Més que una gestora cultural

Judit Carrera és la directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des d’octubre del 2018. Anteriorment, al mateix CCCB va ser la responsable del programa de Debats i conferències i del Premi europeu de l’espai públic urbà. Té més de vint anys d’experiència en l’àmbit de la cultura i les relacions internacionals. Llicenciada en Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), obté un Diploma d’Estudis Avançats a l’Institut d’Études Politiques de París, on posteriorment treballa a la UNESCO. Ha estat columnista dels diaris El País i Ara i membre del plenari del Consell de Cultura de Barcelona. Actualment, forma part del comitè de redacció de la revista Barcelona Metròpolis, és membre del Consell Social de la Universitat Pompeu Fabra i del comitè editorial de la revista Public Culture.

Quin és el seu punt de vista sobre el que ha passat des que va esclatar la crisi de la covid-19?

Voldria destacar, en primer lloc, l’elevat nivell d’incertesa, de no saber quin és l’abast de la crisi que estem vivint, quant durarà i quines implicacions tindrà, pel que fa als nostres drets i llibertats, als nostres comportaments en la vida pública. Aquesta pandèmia ha posat en qüestió què vol dir viure junts, que al final és al cor de la societat i al cor de la democràcia.

Però si alguna certesa tinc és la sensació que estem vivint a Europa la primera de les grans crisis vinculades directament o indirectament amb l’emergència climàtica. Fa més de quaranta anys que les Nacions Unides i la comunitat científica estan advertint de l’impacte de l’empremta humana i de la relació amb els altres ecosistemes.

PUBLICITAT

Aquesta crisi sorgeix d’aquest desequilibri, d’aquesta indiferència de l’espècie humana envers les altres espècies que viuen al planeta. Tot sorgeix de la perspectiva de la Il·lustració del segle XVIII, que era un model molt antropocèntric basat en la idea que l’ésser humà era el centre de l’univers.

Avui tenim perspectives noves que demostren, com ho ha fet aquesta crisi, que és imprescindible ser conscients que l’home no és l’únic habitant del planeta, que forma part d’uns ecosistemes més amplis i diversos. S’ha de trencar la divisió entre cultura i natura i cal complementar aquesta idea de l’humanisme clàssic amb la perspectiva científica i tecnològica, per exemple amb tot el que té a veure amb els progressos en l’àmbit de la intel·ligència artificial, la robòtica, que estan alterant per sempre el concepte de condició humana.

Com canviarà la condició humana a conseqüència de la covid-19?

La condició humana és essencialment ambivalent, capaç del millor i del pitjor alhora. M’agradaria pensar que, després de tanta mort i tanta por provocada per la pandèmia, a Occident hi haurà una major presa de consciència de la vulnerabilitat compartida amb altres llocs del món, del fet que som tots vulnerables i que hem de posar límits a la nostra manera de viure i no tenim aquesta omnipotència que potser ens havíem cregut en algun moment.

Potser per a certa generació europea és la primera gran crisi, tant política com social, i en aquest sentit m’agrada molt confiar en aquests joves que ja estaven empenyent en aquesta direcció. En el fons aquesta crisi és la confluència de moltes altres que s’estaven ja gestant: econòmica, del capitalisme, de la globalització, climàtica… Tinc una pulsió optimista que em fa pensar que hi haurà una presa de consciència, però també penso que l’home és un ésser sense memòria i que potser tornarem on érem i en pitjors condicions.

Quina por creu que ha despertat la covid-19?

És interessant com la crisi ha democratitzat la capacitat de matar dels cossos. Cada un de nosaltres té la capacitat de transmetre el virus i, per tant, de matar. I jo crec que hi ha hagut durant algunes setmanes aquesta sensació que tu podies ser víctima, però que també pots ser l’agent del virus, i hi ha una ambivalència en aquest sentit.

«És imprescindible ser conscients que l’home no és l’únic habitant del planeta.»

Aquesta por segurament passarà, però quedarà la por a l’altre, al contagi, al contacte social, pot haver-hi un nou brot de racisme, agreujat per la crisi econòmica que s’acosta. S’accentuarà la por a la diferència. Hi haurà una certa vocació de replegament, de tancar-nos en nosaltres mateixos, que l’extrema dreta explotarà.

Com creu que ha afectat la veritat la crisi de la covid-19?

És un tema importantíssim, aquesta qüestió de la veritat i dels fets, és central per al nostre present i per al nostre futur. No ha vingut a revelar res de nou, sinó que confirma aquesta tendència que hem anat vivint l’última dècada.

La democràcia està fonamentada en la llibertat d’opinió i la llibertat d’opinió està basada en els fets i en la veritat, i això ja ho deia Hannah Arendt i ho defensa un altre autor que m’agrada molt, Timothy Snyder, que diu que «la veritat no sobreviu mai naturalment en un ecosistema, sobretot quan hi ha internet implicat» i, per tant, ara el que s’ha de fer és lluitar per aquesta veritat i perquè els fets puguin influir les polítiques públiques i sigui possible imaginar i construir un futur basat en la realitat.

Un dels aspectes més interessants d’aquesta crisi és una certa posada en valor de la tradició postmarxista europea de reforma o abolició del capitalisme. Creu que el capitalisme segueix sent un sistema vàlid?

Ha estat interessant veure no només aquestes línies de pensament postmarxista sinó espais tan liberals com el Financial Times fer un replantejament del capitalisme. Comparteixo la idea d’aquest diari quan subratlla la necessitat de veure els serveis públics com la salut o l’educació com una inversió i no com una despesa.

«Em preocupa l’assumpció que el capitalisme pot funcionar perfectament sense democràcia, com succeeix a la Xina.»

El que em preocupa del capitalisme no és només el seu sistema de desenvolupament econòmic en si. És un sistema evidentment imperfecte i que genera moltíssimes desigualtats, que està basat en el supremacisme d’uns grups per sobre dels altres. Em preocupa també l’assumpció quasi universal que el capitalisme pot funcionar perfectament sense democràcia, com succeeix a la Xina. M’amoïna fins a quin punt el capitalisme pot empènyer la democràcia pel precipici.

Creu que hi haurà un desplaçament cultural més intens cap al món asiàtic?

Hi ha un desplaçament polític i econòmic, per aquesta deslocalització de tota la tradició industrial europea, que s’ha traslladat a la Xina. Això està en curs des de fa temps. Culturalment, no som del tot conscients del poder de la Xina al món, tot i que se’n parla molt, però no som prou conscients de la preponderància que està agafant el continent asiàtic en el destí del món.

D’una banda penso que hi ha un desconeixement molt gran i alhora una fascinació pel model polític, econòmic i tecnològic que no ha de donar explicacions als ciutadans. Però a casa nostra desconeixem profundament la història i la cultura de la Xina, tot i tenir unes comunitats xineses molt importants però que són molt invisibles, malgrat que ja hi ha terceres generacions de sinocatalans. Hauríem de conèixer la història d’aquest país fascinant, de tota una civilització que desconeixem profundament. A mi m’agradaria advocar per un cert pont de coneixement mutu entre les dues realitats.

Com creu que influirà en els aspectes socials la covid-19?

Aquesta pregunta és molt important. El més preocupant que ens pot deixar la pandèmia és aquesta capacitat que, durant el confinament, hem tingut tots de cedir tan fàcilment la nostra llibertat en nom d’un bé superior que és la salut, i que era importantíssim per salvar vides en un moment determinat. Però no deixa de ser sorprenent que el món hagi acceptat tancar-se a casa de manera tan brutal i tan brusca i això crec que genera un precedent que pot ser perillós.

Sóc defensora de recuperar la vida quotidiana pública amb totes les precaucions necessàries, perquè crec que aquest espai d’excepció ha de ser el més curt possible perquè si vas creant un cert hàbit, ara potser ho regalarem en nom de la salut i d’aquí a dos dies ho regalarem en nom d’un altre bé que ens imposi qualsevol govern. No podem regalar les llibertats de manera gratuïta.

«Com diu John Gray, el coneixement científic sempre va endavant i el progrés polític va endavant i va endarrere.»

Un altre autor que m’agrada molt, John Gray, diu que el coneixement científic sempre va endavant i el progrés polític va endavant i va endarrere. Hem de ser molt vigilants i aprendre a viure en la incertesa i amb la consciència que la seguretat absoluta ja no existia, i no existirà.

Com que creu que ha afectat el paper dels mitjans de comunicació?

Un cop més s’ha confirmat la tendència que ja s’estava produint: certa fragmentació i debilitament dels mitjans, de les fonts fiables, de la investigació amb profunditat, que té molt a veure amb la pregunta que em feia abans sobre la veritat.

Internet ha estat una arma de doble tall: d’una banda, un instrument claríssim d’obertura de possibilitats, d’eixamplament de l’esfera pública i, de l’altra, de tancament, d’acceleració dels temps de la informació, de proliferació de la mentida, del rumor fàcil, que ha anat molt en detriment de la qualitat periodística. Ens hauríem de preguntar per la coincidència en el temps entre el naixement de les xarxes i la deriva autoritària del món.

Estic convençuda que no som mai prou conscients del valor que té la informació i de quin és el cost i fins on estem disposats a pagar pel periodisme. Crec que estaria bé que d’aquesta crisi en sorgís una nova consciència de la importància de tenir uns mitjans de comunicació solvents, independents i amb capacitat d’investigar. No podem tenir una democràcia forta sense un debat públic de qualitat. I això passa pel món dels mitjans, però també de la cultura i de l’educació.

Cal que des del món de l’escola s’eduqui clarament en uns certs valors, llibertat d’expressió, pluralisme i igualat, que són els tres grans valors que conflueixen en l’esfera pública, que és l’espai dels mitjans de comunicació en un sentit molt ampli, però que també comparteixen el de la cultura i l’educació, que són els àmbits que vinculen el jo amb el nosaltres.

PUBLICITAT

Considera que el nacionalpopulisme que s’ha anat consolidant a Europa surt debilitat de la crisi o s’impulsarà amb noves energies?

Malauradament, estic segura que reforçarà totes aquestes tendències autoritàries. De fet, ja hi ha governs que ho estan aprofitant per reforçar processos en marxa. Parlo del cas d’Hongria, que em preocupa profundament, perquè em sembla increïble que un membre de la UE pugui atacar la democràcia des del cor de les institucions europees. Però penso en la Xina, l’Índia, les Filipines, Hong Kong, els Estats Units, on hem anat veient el deteriorament del debat públic, o Anglaterra, i tants altres països europeus, també a casa nostra.

La por és un dels principals ingredients de l’extrema dreta i em preocupa moltíssim que a mitjà termini també l’autoritarisme s’acabi imposant arreu. Cal treballar a favor d’altres relats i utopies mobilitzadores.

Com a directora del CCCB, quins reptes està plantejant a la seva organització per donar resposta als reptes que tenim plantejats com a societat?

D’una banda ja estem treballant el nostre nou programa, quins són els temes que pensem que han de ser prioritaris, amb quines veus ens hem de vincular, amb quins centres internacionals hem de seguir treballant. Hi ha doncs una qüestió d’àmbits temàtics perquè, com dèiem, aquesta crisi ha posat de manifest una sèrie de crisis latents que ja existien i, per tant, posarem tots aquests temes sobre la taula de manera més prioritària.

«Hi ha el perill que l’autoritarisme s’acabi imposant. Cal treballar a favor d’altres relats i utopies mobilitzadores.»

Però també hem de reforçar la nostra funció pública, perquè la cultura és un espai de trobada entre mons diferents, i aquesta crisi torna a posar en evidència la necessitat d’entrecreuar cultura i ciència, per exemple. Aspirem a ser una cruïlla de mons. Els espais culturals avui han de ser àgores i no temples, s’han d’obrir a públics amplis i diversos i treballar per ser més útils i centrals a la societat. En un món que es tanca, la cultura ha d’aspirar a obrir.

Aquesta vocació d’obertura era un debat que molts centres culturals del món ja estàvem tenint abans de la crisi i que ara haurem d’accentuar. Els museus han de ser espais arrelats al territori que han de servir primordialment els seus ciutadans. En aquests moments de tanta fractura i tanta crisi, la cultura és un espai de trobada i de reforç de la societat civil, que és determinant per afrontar el futur i per reforçar la democràcia.

Per a mi és important perquè és la manera com entenc la cultura, com un espai que fomenta el sentit crític i qüestiona el poder i alhora crea comunitat. A través del cinema la literatura, el pensament, l’art o la ciència, hem de treballar a favor del pluralisme, la llibertat d’expressió i la igualtat, que són principis que, malgrat les seves contradiccions, són al cor de la democràcia.