Una de les sèries més comentades i premiades d’aquest any que ja comença a declinar ha estat Mare of Easttown. Les raons en són clares. D’una banda, l’estratègia comercial dels seus creadors ha donat fruits: cenyint-se a una estructura que no deixava lloc a la possibilitat de més temporades, ha obligat el seu públic a concentrar-se en un final que tampoc no podia ser irrefutable. D’altra banda, els ingredients són els imprescindibles, ni un de més ni un de menys: una actriu de reclam, una trama de suspens dosificada convenientment al llarg dels set episodis, un grapat de personatges les vides dels quals s’entrecreuen sense perdre punt…

L’escenari és una petita ciutat de l’Amèrica profunda, cosa que qualsevol espectador occidental és capaç d’identificar amb un determinat cinema de Hollywood, d’èxit assegurat, que podria anar des de certes cròniques noir de la perifèria urbana que comencen a aparèixer en els anys 40 fins a aquest cinema de terror que inaugura La noche de Halloween (1977) i ara per ara culmina en qualsevol de les entregues de L’expedient Warren (2013-2021). I el to vol jugar hàbilment entre el melodrama familiar i la intriga criminal, entre el costumisme i la crònica negra, seguint una agent de la policia local que investiga l’assassinat d’una adolescent de la localitat alhora que intenta exorcitzar els seus fantasmes familiars.

Ni deu articles com aquest bastarien per detallar els múltiples tràngols que se succeeixen en la(es) història(es) que vol explicar Mare of Easttown. Es tracta de mantenir l’audiència entretinguda, encara que sigui a costa d’una notable dispersió argumental. Perquè la sèrie creada per Brad Ingelsby i dirigida per Craig Zobel se segueix amb interès, és evident, però per poc que s’aprofundeixi en l’estructura n’emergeixen les múltiples febleses.

PUBLICITAT
Correos Market

Construïda fèrriament al voltant del personatge femení que ja enuncia el títol (interpretat per Kate Winslet amb dedicació no exempta de certa rigidesa), les subtrames es multipliquen sense gaire rigor i els personatges secundaris apareixen i desapareixen com per art de màgia. I això provoca que els dos episodis finals, sobretot, es converteixin en un carrusel de sorpreses i girs de guió que deixen en evidència el gat amagat sobre el qual es construeix la totalitat de la trama. L’únic que importa, segons que sembla, és que la Mare superi el trauma que li va provocar el suïcidi del seu fill, anys enrere, i per a això val tot, des d’incoherències argumentals fins a un cert to moralitzador que es va imposant de mica en mica a mesura que s’acosta el final.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.