Fa uns dies em vaig trobar parlant de la guerra a Ucraïna amb el meu fill de tretze anys i la meva filla d’onze. Mentre parlàvem, vaig tenir una sensació intensa de déjà vu com poques vegades: quan l’havíem tingut ja, aquesta conversa?, quan m’havia sentit exactament de la mateixa manera: preocupat, desconcertat i inadequat?

No fa gaire, en realitat. La primavera del 2020 em vaig veure obligat, com molts de nosaltres, a parlar-los de pandèmies, confinaments i escenaris incerts de futur, i vaig tenir la mateixa sensació. Però, és el nostre present el que de sobte s’ha acostat a la distopia?, o a còpia de llegir, mirar i escoltar distopies hem deixat que es converteixi no solament en un gènere –de fet, en un subgènere de la ciència-ficció–, sinó també en el filtre a través del qual observem la realitat? Tal vegada la distopia està assumint, per a la nostra generació, el mateix paper que l’optimisme fàcil i fal·laç dels anys 90, el de la «fi de la història» després de l’acabament de la guerra freda i de la new economy que miraculosament hauria multiplicat els nostres guanys sense esforç. O la distopia és també un intent bastant reaccionari de deixar d’esforçar-nos per construir un futur diferent?

En els últims anys s’han multiplicat les novel·les, les pel·lícules i les sèries distòpiques, com també els assajos que fan referència a una «extinció» propera o evocada de la humanitat. Potser val la pena analitzar aquestes narratives des d’una perspectiva més àmplia per entendre què ens expliquen i en quins aspectes les qüestionem. De fet, les narratives distòpiques no són exclusives del present, sinó que han persistit almenys des de principis del segle XX. Si l’estudi de les distopies o les antiutopies va significar durant molts anys sobretot analitzar el tríptic Nosaltres de Zamyatin (1924), 1984 d’Orwell (1949) i Un món feliç de Huxley (1932) –un tríptic en què els fantasmes eren els totalitarismes dels anys 30, especialment l’estalinisme per a Orwell i Zamyatin, i la tecnocràcia per a Huxley– és cert que en el segle XX per a cada crisi hem tingut una sèrie de narratives distòpiques que l’han anticipat o l’han ponderat.

La pregunta que ens hem de fer és aquesta: per què algunes distopies són tan interessants en un moment històric determinat? I, què és el que distingeix realment una distopia d’una utopia, si pensem que moltes de les distopies actuals en realitat han estat concebudes amb la intenció contrària?

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquesta última pregunta obre reflexions interessants, perquè no sempre és fàcil distingir la utopia de la distopia i perquè ambdós termes adquireixen sovint un significat inesperat. En el llibre L’altra terra, dedicat a les utopies/distopies marcianes, Daniele Porretta raona sobre l’aspecte autoritari de la utopia: un món que se’ns presenta millor –de fet, a vegades com un món perfecte– d’una vegada per sempre, però que altres han dissenyat per a nosaltres. Un món que al final se’ns ha imposat sense que nosaltres hi tinguem res a dir. La distopia, en canvi, podria/hauria de treballar sobre les esquerdes i les fissures del present: si ho pensem bé, el seu hiperrealisme, a vegades grotesc, actua com una lupa sobre les distorsions de la nostra societat.

Al final del segle XIX, el 1897, l’escriptor i científic italià Paolo Mantegazza va publicar una voluminosa novel·la, L’anno 3000, en la qual intentava imaginar el futur. Mantegazza va ser un personatge complex: fundador de l’escola antropològica italiana, va seguir les idees positivistes i evolucionistes en línia amb el pensament de Cesare Lombroso i l’eugenèsia. Abans d’escriure L’anno 3000 havia viatjat molt, especialment per l’Amèrica del Sud: les seves descripcions dels pobles que va conèixer es reprenen en la novel·la, on es deixa clar que els «alienígenes» no vivien en altres planetes, sinó a la Terra.

L’anno 3000 és, segons les intencions de l’autor, una utopia que hauria d’haver respost a Looking Backward: 2000-1887 (1888) d’Edward Bellamy. I ambdues es refereixen en realitat a les dues grans utopies de finals del segle XIX: el socialisme per a Bellamy, la fe en el progrés científic per a Mantegazza. Tanmateix, avui la lectura de L’anno 3000 provoca calfreds perquè vivim en una distopia: l’any 3000 les unions heterosexuals només existeixen amb finalitats reproductives i s’organitzen d’acord amb una quadrícula rígida de classes socials; la genètica permet matar els nounats que poden resultar «desviats» i posar en perill la societat; un sistema sofisticat de control panòptic vigila els ciutadans.

En la utopia de Mantegazza ja hi ha les grans pors del segle XX –el control de les masses, l’ús de la ciència per mantenir el poder polític, la construcció d’una societat rígida que pressuposa l’immobilisme social–, tret que, per a ell, es tracta d’un futur utòpic que s’oposa a la distopia «de debò»: el socialisme progressista de Bellamy.

Al començament del segle XX, molt abans de l’arribada dels totalitarismes, les distopies es van multiplicar: Jack London a La pesta escarlata (1912) parla d’un virus que delma la humanitat –resulta estrany llegir la seva novel·la 110 anys després, encara en plena pandèmia– i mostra, encara que de manera retòrica i paternalista, les distorsions del capitalisme i els desastres ambientals que podria provocar. Però el segle XX es va inaugurar amb una altra distopia, La nube púrpura (1901) de Matthew Phipps Shiel, en la qual l’autor juga amb la dimensió espacial i temporal del relat distòpic: la distopia, de fet, no solament es presenta com d’un altre temps, sinó que, en aquest cas, també va acompanyada de la representació d’un altre espai (el Pol Nord), a partir del qual el protagonista entén que la humanitat està destinada a desaparèixer.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Per què algunes distopies són tan interessants en un moment històric determinat?

Fins i tot en aquest cas no és fàcil entendre la frontera entre utopia i distopia, perquè tots dos autors intenten inserir possibilitats per a la reconstrucció de la humanitat: Shiel, a través de la trobada entre l’últim home i l’última dona, una mena de mite invertit d’Adam i Eva; London a través de la transmissió de coneixements entre l’ancià protagonista i uns joves. Les seves narracions es proposen com a possibles utopies enfront de la distopia que hauria provocat l’exasperació del present.

D’altra banda, ni tan sols una de les novel·les més inquietants de la segona meitat del segle XX, La taronja mecànica d’Anthony Burgess, escapa a aquesta ambigüitat. Burgess travessava un període de profunda crisi personal –una anàlisi mèdica incorrecta li havia donat uns mesos de vida, per això es va llançar literalment a escriure i el 1962 va publicar diverses novel·les– i també política, arran de la conjuntura internacional dels anys 50 i 60, amb les tensions de la guerra freda disparades. No obstant això, per al mercat estatunidenc, l’editorial li va demanar un final més feliç, menys «distòpic». Burgess afegeix un nou capítol a la novel·la que tots coneixe