En el futbol tenim un partit del segle cada quinze dies. També en la geopolítica la temptació d’esmorzar cada matí amb un nou fenomen històric és formidable. I en realitat no n’hi ha tants: «La nova era, la vella desventura», deia Sánchez Ferlosio.

El meu fenomen històric favorit és una antigalla: la irrupció de l’Estat del benestar, la traducció socioliberal del guió de la postguerra. Consisteix a combinar mercat i democràcia representativa, i en la seva versió més depurada intervé per corregir les fallades del mercat, oferir béns públics com ara sanitat, educació i seguretat social, i gestionar la desigualtat, les asimetries d’informació; les impureses que va excretant el sistema.

Aquesta idea enfonsa les arrels en el marxisme i el socialisme, en el cristianisme social, d’alguna manera fins i tot més enrere, en la Il·lustració. Bismarck és el primer que en posa en marxa una versió rudimentària a Alemanya, a les acaballes del segle XIX, que després afilaran Keynes i Beveridge al Regne Unit per recosir les cicatrius que deixen la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial. En una novel·leta, Closca de nou, Ian McEwan ho descriu com a «higiene, vacances, anestèsia, llums de lectura, taronges a l’hivern»: m’encanta aquesta descripció. L’Europa occidental de postguerra, lliure de plagues, va ser la que va perfilar aquest Estat del benestar fa un grapat de dècades, enfront del model assistencial dels Estats Units i dels anglosaxons en general.

A ‘Closca de nou’, Ian McEwan descriu l’Estat del benestar com a «higiene, vacances, anestèsia, llums de lectura, taronges a l’hivern»: m’encanta aquesta descripció..

L’Europa escleròtica, relativament amable, turmentada pels seus fantasmes, vulnerable als perdonavides, és artífex d’una de les grans innovacions socials del segle passat. Aquest invent va proporcionar diverses dècades de pau social i va contribuir a l’ascens d’una altra de les grans innovacions del segle passat, potser el més pròsper i alhora el més bàrbar de tots: la classe mitjana. A mitjan anys setanta, aquesta malaltia econòmica que anomenem inflació va provocar la contrarevolució conservadora dels Reagan i Thatcher. L’Estat del benestar va patir de valent. Però va resistir: resistir és no renunciar gaire.

El pèndol va fer la volta amb la gran recessió, arran de l’esclat de Lehman Brothers la tardor del 2008, després de quatre dècades d’excessos del lliure mercat. Aquell era el moment de reforçar-lo: totes les grans crisis deixen moviments tectònics i per un moment va semblar que el retorn del keynesianisme li escauria d’allò més bé al malparat Estat del benestar europeu. Va ser un miratge. Va durar un sospir. L’única cosa que de debò va canviar amb la gran crisi va ser el zeitgeist polític, amb la marea dels populismes a l’alça, i amb els ultres anatematitzant tot el que tingui la més petita relació amb el sintagma «sector públic».

7-25-50

En aquest conte de la lletera, la inversió i la despesa pública serveixen per garantir la demanda i per redistribuir: per generar una classe mitjana i tenir estabilitat social. Aquest disseny anava acompanyat de la democràcia representativa, de la celebració d’eleccions per identificar errors, per assenyalar les demandes que van quedant insatisfetes, per modernitzar el contracte social. L’Estat és el monopoli de la violència física legítima i la possibilitat de dir «no m’ho empasso», segons la feliç definició d’Agustín García Calvo: l’Estat del benestar és la nata que hi ha damunt d’aquest pa de pessic.

PUBLICITAT

I després del somni, la realitat: l’Estat del benestar europeu recula o, si més no, està en perill, per tres raons. Una: cal gastar més en defensa i la situació fiscal de la majoria dels països és fràgil, per la qual cosa la temptació serà –és, ja– reduir la despesa social. Dos: tots maleïm el populisme, però entre tots l’hem portat, i aquesta fatxa internacional, que concentra ja el 25 % dels vots al continent, és més partidària d’un Estat assistencial a l’americana que d’un Estat del benestar amb educació pública, sanitat pública i la resta de serveis públics, aquest sintagma proscrit per l’anarcoliberalisme contrarevolucionari i feixistoide. I tres: la maledicció del 7-25-50. Europa concentra el 7 % de la població terrícola, i baixant, manté –de moment– una quarta part del PIB global i concentra ni més ni menys que la meitat de la despesa social del món sencer.

Proves de carretera del popular model d’automòbil Ford Corsair fabricat a la Gran Bretanya entre els anys 1963 i 1970. Fotografia de Geoff Charles. National Library of Wales.

Si el 7 i el 25 confirmen les nostres sospites i segueixen en reculada, aquest 50 també acabarà caient. Per la llei de la gravetat. Les mesures d’Europa, en fi, canviaran: aquest 7-25-50 té els dies comptats. La víctima propiciatòria en serà l’Estat del benestar. El secret de la manera de caminar de Norma Jean, més coneguda com a Marilyn Monroe, era que retallava un d’aquells llarguíssims talons d’agulla: així movia més el cul. Em sembla que això nostre serà igual, un bon recautxutatge de la despesa en defensa i una bona retallada de la despesa social perquè Europa bellugui el cul geopolític i guanyi el sex appeal que ara, definitivament, no té.

Fa vuitanta anys, i amb l’ajuda inestimable dels EUA i de les tropes russes, Europa va ser capaç de sortir de les trinxeres i espolsar-se els fantasmes amb un projecte de pau, amb les receptes de l’Estat del benestar com a bandera, i amb un relat que recolzava en tramoies portàtils: la UE era –és– l’última utopia factible o realista: quin oxímoron geopolític! Europa presenta una llarga tradició de destruccions i reconstruccions, descriu Guillermo Altares a Los silencios de la libertad. En algunes ciutats, i en algunes societats, destruccions i reconstruccions es continuen veient a flor de pell, entre les vestidures divines de les seves ruïnes, i a vegades fins i tot assegudes a les bancades dels seus rancis parlaments, entre les barbes de les senyories més nacionalistoides.

La doble cara de la civilització europea consisteix a veure banderes feixistes al carrer just al costat de les institucions que han aixecat l’Estat del benestar. «La capacitat de destrucció del continent és sorprenent, en contrast clar amb els grans assoliments de la civilització europea»: de nou McEwan. Hi ha Grècia i Roma, i aquell Sant Silvestre de l’any 406; el Rin es gela, comencen les invasions bàrbares i, amb aquestes, probablement apareixen els rudiments d’Europa entre les runes de l’Imperi romà. Què diantre és Europa? La sisena lluna de Júpiter: el seu descobriment –Galileu– es remunta al 1610. És també la història d’un déu tan enamorat de la filla d’un rei que es transforma en toro per raptar-la. L’indret on el camp de concentració de Buchenwald limita amb el jardí de Goethe. «Un lloc d’aventura», segons la bella definició de Zygmunt Bauman; un niu d’aspirants involuntaris a ser Ícar, «una cosa que es fa, es crea, es construeix, una tasca que no s’acaba mai, un repte que encara s’ha de superar, una possibilitat sempre pendent».

Els cafès de George Steiner

En els dies ennuvolats, un còctel Molotov de nostàlgia i fatalisme; en els dies clars el Vell Continent és una barreja dels cafès de George Steiner, el paisatge a escala humana i transitable, aquells carrers i places que porten els noms d’estadistes, científics, artistes i escriptors del passat, més la nostra doble ascendència, o triple, Atenes-Roma-Jerusalem. El lloc del dubte –i de la indignació, i de la cerca. La màxima diversitat en el mínim espai, segons Milan Kundera. El bressol del Romanticisme i de la Il·lustració. Europa és tot això, més la idea que cal posar brides al capitalisme perquè no surti de mare. Aquestes brides s’anomenen Estat del benestar, l’heroi anònim de la política econòmica moderna, una mena d’airbag del sistema.

I, no obstant això, el sistema ha acabat sortint de polleguera. El 2008 va ser un cop que semblava definitiu per al gran relat neoliberal (la síndrome No Hi Ha Alternativa, tan thatcheriana) en què recolza la narrativa d’Occident des dels anys 70. Quan Lehman Brothers es va declarar en fallida i l’euro va estar a punt d’implosionar hi va haver un despertar keynesià i promeses de refundació del capitalisme, però van durar poc. Quan va arribar la pandèmia i els carrers buits d’Occident semblaven una distopia, de nou l’Estat va tornar a sortir al rescat, però aquest despertar va ser encara més efímer: la covid és un malson del qual ja no volem saber res de res.

PUBLICITAT

Els canvis més profunds d’aquesta successió de crisis que no s’ha detingut des de la gran recessió no s’han produït en l’economia ni encara menys en les finances, sinó en la política. Des de llavors proliferen els xocs, la ruptura, la dialèctica de la confrontació: el poder dur s’imposa. El clima mutant de les idees ha deixat un nou zeitgeist: recessions democràtiques, democràcies empantanades. «El poble contra la democràcia», ha resumit el politòleg de Harvard Yascha Mounk. La política s’ha emmetzinat fins a nivells mai vistos en tot l’Atlàntic Nord.

La por supera en intensitat tots els desordres, deia Montaigne, i aquesta por ha portat líders forts, una marea populista d’una altura inusitada, amb Trump al capdavant, unida a una segona marea de corsaris de la tecnologia, de tecnooligarques disposats a fer saltar pels aires regles, procediments i tecnologies obsoletes. L’Estat del benestar, per als Zuckerberg i els Bezos d’aquest món, és una tecnologia (social) completament obsoleta. De la mà dels Trump i els Milei, dels Abascal i els Orbán, la nova divisa és «no crec que la democràcia i el capitalisme siguin compatibles», una frase repetida per Peter Thiel, herald de les grans plataformes tecnològiques.

Regular les plataformes

Els nous pirates de Silicon Valley, assegura Giuliano da Empoli a La era de los depredadores, estan disposats a dinamitar l’ordre liberal internacional (que no era ni tan ordre, ni tan liberal, ni tan internacional). No creuen en les lleis, en els impostos ni en les institucions: les tres bases del nostre volgut i encara socialdemòcrata o socioliberal Estat del benestar. Estan decidits a desfer-se de les elits polítiques: ja no els val l’homo economicus de Davos, lliurecanvista i desregulador, però amb certa consciència social: ara prefereixen Farage, els neonazis alemanys, Bukele. Europa i el seu benestar han anat resistint aquest envit, però l’onada ja se situa al voltant del 25 %, en algunes regions per sobre del 30 % de la intenció de vot. Preservar aquest invent exigiria aturar aquesta marea i regular les plataformes tecnològiques a sang i foc. Molta sort a qui s’atreveixi a escometre aquesta tasca hercúlia.

A petita escala, el mateix debat està en joc a Espanya, amb tres partits ultres mostrant les banyes a les enquestes (Vox, Aliança Catalana i la xarada d’Alvise Pérez, si és que no s’han de qualificar també de xarada els altres dos partits). Algunes de les idees de Vox han contaminat el centredreta, com hem vist recentment en els anuncis del PP en assumptes com l’avortament o la migració. Aquesta contaminació no és necessària en les agendes econòmiques: el PP fa dècades que promet abaixar tots els impostos quan l’economia està en recessió, quan està estancada i quan, com ara, creix al 3 %, el triple que la mitjana europea.

La pressió fiscal espanyola està diversos cossos per sota de la mitjana europea: no és l’infern fiscal que ens ven el flanc conservador. A les comunitats governades pel PP, i especialment a Madrid, les retallades a l’Estat del benestar són evidents tant en l’educació pública com en la sanitat pública, els dos pilars del Welfare State que van somiar els citats Beveridge i Keynes. Davant d’aquest vaitot, el govern de coalició d’esquerres fa set anys que és al poder sense ser capaç de fer la reforma fiscal que necessita Espanya, amb un dèficit estructural de tres punts del PIB (35.000 milions d’euros anuals) que explica que la redistribució que ofereix el sistema impositiu espanyol sigui molt inferior a la mitjana europea, segons les xifres de l’OCDE.

Sense pressupostos des de fa anys i sense poder fer polítiques transversals, per exemple en habitatge, per la dificultat d’articular-les a les comunitats autònomes, tenim un Estat del benestar bufonet, aixecat en temps rècord des de la Transició, però que deixa molt a desitjar en comparació amb el dels grans països del nostre entorn, i ja no diguem amb el dels escandinaus. El gir a la dreta continental, per no dir global, ho fa tot encara més difícil.

L’Estat del benestar té els segles comptats, perquè les societats europees tenen un discurs antiimpostos, és cert, però alhora volen seguretat, econòmica i de tota mena. Però bufar i xarrupar alhora no ha estat mai fàcil. El continent s’haurà de posar d’acord amb si mateix si vol tenir cura del seu malparat, atacat i enlluernador Estat del benestar. En cas contrari serà cert que arriba l’hora dels depredadors i el caos deixarà de ser l’arma dels insurgents per convertir-se en el segell del poder. Si això acaba sent així, gaudeixin del que han votat i comprin unes flors per a l’enterrament d’aquesta institució que solíem anomenar Estat del benestar.

Utopies factibles

I, tanmateix, l’apocalipsi gairebé sempre decep els seus profetes. Zone À Défendre (zona a defensar, ZAD) és una denominació que es va estendre a França per definir els espais que no haurien de ser profanats per megaprojectes urbanístics o per intervencions d’alta violència cadastral. Va sorgir de la llarga resistència enfront de l’intent de construcció d’un (un altre) aeroport a Nantes, a l’oest del país. Posats a pensar en utopies factibles, les tres grans famílies de la política europea, centreesquerra, centredreta i liberals, s’haurien d’apuntar al carro d’aquestes ZAD. «El que més s’hauria de defensar és el més insegur, el més vulnerable», diu Manuel Rivas. Caldria començar per convertir l’Estat del benestar en una d’aquestes zones a defensar enfront de les pistoles fumejants d’aquest binomi que formen el populisme i els tecnooligarques, amb el rumb d’horitzons negres que volen imposar.