Richard Linklater i Spike Lee van començar a fer cinema més o menys alhora. El primer va dirigir la seva òpera prima, Slacker, el 1990. El segon va debutar el 1986, amb Nola Darling. Tanmateix, la resta de les seves carreres va prendre des d’aquells moments derives molt diferents. Linklater té una filmografia elaborada amb molta tranquil·litat i sense estridències, mentre que Lee ha preferit sempre cridar l’atenció del públic i la crítica amb títols invariablement polèmics i agressius, la majoria en defensa fervent de la raça negra.

L’estrena dels seus últims films reobre el debat i planteja una pregunta inquietant per a qualsevol cinèfil amb cara i ulls: on és el «missatge»? És a dir, com parlar de política quan es fa cinema? O millor encara: què és un cineasta polític: aquell que insisteix a ser-ho a cada fotograma que filma o aquell que espera pacientment, sense forçar les coses, que cada pel·lícula digui el que ha de dir? Dónde estás, Bernadette, de Linklater, pertany a aquest segon grup, aconsegueix ser un film realment subversiu sense gairebé proposar-s’ho. En canvi, Da 5 Bloods, l’últim treball de Lee, vol ser tan contundent en el seu discurs antiracista que aquesta intenció acaba per afeblir-la en tots els altres fronts.

Linklater comença Dónde estás, Bernadette com si s’estigués enfrontant a una comèdia familiar narrada des del punt de vista d’una adolescent. Bee (Emma Nelson) viu en una casa situada en una zona residencial de Seattle, on el seu pare treballa per a Microsoft. La seva mare, en canvi, se’ns presenta com una persona immadura i desorientada. En efecte, Bernadette (Cate Blanchett) havia estat una arquitecta de prestigi, però fa temps que no acaba cap feina important, es dedica a odiar els altres i consumeix quantitats ingents d’antidepressius.

 

Subtrama delirant

Lluny de pintar amb colors excessivament dramàtics aquesta situació, Linklater prefereix observar-la amb distància i comprensió, intentant entendre les raons de tots els seus personatges i aconseguint així escenes de comicitat irresistible: els enfrontaments de Bernadette amb la seva veïna Audrey (Kristen Wiig) són antològics, construïts eficaçment a l’entorn de diàlegs ràpids i que fan partir-se de riure, mentre que les excentricitats de la protagonista destil·len una barreja d’humor càustic i patetisme sever que acaba creant en l’audiència una sensació estranya, a mig camí entre el somriure incòmode i un malestar indefinible.

Un personatge com Bernadette pot resultar sospitós pel sol fet de pensar i comportar-se d’una manera diferent.

Però hi ha més coses. En un moment determinat, Bee comença a pensar que potser tot es calmarà una mica si tota la família emprèn un viatge… a l’Antàrtida. I a partir d’aquí la pel·lícula pren un rumb inesperat, primer per l’angoixa creixent que això crea en Bernadette, convençuda que no podrà suportar les obligacions socials que comportarà el viatge amb vaixell i, segon, perquè un esdeveniment inesperat, una subtrama delirant, provoca que hagi de marxar tota sola, mentre el seu marit i la seva filla la persegueixen per tot el cercle polar.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Què dimonis es pot aconseguir a partir d’aquest argument més aviat impossible?, es preguntaran vostès amb tota la raó. I on vol anar a parar Linklater? Què fa el director de les prestigioses Abans del capvespre i Boyhood ficat en aquest embolic? En primer lloc, cal dir que Dónde estás, Bernadette segueix la línia d’una altra tendència igualment prolífica en la filmografia del cineasta, la que inclou pel·lícules potser més desconegudes però també contundents i saboroses, a l’estil de Bernie o Tots volem alguna cosa.

 

Cate Blanchett, Emma Nelson i Billy Crudup a Dónde estás, Bernadette de Richard Linklater.

Cate Blanchett, Emma Nelson i Billy Crudup a Dónde estás, Bernadette de Richard Linklater.

 

Tots som Bernadette

I després caldria afegir que el més important aquí és la forma, la manera com Linklater aborda aquesta peripècia en principi absurda: una estratègia consistent a filmar les ridícules trifulgues de tots aquests personatges prenent-se-les del tot seriosament, és a dir, atorgant-los una dignitat que ens els fa propers, pròxims, fins i tot commovedors. I, en definitiva, aconseguint que, durant el temps que dura la projecció, tots siguem Bernadette.

No es tracta de provocar una identificació grollera, de forçar una mirada (auto)condescendent, sinó de convidar-nos a reconèixer que les raons que la mouen podrien ser també les nostres. Bernadette fuig perquè l’univers en el qual vegeta ofega la seva creativitat, i aquesta impotència, al seu torn, la porta a fer infeliços els que l’envolten. Cal concloure, per tant, que Linklater ha triat el gènere de la comèdia familiar, més aviat boja i desenfrenada, per parlar també d’altres assumptes: la frustració i la neurosi, i el model de societat que les provoca.

D’alguna manera, l’art s’ha convertit en el gran enemic de la globalització i de la uniformització social que comporta, perquè proposa modes de comportament al marge d’aquest nou ordre. I un personatge com Bernadette pot resultar sospitós pel sol fet de pensar i comportar-se d’una manera diferent, de fer les coses d’una manera diferent. Com el mateix Linklater, per cert, que s’atreveix a fer «cinema polític» amb material d’enderroc, amb una història que en mans d’un altre cineasta s’hauria pogut convertir en una inofensiva faula d’autoajuda, en un altre d’aquells contes de superació personal que abunden tant en la literatura, el cinema i la televisió d’ara, aquell mecanisme pervers mitjançant el qual el neoliberalisme rampant arriba a autoeximir-se de qualsevol responsabilitat sobre la infelicitat dels seus súbdits.

Da 5 Bloods, en canvi, comença amb un bombardeig de missatges que pretenen ser, des del principi, summament engagés. Un muntatge de fotografies històriques fa aparèixer en pantalla Martin Luther King i Malcolm X, la guerra del Vietnam i els Black Panthers, entre molts altres personatges i esdeveniments, per deixar ben clar des del principi que veurem una pel·lícula compromesa políticament, en aquest cas amb la situació de les persones de color als Estats Units.

I el que segueix vol ser igualment taxatiu, no deixar cap escletxa perquè puguem pensar que Lee es relaxa sobre aquest tema. La història d’aquests quatre excombatents negres de la guerra del Vietnam, que tornen a aquell país en l’actualitat per honrar la memòria d’un company caigut en acció, alhora que ho aprofiten per recuperar l’or que van deixar enterrat al seu costat, pretén transitar per nombrosos camins, tots pavimentats amb innombrables capes de transcendència i solemnitat. L’objectiu, així, és del tot legítim i encomiable: demostrar que els soldats de color sempre han estat carn de canó i que, d’alguna manera, ho continuen sent fins i tot després de tants anys.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Discursos sense matisos

Però Lee sustenta aquest discurs mitjançant mecanismes narratius de tan escassa entitat, i tan fermament destinats al fet que la pel·lícula no rebaixi mai el to, que el conjunt es fa finalment esgotador i la versemblança esdevé més aviat escassa. De vocació èpica aclaparadora, superposant sense gaire habilitat citacions i més citacions del cinema del passat, d’El tresor de Sierra Madre a Apocalypse Now passant per Grup salvatge, la pel·lícula de Spike Lee acaba aconseguint, ai!, tot el contrari del que pretenia: allà on els desheretats d’Amèrica haurien pogut recuperar la seva veu, fins i tot aconseguir un relat propi, és el cineasta qui s’apropia de tot i sotmet les seves criatures a una narració presumptuosament convencional, que acaba perpetuant velles formes per convertir-les en refugi de discursos monolítics i sense matisos.

I mentre Linklater aconseguia una crònica sociopolítica punyent a partir d’una simple comèdia, en aparença atabalada i intranscendent, Lee transforma una filípica antiracista, per insistència i reiteració, en una pel·lícula bèl·lica tan vella com el món, per molt que intenti adornar-la amb innumerables ornaments postmoderns. No serà que, si més no en el cas del cinema, la política més eficaç és la que es fa des de l’exterior del sistema, al marge dels tòpics que aquest mateix fomenta per a la seva supervivència? Si és així, Spike Lee, que en altres temps no va ser un cineasta menyspreable, hauria de començar a revisar les seves tàctiques.