L’època elisabetiana va ser una època d’esplendor cultural. Anglaterra va viure la seva edat d’or amb autors com William Shakespeare, Christopher Marlowe o Ben Johnson. La música també va ser part d’aquest esclat artístic. A més de les riques polifonies religioses, la música profana va tenir el seu gran moment amb la difusió d’instruments com la viola da gamba, el virginal (el tocava la reina Elisabet) o el llaüt, i l’aparició de compositors com John Dowland, que va popularitzar el darrer instrument publicant el recull de cançons The first Booke of Songes or Ayres. El llaüt havia arribat tard a Anglaterra, però aviat se’l podia escoltar a cases nobiliàries i burgeses gràcies a les nombroses publicacions que es van fer a finals del segle XVI i començaments del XVII.
Dowland, ell mateix cantant, va portar una nova concepció de la música vocal amb les cançons amb acompanyament d’aquell instrument. Va incorporar tendències italianes sense, però, perdre mai l’herència musical anglesa tradicional com explica Alberto Álvarez Calero, a la biografia que va dedicar al compositor, John Dowland. La música inglesa en tiempos de melancolía, publicada per Fórcola fa un parell d’anys.
Doncs bé, valgui aquesta introducció per situar el concert que la formació Près de votre oreille que dirigeix Robin Pharo (fundador també dels Nevermind) va oferir al Festival d’Ambonay (14 de setembre) amb el títol de Blessed Echoes, Benaurats ecos, expressió extreta d’una de les cançons que van interpretar.
El grup el formaven Simon Waddell, llaüt i cistre (instrument de corda pinçada en forma de pera, caixa plana i cordes metàl·liques); Ronan Khalil, virginal; Marion Martineau, viola da gamba, amb la direcció de Pharo, ell mateix violagambista. Les veus eren les de Fiona McGown (mezzosoprano), Paul Figuier (contratenor), Fançois-Olivier Jean (tenor) i Cyril Costanzo (baix).
El grup Près de votre oreille, al Festival d’Ambronay. Fotografia de Bertrand Pichène
Al programa que van interpretar hi havia cançons, naturalment de Dowland, però també d’Alfonso Ferrabosco (fill), Robert Jones, Michael Cavendish, Thomas Ford, Philippe Rosseter i Thomas Campion, tots ells ben populars al seu moment. Eren cançons per a una, dues, tres o quatre veus. La melangia típica de l’època ja es podia detectar en alguns dels títols com Lie down poore heart (Reposa pobre cor) o Wandring in this place (Errant per aquests llocs).
Musicalment, el concert va ser d’una gran claredat de so tant pel que fa als instruments com a les veus. Són cançons, com deia Pharo, que tenen un caràcter «popular i íntim». Així els solistes vocals compartien mirades i gestos amb aires de familiaritat i complicitat. En alguns casos semblaven transportar al públic des de l’abadia francesa on es feia el concert, a un saló anglès de l’època al voltant d’una gran llar de foc, amb pesants cortinatges i uns llebrers endormiscats jaient sobre gruixudes catifes.
Van ser molt notables les interpretacions de Wandring in this place de Cavendish, interpretada per soprano i baix, When Laura Smiles de Rosseter, cantada per tenor i baix, i Go Crystal teares de Dowland començada pel baix, i acaba per les quatre veus. I també How shall I then describe my love de Ford, interpretada només pel cistre.
El concert va acabar amb una composició contemporània de Pharo sobre el poema de Charles Baudelaire Réversibilité del recull Les Fleurs du mal, cantat per tots els músics amb un acompanyament de guitarra. Va ser una bona manera d’acabar. El poema està amarat d’això que els francesos en diuen spleen i que no és altra cosa que la melangia, la mateixa dels elisabetians.
