiars que constitueixen els materials sobre els que es configuren les memòries subjectives i, per tant, parcials i emocionals. Memòries que cerquen trobar un sentit al passat i, en molt casos, exigir aclariment, reparació i justícia.

Però el salt de les memòries individuals a una pretesa memòria col·lectiva es presenta problemàtic. Els defensors de la memòria col·lectiva la justifiquen amb la necessitat d’evitar l’oblit, però el contrari de l’oblit no és la memòria sinó la veritat. El perill de voler establir una memòria col·lectiva és utilizar el passat històric com a instrument ideològic del combat polític del present i de la seva projecció futura, de convertir la política de memòria històrica en una reconstrucció partidista del passat i, per tant, en un element de divisió, polarització i victimisme.

Un referent sobre la reflexió entorn de la relació entre història i memòria com José Álvarez Junco recomana escoltar la crida que l’any 2008 van fer historiadors tan reputats com Eric Hobsbawm, Pierre Nora, Hélène Carrère d’Encausse o Timothy Garton Ash contra els riscos de la moralització retrospectiva de la història, que no pot esdevenir esclava de l’actualitat ni escriure’s sota el dictat de memòries concurrents.

Seguint aquest criteri, potser no es tracti tant de «celebrar» els 50 anys de la mort del dictador –no hi ha res a celebrar, ha afirmat Javier Cercas– sinó d’eliminar restriccions abusives dels arxius, d’incentivar i facilitar la recerca històrica, de formar el professorat de primària i secundària per fer més eficaç l’ensenyament de la història, per multiplicar l’esforç de divulgació històrica, per combatre tenaçment els relats de la postveritat. I sense oblidar, això sí, el deure de reparació de les famílies de les víctimes de la repressió franquista.

Contra l’oblit del franquisme, més veritat històrica.