Poc abans de l’estiu el Liceu presentava l’òpera de Mozart Le nozze di Figaro amb dos repartiments de nivell molt semblant. En un, el paper de Comte d’Almaviva l’interpretava Andrè Schuen. En l’altre, Samuel Hasselhorn. Són dos barítons que pertanyen a la generació jove que ja s’ha consolidat als grans teatres europeus. Una de les grans virtuts de la Schubertíada Vilabertran ha estat des de la seva creació per Jordi Roch, la de portar a la canònica del poble empordanès joves promeses, les quals segons la seva oïda, i també el seu gran nas musical, acabarien sent grans figures. L’altra virtut del festival és la de fidelitzar aquestes veus joves (el cas de Matthias Goerne i de Juliane Banse, ara veterans, són emblemàtics d’aquesta política). Així doncs, aquesta era la cinquena vegada que Hasselhorn acudia a Vilabertran des del 2017, i en el cas de Schuen era l’onzena des del 2018, i ho van fer amb programes ben diferents.
Hasselhorn i el pianista Ammiel Bushakevitz s’han embarcat en el projecte Schubert 200 consistent en fer un programa, i enregistrar-lo, amb les obres que el compositor va escriure als darrers anys de la seva vida. Enguany, el tercer del projecte, comprenia l’obra creada el 1826, dos abans de la seva mort, i porta el títol de Hoffnung (Esperança), títol que reflecteix bé l’estat anímic del compositor, tot i que amb alguns alts i baixos, després d’una època de depressió en què els símptomes de la malaltia, la sífilis, ja es feien notar.
PUBLICITAT
Al programa que Hasselhorn i Bushakevitz van interpretar hi havia algunes de les cançons més conegudes de Schubert com Lebensmut (Ganes de viure), Am Fenster (A la finestra) o Alinde. La majoria eren obres sobre poemes d’autors contemporanis de Schubert i del seu cercle d’amics vienès, com Johann Gabriel Seidl o Eduard von Bauernfeld. Però també van interpretar poemes de William Shakespeare en la seva traducció alemanya com Ständchen (Serenata) o An Silvia (A Sílvia). Tot i pertànyer a una època esperançadora per al compositor, hi ha molta nostàlgia i també l’anticipació del que es pot considerar el seu testament, el cicle Winterreise, a Totengräber-Weise (Cançó de l’enterrador).
Hasselhorn ho té tot, veu bonica, molt ben afinada, un registre sense fissures, dicció impecable, seguretat. Tanmateix, faltava emoció en la seva interpretació, la qual, però, va fer aparèixer al final, a Der Vater mit dem Kind (El pare amb l’infant), una emoció que veu i piano van accentuar amb una pausa molt dramàtica.
Al 1826, a més de compondre cançons i, entre altres coses la Sonata per a piano D. 894, Schubert també va escriure peces breus, aquestes sí, ben alegres i lleugeres, per a piano. Bushakevitz va tocar dos valsos, tres ländler (les peces d’origen folklòric precursores del vals), i dues ecossaise (danses ràpides pròpies de l’època).
Daniel Heide (piano), Andrè Schuen i Pere Arquillué, a la Schubertíada Vilabertran. Fotografia de David Borrat.
Dos dies després, Andrè Schuen i el pianista Daniel Heide van portar a Vilabertran Die schöne Magelone (La bella Magelona), de Johannes Brahms, una història que té les seves arrels a la Provença dels segles XII i XIII. L’escriptor romàntic Ludwig Tieck va aplegar el 1797 la narració en una novel·la dividida en divuit capítols. I molts anys després el compositor va posar música a quinze de les seccions sense la voluntat de fer-ne un cicle.
La història que explica és la de Pere de Provença, un noi que abandona el casal en cerca d’aventures. Després de derrotar a tot un seguit de cavallers en diversos tornejos i havent-se enamorat bojament de la bella Magelona que el correspon, fugen tots dos, però el destí els separa amb una colla de peripècies, sobre les quals, però, triomfarà la total fidelitat dels enamorats.
Hi ha una eterna discussió sobre si aquestes peces han d’incorporar o no un text recitat entre cançó i cançó que permeti seguir les passes atzaroses dels enamorats. A Vilabertran es va pensar que sí que calia. L’actor Pere Arquillué va ser l’encarregat de narrar les aventures. Tanmateix, l’acústica de la canònica i el to massa sovint solemne a què ens té acostumats el teatre català, van restar fluïdesa al conjunt.
Schuen no necessita mostrar la seva expressivitat amb gesticulacions. En té prou amb la seva tècnica impecable, però sobretot i naturalment amb la seva veu de vellut, i amb les inflexions dramàtiques amb que la fa córrer com va demostrar a Sind es Schmerzen, sind es Freuden (Son penes o són alegries). Veu i piano es van excitar amb So willst du des Armen (Així que vols apiadar-te), i van passar a un estat trasbalsat que portava al forte del final de Wie soll ich die Freude (Com puc suportar), i al mes neguitejant, a Verzweiflung (Desesperació), per acabar en l’exaltació de l’amor de Treue Liebe dauert lange (L’amor fidel dura molt de temps).
PUBLICITAT
La Schubertíada d’aquest any es fa en memòria de Jordi Roch traspassat el desembre. Ell va ser l’home que va crear aquest festival a la canònica de Vilabertran i el va portar a un nivell comparable al de les poques grans schubertíades que hi ha a Europa, en particular a Àustria i al Regne Unit.
Tots els artistes li han volgut retre homenatge en els seus bisos. Hasselhorn ho va fer amb un lied de Schubert, Litanei auf das Fest Allerseelen (Lletania per a la festa dels Difunts), interpretada de manera molt lenta i molt sentida. Schuen va sorprendre amb una peça escrita originalment per a contralt o mezzosoprano i orquestra. Era Urlicht (Llum primitiva) del quart moviment de la segona simfonia, Resurrecció, de Gustav Mahler. El llarg silenci que es va fer després de la interpretació va ser mostra de la gran emoció que havia suscitat la interpretació.
