El relleu generacional és un fenomen social que acostuma a actuar per decantació. De fet, es produeix de manera continuada, cada dia mor gent i cada dia en neix, de manera que cada dia es produeix un cert relleu generacional. Ara bé, aquest acostuma a passar desapercebut, fins que arriba un moment precís que, de manera totalment inadvertida, aquest relleu se’ns fa present amb tota la seva força. És la gota que fa vessar el got i que ens fa evident que, al llarg dels anys, s’ha anat acumulant, silenciosament, un volum immens d’aigua, prou gran com per fer cedir totes les preses. Des de fa un temps som en aquest moment precís en el què l’aparició d’una nova generació se’ns fa evident, i és per això que hem cregut que calia dedicar-li el nostre dossier.

L’aparició d’una nova generació sempre ve aparellada de certa confrontació, ja que habitualment aquestes noves cohorts humanes s’alcen en contra del món bastit per les generacions anteriors. Els nous, en certa manera, representen una esmena (parcial o total) al món dels vells. Així fou el 68, que podem entendre com el germen del món que ha vingut a esmenar la nova generació a la que hem volgut dedicar quatre peces diferents, quatre mirades parcials des de la comunicació, el comportament electoral, el feminisme (o l’antifeminisme?) i la seva petjada generacional.

En certa manera, els nous individus que venen ens apareixen com a estranys, com uns bàrbars que han arribat per pertorbar la pau d’un món que creiem ordenat. Aquesta segurament fou la visió que tingueren la gent d’ordre el 68 quan van començar a veure els joves barbuts, els hippies. I aquesta és també la nostra mirada envers aquests nous bàrbars d’avui, habitants d’un món que ens és estrany, portadors d’idees que ens generen un rebuig quasi físic.

En aquest número de política&prosa hem volgut saltar per damunt d’aquesta mena de reacció i intentar entendre d’on venen aquests nous, buscar-ne les raons. En primer lloc, perquè creiem que és senzillament estèril rebutjar les noves generacions, ja que han vingut per quedar-se. En segon lloc, perquè forma part de l’esperit fundacional de política&prosa assumir que les coses no tenen fonaments ni hi ha raons que les expliquin, i que, per tant, cal que les busquem i cal, per damunt de tot, entendre, fins i tot (o sobretot) allò que no ens agrada o que ens confronta. I finalment, perquè, tal com apunten les peces que conformen el dossier, aquests que ara arriben no venen de mons llunyans ni són l’expressió de cultures ignotes. Han crescut entre nosaltres, els hem fet nosaltres, han assistit a les nostres escoles i han mamat els nostres valors. I han après dels nostres errors.

Així doncs, si avui ens sorprèn que hi hagi una part (no tota) de les noves generacions que menysprea la política o que es planteja règims alternatius a l’actual sistema democràtic, que voten partits d’extrema dreta i xenòfobs o que defensen el retorn a una relació desigual entre els homes i les dones més pròpia de fa quaranta anys, no ens podem quedar només en l’esglai, ni rebutjar-los de pla amb arguments simplistes i autoindulgents, com ara que estan intoxicats per les xarxes socials. Cal entendre d’on ve tot això.

Entendre aquestes noves generacions ens suposa un repte perquè en part trenquen una idea que, sense saber-ho, teníem arrelada en el més profund de la nostra consciència col·lectiva: la idea que el temps seguia indefectiblement una direcció de progrés, de tal manera que les noves generacions sempre havien de ser més progressistes, més demòcrates, més igualitàries que les anteriors. Doncs bé, possiblement el que més ens desconcerta d’ells i elles és que no només no segueixen aquesta línia de progrés infinit que els suposàvem sinó que li donen la volta completament.

Entendre per què passa això ens obliga a mirar-nos més que a mirar-los, perquè el món en el que aquests nous han nascut és el nostre. Els que venen són fills i filles de la democràcia, de la revolució conservadora i l’individualisme desfermat, són els fills i les filles d’un sistema que va col·lapsar sense que ens n’adonéssim. Els que venen són, en bona mesura, el fruit d’aquest col·lapse no admès.