Una de les sèries més comentades i premiades d’aquest any que ja comença a declinar ha estat Mare of Easttown. Les raons en són clares. D’una banda, l’estratègia comercial dels seus creadors ha donat fruits: cenyint-se a una estructura que no deixava lloc a la possibilitat de més temporades, ha obligat el seu públic a concentrar-se en un final que tampoc no podia ser irrefutable. D’altra banda, els ingredients són els imprescindibles, ni un de més ni un de menys: una actriu de reclam, una trama de suspens dosificada convenientment al llarg dels set episodis, un grapat de personatges les vides dels quals s’entrecreuen sense perdre punt…

L’escenari és una petita ciutat de l’Amèrica profunda, cosa que qualsevol espectador occidental és capaç d’identificar amb un determinat cinema de Hollywood, d’èxit assegurat, que podria anar des de certes cròniques noir de la perifèria urbana que comencen a aparèixer en els anys 40 fins a aquest cinema de terror que inaugura La noche de Halloween (1977) i ara per ara culmina en qualsevol de les entregues de L’expedient Warren (2013-2021). I el to vol jugar hàbilment entre el melodrama familiar i la intriga criminal, entre el costumisme i la crònica negra, seguint una agent de la policia local que investiga l’assassinat d’una adolescent de la localitat alhora que intenta exorcitzar els seus fantasmes familiars.

Ni deu articles com aquest bastarien per detallar els múltiples tràngols que se succeeixen en la(es) història(es) que vol explicar Mare of Easttown. Es tracta de mantenir l’audiència entretinguda, encara que sigui a costa d’una notable dispersió argumental. Perquè la sèrie creada per Brad Ingelsby i dirigida per Craig Zobel se segueix amb interès, és evident, però per poc que s’aprofundeixi en l’estructura n’emergeixen les múltiples febleses.

Construïda fèrriament al voltant del personatge femení que ja enuncia el títol (interpretat per Kate Winslet amb dedicació no exempta de certa rigidesa), les subtrames es multipliquen sense gaire rigor i els personatges secundaris apareixen i desapareixen com per art de màgia. I això provoca que els dos episodis finals, sobretot, es converteixin en un carrusel de sorpreses i girs de guió que deixen en evidència el gat amagat sobre el qual es construeix la totalitat de la trama. L’únic que importa, segons que sembla, és que la Mare superi el trauma que li va provocar el suïcidi del seu fill, anys enrere, i per a això val tot, des d’incoherències argumentals fins a un cert to moralitzador que es va imposant de mica en mica a mesura que s’acosta el final.

 

Les sèries televisives

Permetin-me, a partir d’aquí, que plantegi una qüestió que em ronda pel cap des de fa temps. Se sol afirmar, en els últims anys, que el veritable cinema s’ha refugiat ara en les sèries televisives, volent dir amb això que el plaer narratiu que abans proporcionaven les pel·lícules només es pot trobar darrerament en el llenguatge visual simple i directe que proporcionen aquestes successions interminables d’episodis que podem veure des de la comoditat del sofà.

Tanmateix, la pregunta que sorgeix a partir d’això és torbadora: el cinema, el que vam conèixer com a tal fins fa unes dècades, consistia només a experimentar aquest «plaer narratiu» o es tractava d’alguna cosa més? Perquè em fa l’efecte que moltes de les sèries que veiem en l’actualitat (no totes, compte!) són d’un sol ús, han renunciat a continuar fent evolucionar aquest llenguatge audiovisual que el cinema ens va regalar durant anys per sumir-se en una narrativa uniforme i sempre igual a si mateixa. Mare of Easttown eludeix parcialment aquests perills quan descriu la vida de la ciutat on transcorre, les abúlies quotidianes, les existències grises que deambulen per aquest territori… Però hi cau de ple quan ho converteix tot en un enigma policial mil vegades vist que, per si no fos prou, s’acaba resolent d’una manera més aviat maldestra i atropellada.

‘No creas que voy a gritar’ és un artefacte estrany que ens diu que el cinema del segle XXI pot ser tan íntim i personal com la literatura.

I què fa el cinema enfront d’aquesta situació? En la major part de les pel·lícules que veiem últimament a les sales, intenta competir amb les sèries freqüentant les històries de sempre o bé proposant alternatives cada vegada més escorades cap al «cinema-espectacle», de les sagues Marvel a les «comèdies de temporada», un àmbit en el qual el cinema espanyol s’ha fet expert. Altrament, passem a l’extrem oposat, a les propostes radicals, a una sèrie de pel·lícules conscients que el cinema ja no pot ser només un relat (o no únicament) i que ha d’evolucionar al ritme dels temps, crear nous llenguatges.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Kate Winslet en un escena de Mare of Easttown de Craig Zobel.

Kate Winslet en un escena de Mare of Easttown de Craig Zobel.

 

Dol amorós

I per què no fins a l’extrem de fer que desaparegui qualsevol trama, de possibilitar l’aparició d’un cinema-assaig, o d’un cinema en primera persona, en forma de diari íntim? Per què, si l’art contemporani i la literatura ho han aconseguit, no ho pot intentar el cinema? En veure No creas que voy a gritar (2019), el primer llargmetratge d’un cineasta francès anomenat Frank Beauvais, aquestes preguntes van adquirir per a mi més sentit que mai. Beauvais, abandonat per la seva parella sentimental, es queda sol en una casa de camp, enmig del clima inhòspit d’Alsàcia, i comença a veure pel·lícules compulsivament, l’una rere l’altra, tant en DVD com descarregades d’internet. Però, alhora, ell mateix també té ganes de fer una pel·lícula… Què pot fer a partir d’aquí?

La resposta és senzilla: no imaginarà cap guió, cap trama, ni tampoc contractarà actors o tècnics, ni tan sols hi apareixerà ell mateix. Per ser fidel al seu estat d’ànim, es tancarà en una sala de muntatge, seleccionarà alguns fragments dels films que ha vist en aquest període de confinament voluntari i els muntarà al ritme de la seva veu en off, que va explicant la història del dol amorós que ha viscut mentre les escenes l’il·lustren d’una manera neutra, a vegades fins i tot asèptica, com buscant una certa distància que permeti la curació.

 

Entendre per on anem

D’aquesta manera, la vida i el cinema es fan un, com si veure pel·lícules fos un acte terapèutic i explicar la pròpia experiència donés sentit a aquestes imatges que se succeeixen sense parar. El resultat és una pel·lícula magnètica, hipnòtica, que no té res a veure amb qualsevol altra cosa que hagi pogut aparèixer en una pantalla en els últims anys. I també un artefacte estrany que ens diu que el cinema del segle XXI pot ser tan íntim i personal com la literatura, que potser ja no necessitem les històries de sempre per sobreviure, que potser només cal que dialoguem amb algú que ha patit per identificar-nos amb un relat.

Em fa l’efecte que moltes de les sèries que veiem en l’actualitat (no totes, compte!) són d’un sol ús.

Mare of Easttown, exemple perfecte de la televisió mainstream del nostre temps, testifica que la narrativa audiovisual té encara un llarg camí per recórrer, que les sèries poden arribar encara molt més lluny. Veient No creas que voy a gritar, un experiment que ens diu que el cinema és encara molt jove, s’obren davant nostre múltiples possibilitats sobre aquest tema, com si tot estigués encara per fer.

Mare of Easttown ha estat un èxit de públic en totes les plataformes en les quals s’ha exhibit. No creas que voy a gritar a penes ha congregat uns centenars d’espectadors en els festivals i sales especialitzades en què s’ha pogut veure. No hauria de ser aquest un bon punt de partida per començar a entendre per on anem, per on transiten les imatges que ens fan veure, per què a algunes hi podem accedir amb tanta facilitat i d’altres a penes ens n’arriben notícies? No hauria de ser incompatible debatre sobre Mare of Easttown i discutir si el camí que inicia No creas que voy a gritar pot tenir continuïtat o no. I, no obstant això, si més no ara per ara, aquests dos extrems no es toquen.