Com gairebé tothom, m’adoro. Tant de bo que no es noti gaire, tot i que en el fons m’és igual. Estic encantat d’haver-me conegut. M’interessa moltíssim –moltíssim més que a ningú– el meu passat, el meu present i el meu futur. Més, per ser franc, que el passat, el present i el futur de qualsevol dels altres vuit mil milions d’éssers humans que en aquest moment comparteixen amb mi l’aventura de viure en aquest planeta, i fins i tot dels que puguin habitar en altres mons, distants, remots, llunyaníssims.

En això, com dic, soc molt semblant a tothom. Ara bé, dit això, també reconec que això no obsta que envegi la vida d’algunes persones que he conegut per casualitat. Una d’elles és el galerista Jean Frémon, que a més escriu llibres sobre la seva professió i sobre la màgia dels artistes que ha conegut o als quals admira. En la seva prestigiosa galeria de París representa artistes que admiro, tan diferents com Louise Bourgeois i David Hockney –qui pot no admirar-lo?–, i també altres que no m’importen gens i que fins i tot m’irriten, com Tàpies o Plensa. I a més escriu sobre ells i sobre el moment enlluernador en què va entrar en contacte amb la seva obra. Llibres que ell escriu amb impuls libèrrim, festiu, de celebració, i que jo he traduït. Encara que traduir és una disciplina interessant per molts motius, no em costa reconèixer que molt millor que traduir és escriure. Què importa que jo consideri que el meu gust és més refinat i exigent, que a mi m’irritin Plensa i Tàpies, si ara Frémon potser està viatjant cap a Dubai o Nova York a la recerca d’un client, de tancar un negoci, d’una aventura, mentre jo soc aquí a Madrid, escrivint això?

Una altra persona en la pell de la qual a vegades m’agradaria estar és l’adolescent xinesa de l’entresol de casa meva, que cada tarda estudia les mateixes peces de piano de Liszt i Albéniz: sé perfectament què busca amb aquestes sessions interminables d’aprenentatge musical. En aquestes obstinacions que poden ser frustrants hi trobo una energia, un entusiasme i una esperança admirables, entendridores, humaníssimes.

Dels homes del passat més o menys recent, un en el qual m’agradaria encarnar-me (almenys una estona, perquè qui sap si s’ho passava bé o malament o si patia úlcera o tenia una salut excel·lent) és l’arquitecte Josep Goday (1882- 1936). Enviat per Puig i Cadafalch en la famosa expedició, va anar a localitzar els temples romànics pirinencs i a dibuixar-ne i catalogar-ne les obres mestres pictòriques, que després van ser traslladades al MNAC. Imaginar-lo cavalcant al llom d’un ruc durant llargues jornades per verals abruptes i boscosos d’una Catalunya que llavors encara era preciosa, per arribar a una ermita romànica, empènyer la porta gran travada per la bardissa i trobar-se davant dels frescos als quals potser ningú no havia fet cas durant centenars d’anys, devia ser, per a una persona que com ell valorava l’art, una epifania, molt superior als seus assoliments arquitectònics, que de tota manera són imponents, com les escoles que va fer a Barcelona o l’edifici de Correus. Moments com aquests són experiències més valuoses que totes les conquestes d’Alexandre el Gran.

L’antiquari savi

Tornant al present, una altra persona que he conegut fa poc i que em fascina i interpel·la és l’antiquari Artur Ramon (Barcelona, 1957), de qui fa un parell de mesos política&prosa va publicar un assaig penetrant sobre el famós pintor realista, o ultrarealista, Antonio López. Artur Ramon és un prototip. Un cas. Molt poc habitual. Sens dubte, en la seva trajectòria vital i professional es deu haver hagut d’enfrontar a adversitats com tothom, però també ha gaudit de privilegis especials, poc comuns.

PUBLICITAT

Perquè a vegades, sigui en la confusió d’una fosca brocanteria, o en una subhasta, o en el pis d’un senyor que acaba de morir i que tenia horror vacui, pis que els seus hereus volen buidar, es troba davant d’un oli brut, enfosquit pel greixum del temps, en el qual veu alguna cosa, que intueix que pot ser més valuosa que no aparenta, regateja, l’obté, el porta a restaurar, en confirma la vàlua superior, el fa autenticar, el ven i –el més graciós d’aquest procés de descobriment i revelació– obté per a tots un benefici econòmic més o menys substancial del procés. I aquesta plusvàlua crassa en realitat confirma l’encert personal, el gust, el coneixement. No és poca cosa.

És el treball de l’antiquari savi, sublimació del comerciant corrent que com un alquimista sap treure metall preciós de la ganga. A aquesta cruïlla de descobriment, temps, bellesa i diners no hi està convocat qualsevol. En algun dels seus relats més o menys ficcionats, Artur Ramon ha descrit, atribuint la frase a un col·leccionista octogenari, «la taquicàrdia que s’accelera després de la subhasta, a un pas de l’infart» quan s’hi ha obtingut o perdut quelcom de valuós, o quan, empès per l’entusiasme i per la il·lusió, ha licitat massa. Alguna meravella ignorada que l’ull expert d’Artur Ramon va saber reconèixer entre una pila de pintures banals penja ara, degudament acreditada, en algun prestigiós museu americà… Va ser a les seves mans, la va contemplar amb interès i avidesa dissimulada, la va comprar i la va revendre, i li’n va quedar una sensació de triomf, una suma de diners i un record…

És un senyor que viu en l’imprevisible, en la cacera, en la persuasió i la seducció. Té una presència física alhora discreta i imponent. Es mou amb una elegància freda, silenciós i aparentment relaxat, però alerta, atent, potser per deformació professional, perquè sap per l’experiència dels anys que en qualsevol moment, en qualsevol circumstància pot saltar la llebre que ho canviï tot per a bé.

Una cosa semblant passa amb els llibres que escriu i publica (generalment a l’editorial Elba), que són llibres amables, cordials, atents sobretot a ser entretinguts, a distreure el lector, però encoratgen una tensió interior, la tensió de qui tracta amb una matèria subtil i valuosa. El senyor Artur Ramon està acostumat per la seva feina a negociar amb tota mena de persones davant de les quals es presenta impecablement vestit i décontracté. Dins de les seves gales es mou amb soltesa i moderació deliberada.

El vaig anar a veure a la seu de la seva galeria i de la seva empresa al carrer de Bailèn. A la planta baixa, oberta al públic, treballa davant dels ordinadors la gent del seu equip, és a dir els seus empleats, i després s’obre una espaiosa galeria d’exposició de pintura a les parets de la qual, aquell dia, els llenços abstractes, d’irradiacions espirituals, d’una pintora contemporània, deixebla de l’estètica del color de Rothko, Silvia Hornig, s’alternaven amb paisatges i escenes tradicionals i de l’època moderna, entre els quals Gimeno, Anglada Camarasa, Lluís Graner i Santiago Rusiñol. El contrast d’estils realçava l’una i els altres i atorgava una coherència paradoxal al conjunt. Encara que dubto que a Artur Ramon li interessi gaire la pintura abstracta. Al cap i a la fi parlem d’un antiquari, cosa que és sinònim de conservador. Està convençut que hem arribat al final de l’art, i que aquest acaba amb Barceló, «un Picasso 3. 0».

L’historiador de l’art, antiquari i galerista, Artur Ramon. Fotografia: José A. Santos

Rigor espiritual

El vaig trobar al pis de dalt, on guarda i mostra certes peces de valor especial, mobles antics ben restaurats i llustrosos, fotografies, llenços, escultures, obres per a col·leccionistes o invendibles encara que valuoses, algunes, d’una potència tremenda, il·luminades tènuement, a les quals llançava una última mirada abans d’emprendre un viatge. Malgrat la seva hospitalitat i les seves maneres suaus l’atmosfera era colpidora, ja que, com ha escrit en algun dels seus llibres, «l’obra d’art és la instantània que ha quedat d’un món perdut, el retrat d’una cultura que va existir». D’alguna manera, això és trist, però la neteja i el silenci, l’aplom de les peces atorguen a l’espai una atmosfera no ja de temple, sinó de rigor espiritual, quelcom inefable.

Com va escriure en algun dels seus llibres, «l’obra d’art és la instantània que ha quedat d’un món perdut, el retrat d’una cultura que va existir».

Em vaig fixar en un petit oli característic de Miró, que portava al peu una dedicatòria a Joan Perucho. Com que els vaig conèixer tots dos fa una eternitat (a Miró el vaig abordar descaradament al passeig de Gràcia; la seva esposa em va voler dir que m’equivocava, que ell no era Miró, però aquest em va dedicar uns minuts de conversa, banal però inoblidable, i amb Perucho vaig sostenir a casa seva de República Argentina una llarga conversa no menys inoblidable), veure allí aquella peça, que a Artur Ramon li havia arribat no directament del seu primer propietari, sinó a través de terceres persones després de la mort de l’escriptor, em va impressionar: com si el marc ostentós i superb del petit llenç no canalitzés la meva mirada cap a aquest, sinó cap al passat: el de la cultura i la història dels que m’han precedit.

Eren dates de fires internacionals, i l’endemà Artur Ramon marxava a la de Maastricht, i des d’allí a la de París. Així comença la temporada de les fires que el faria estar unes setmanes voltant per Europa. De manera que tenia davant meu un home perfecte, assentat còmodament a l’Eixample i un cosmopolita a la recerca de negocis, és a dir, d’aventures. El senyor Ramon ve d’una estirp d’antiquaris a la qual aporta, amb el seu fill, la cinquena generació dedicada al mateix negoci. De jove va fer estudis d’arquitectura i acariciava altres plans per a la seva vida, perquè és una professió que, com és fàcil d’imaginar, té les seves incerteses.

PUBLICITAT

Per aclarir-li les idees sobre el seu futur, per ajudar-lo a decidir-se, el seu pare el va enviar de viatge de reconeixement a Roma. La contemplació en directe dels Caravaggio de San Luigi i d’un rosari d’obres i d’edificis superbs el va decantar cap a l’ofici de la seva estirp. Es tracta d’un ofici que agonitza, segons diu, perquè el món actual va massa ràpid i hem desaprès a mirar: també la mirada va massa ràpida. Quan mirar detingudament és fonamental, i la confirmació de les seves millors troballes se solen basar en una «segona contemplació».

Aquesta mirada atenta, en la qual es compromet la memòria i la intuïció, queda descrita amb precisió en el seu relat sobre un antiquari que visita una casa de subhastes a Brussel·les, on acudeix amb la llista de les obres que poden ser interessants. Però no: «No hi ha res de bo. Quadres menors, catifes, bibelots, llums, tapissos, estores de tigres dissecats i velles maletes Louis Vuitton». Ara s’acosta el moment perillós i miraculós: «Però dins d’aquell cafarnaüm hi ha un quadre, un retrat d’home, oli sobre tela, que no pot deixar de mirar. Li va enviant ràfegues intermitents de llum, com un far en una nit de boira.»

Sap per l’experiència dels anys que en qualsevol moment, en qualsevol circumstància, pot saltar la llebre que ho canviï tot per a bé.

«S’hi acosta i capta la qualitat de l’obra, però no acaba d’identificar el pintor que hi ha darrere la imatge. El seu cervell actua com un banc d’imatges i va intentant quadrar la d’aquell retrat amb els que coneix, com fan els policies quan busquen un criminal a la base de dades. Sap que ha de ser d’un gran mestre, però no acaba de precisar quin…» Etcètera. Pàgina 73 d’Art trobat (Comanegra), unes Històries d’antiquaris fascinants que actualment està reescrivint, corregint i augmentant per a una nova edició en castellà.

Troballes venturoses

Em va donar alguns exemples d’aquestes troballes venturoses al llarg de la seva carrera, i extraient de la prestatgeria un llenç em va ensenyar el seu últim descobriment: una aquarel·la que s’atribuïa a un pintor menor, però en la qual va saber reconèixer la manera de Fortuny. Naturalment, ben poc valen l’olfacte i el bon gust si no estan recolzats en una base de coneixement sòlid de la història, de la mitologia, del patrimoni dels grans i els petits museus i les pinacoteques, i, en fi, de l’obra dels grans artistes. «El primer que cal fer és llegir el Vasari», va dir. Això també ho deia Pla.

Artur Ramon és, a més, un comentarista amè sobre art en els mitjans de comunicació radiats i impresos i un escriptor molt competent en un gènere sovintejat a França i Anglaterra, però que a penes ningú conrea a Espanya, gènere en el qual participen l’erudició, l’anècdota, l’ècfrasi i la digressió. I ja que al principi he esmentat Josep Goday i les pintures romàniques del MNAC, assenyalem que l’estupenda guia personal d’Artur Ramon de la pinacoteca de Montjuïc, Museu Nacional d’Art de Catalunya: un itinerari, comença precisament amb la visita que el 1934 va fer Picasso a les seves sales, la seva contemplació de les pintures de l’església de Taüll –l’obra mestra del museu–, portant com a cicerone Folch i Torres, aleshores el seu director, pocs dies abans de tornar a París per no retornar mai més. És majestuós «entrar» al MNAC de la mà de Picasso, i un brillant recurs tècnic del narrador.

Potser aquesta guia personal, sensible, erudita, útil, és el més reeixit dels seus llibres fins ara, encara que no li van enrere la saga Falsas sirenas son –la seva història de la pintura vertebrada pel tema de l’erotisme–, ni Aún aprendo –centrat en la faceta de dibuixant dels grans mestres renaixentistes i moderns. El llibre en el qual treballa ara, mentre prepara la nova edició d’Art Trobat, serà peculiar.

Neix de la trobada en una taula rodona amb el cineasta Albert Serra. Acabat l’acte, Ramon i Serra van continuar conversant, van constatar que s’entenien i s’interessaven, i van decidir gravar les converses i més endavant destil·lar-les en un text imprès. Fins ara porten gravades vint hores de xerrades sobre el que és diví i humà i el que es troba entre tots dos: l’art. Però han de continuar parlant, arribar a cent hores de conversa. Sembla que per a l’escriptura el cineasta opera com amb les seves pel·lícules: produint una quantitat descomunal de material per després encaixar-lo en la taula de muntatge.

A mitja llum

Mentre conversàvem, i Artur Ramon em deia que l’art, per a ell, és «un refugi, un cau, com ho és en general la cultura, un espai de confort on tot sembla que s’alinea i s’ordena, que dona sentit a la vida i a la meva visió del món… Ha estat sempre així, des de l’home prehistòric: un antídot contra la por, una cerca de la felicitat», a l’altre costat de les persianes anava caient la tarda: una altra tarda suau de Barcelona com tantes i tantes altres, però allí dins no es notava, perquè, per protegir les obres delicades dels mestres antics i moderns que ens envoltaven, impetrant-nos calladament l’excel·lència i el respecte per la vida, el pis estava a mitja llum, gairebé a les fosques, com les cavernes dels nostres avantpassats troglodites, els primers artistes, encara que, per descomptat, molt més confortable.