Els dos principals teatres lírics de Viena, l’Staatsoper i el Theater an der Wien, han sorprès aquesta temporada presentant dues òperes que, insòlitament, defugen el que és la seva programació habitual. El primer, molt poc amant de les modernitats, ho ha fet amb l’estrena mundial d’Orlando, d’Olga Neuwirth, un fet realment històric perquè és la primera vegada en els 150 anys de vida del teatre que encarrega i programa una obra d’una compositora.
En el cas de l’An der Wien, atent sempre a l’òpera barroca, a Mozart o a la creació contemporània, la diguem-ne anomalia és la programació d’una òpera romàntica, decimonònica, de Halka, de Stanislaw Moniuszko, de la qual el tenor Piotr Beczala s’ha fet ambaixador. I també ha fet història. En aquest cas, per ser una obra superconeguda a la Polònia nadiua del compositor i ben desconeguda a la resta d’Europa.
Orlando és el sisè drama musical de l’austríaca Olga Neuwirth (1968). El personatge que dóna nom a la seva òpera és el mateix Orlando de la novel·la de Virginia Woolf, el jove de la cort d’Isabel I d’Anglaterra que un bon dia, en despertar-se, descobreix que s’ha convertit en una dona i gaudeix d’una vida tan llarga que acaba uns quants segles després, el 1928, moment de la publicació de la novel·la.
El llibret de l’òpera, en anglès, de la mateixa compositora i de Catherine Filloux, segueix fil per randa la novel·la fins el moment del canvi de gènere. Llavors la trama pren un aire diferent al de l’original i les peripècies de la protagonista arriben fins als nostres dies passant per tots els tòpics de la segona meitat del segle XX. Hi ha un fill d’Orlando de gènere no binari, la reivindicació de l’Us first (nosaltres primer) del trumpisme i de tots els populismes, i l’efecte Greta amb uns nens que volen canviar el món.
A l’estireganyar tant la història, l’òpera perd part de la capacitat d’interpel·lació que planteja fent realitat allò que diu que qui molt abraça, poc estreny. I el mateix es pot dir de la música que va perdent el seu interès cap al final. Un altre element que allarga massa l’òpera és la figura d’un narrador (Anna Clementi) que declama textos molt llargs.
Inestabilitat
La partitura transmet sempre una volguda sensació d’inestabilitat, la que defineix el personatge d’Orlando i el món en què viu. Hi ha una barreja de gran orquestra amb uns segons violins afinats per sota el que és habitual, música electrònica viva i enregistrada, i elements de percussió i veu repartits per diferents llocs de la sala. Amb aquest so incert sembla que la música instrumental dirigida per Matthias Pintscher vagi a vegades contra les veus. Aquí cal destacar l’excel·lent interpretació de la mezzosoprano Kate Lindsay en el llarg paper protagonista que ha de cantar amb una veu molt fosca i poc agraïda quan el personatge encara és home.
PUBLICITAT
Per primera vegada en els seus 150 anys d’història la Staatsoper ha programat una obra d’una dona compositora.
La posada en escena la firma Polly Graham i està pràcticament centrada en uns vídeos (Will Duke), d’una gran qualitat tècnica i artística, mentre que el vistós vestuari és de Comme des Garçons. A més de les ja citades, la resta de veus tenien una qualitat molt homogènia i en destacava, justament pel contrari, la de Justin Vivian Bond (Orlando’s Child), un artista ben conegut en l’escena transgènere novaiorquesa. Orlando té molt bones idees tant pel que fa al llibret com a la música, però necessita passar-les pel sedàs per tal que quedin les realment importants.
Estació central Moniuszko
Als seus 53 anys acabats de fer, Piotr Beczala ocupa avui un dels llocs més destacats del parnàs que aplega els millors i més complets tenors, que són pocs. Aquesta posició li ha permès dedicar-se a un projecte molt personal com és la difusió fora de la seva Polònia nadiua d’un dels grans compositors d’aquell país com és Stanislaw Moniuszko (1819-1872). El cantant ha portat a Viena la seva òpera Halka i ho ha fet al Theater an der Wien, un teatre que es caracteritza per la seva programació sempre interessant i engrescadora.
El recital que Beczala va fer al Palau de la Música el gener del 2018 i el concert al Liceu el novembre del mateix any va oferir un tast de la música d’aquell compositor interpretant algunes cançons i una ària precisament de Halka.
Moniuszko és tan popular a Polònia que l’estació central de Varsòvia porta des de l’any passat, any del bicentenari del seu naixement, el seu nom (Chopin el dóna a l’aeroport). El compositor va ser a Polònia l’equivalent del que Mikhaïl Glinka havia estat a Rússia o Bedrich Smetana, a Bohèmia, el pare de l’òpera nacional polonesa. I ho va ser amb la seva primera obra per al teatre, amb Halka, estrenada el 1858.
Dels seus estudis a Berlín el compositor havia absorbit el caràcter d’identitat nacional que òperes com Der Freischutz (El caçador furtiu), de Carl Maria von Weber, havien incorporat al romanticisme musical. Ecos d’aquella òpera són presents a Halka, tot i que dominen les referències a la tradició musical polonesa amb abundància de melodies procedents del folklore.
L’òpera presenta el drama de Halka, una noia de les muntanyes que ha estat seduïda pel fill d’un ric propietari, Janusz, el qual, però, es casa amb una del seu rang social. Abandonada i havent perdut la criatura fruit de la seva relació amb el noi ric, Halka es tira al riu davant la total desesperació de Jontek, el noi també de les muntanyes que sempre l’ha estimada malgrat ser repetidament rebutjat. És una història poc original que trobem repetida fins i tot en ballets com Giselle. I aquesta és la feblesa de l’òpera.
Kate Lindsay i Leigh Melrose en una escena de l’Orlando. Fotografia de Michael Pöhn. Wiener Staatsoper
Melodies salvífiques
En el llibret de Wlodzimierz Wolski la història està poc desenvolupada, amb uns personatges que resulten massa plans. La música de Moniuszko, però, supleix totes les mancances del llibret. Hi ha molt lirisme, molta poesia, amb unes melodies riques de colors. Els moments en què el compositor dóna veu pròpia als violoncels o als oboès, per exemple, són d’una gran bellesa.
Amb una trama argumental tan prima, el director d’escena també polonès, Mariusz Trelinski, ha portat l’acció als anys 60 del passat segle, on decorats i vestuari són el blanc i negre geomètric del pop-art d’aquella època. L’acció transcorre en un hotel fora ciutat. Els muntanyencs són el personal de l’hotel (cambrers, cuiners i minyones) i els rics, els clients. Un decorat giratori permet passar per tots els ambients on es desenvolupa l’acció, habitacions, cuina, menjador, salons i exteriors. El resultat d’aquest trasmudament funciona.
Amb ‘Halka’, Moniuszko es va convertir en el pare de l’òpera nacional polonesa com Smetana ho va ser de la txeca.
Beczala, en el paper entendridor de qui veu a venir, impotent, tot el què li passarà a la noia a qui estima, però que no li fa cap cas, va tornar a demostrar el seu gran moment vocal. Les dues àries que canta són un regal per a la seva magnífica veu i les canta amb una gran expressivitat. Això no obstant, el pes vocal de l’òpera el porta el personatge de Halka interpretat per la soprano nord-americana Corinne Winters. La seva potser no és una veu encisadora, però canta el paper, que no és gens fàcil ni per la partitura ni per l’idioma, amb una gran intensitat i força dramàtica.
El tercer en discòrdia d’aquest drama decimonònic, el ric seductor, l’interpretava el baix-baríton polonès Tomasz Konieczny, un cantant wagnerià que va resoldre molt bé el paper de Janusz. El també polonès Lukasz Borowicz dirigia molt eficaçment l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Austríaca i el Cor Arnold Schoenberg preparat per Erwin Otner.
