El futbol d’alta competició no és cent per cent meritocràtic. La deessa de la fortuna i les decisions arbitrals deixen marca. Per a bé i per a mal. Però els lideratges futbolístics sí que poden ser totalment meritocràtics. El de l’entrenador alemany Hansi Flick, un any al capdavant del FC Barcelona, així ho ha estat. Els resultats salten a la vista: un triplet de títols, ascens a l’elit dels quatre millors equips d’Europa, un estil de joc agosarat que revalua l’espectacle, la transformació en alegria de l’ànim dels seguidors (cada vegada més joves)… I, per sobre de tot, un efecte-demostració: que la gestió sàvia del talent és la pedra angular de l’èxit.
És per això que aquest article es titula «la rebel·lió del talent». És la idea força que es transmet en el meu llibre aparegut l’abril del 2025 El mago Flick, on m’anticipava al final de la temporada, fruit d’un pressentiment de l’octubre del 2024. L’obra explica com a través de la identificació del talent jove d’un club i la transmissió paternal d’una idea innovadora, un grup desorientat es transforma en un equip d’èxit que enamora i es dota d’una dècada brillant d’ara endavant. Un equip que combina l’audàcia dels joves amb la maduresa d’alguns sèniors. Un missatge d’alta volada en uns temps perniciosos d’edatisme, el prejudici pervers de menystenir el talent de les persones a partir de certa edat i desaprofitar-ne l’experiència de vida.
La clau de l’èxit de Flick, entrenador que va fer seixanta anys el 24 de febrer del 2025, és anteposar el talent a qualsevol altra consideració. Deixar de banda nepotismes, tripijocs i mitges veritats: meritocràcia nua i crua. Oportunitats per a tots i recompenses per als millors. El millor per als millors. I preservant sempre l’interès del col·lectiu. Una idea senzilla amb resultats màgics. Perquè és cosa de mags el que s’ha aconseguit en tan sols deu mesos i per la il·lusió desencadenada…
PUBLICITAT
El talenticidi, un càncer
Meritocràcia ha estat la bandera de Hansi Flick i és el paradigma que les organitzacions haurien de seguir, abandonant la funesta pràctica del talenticidi: arraconar les persones amb talent per miopia, capritx o enveja. És un hàbit pervers i antisocial (molt arrelat, això sí, en el context hispànic) que vulnera els drets humans i que per això s’hauria de considerar un delicte en el Codi Penal, de la mateixa manera que, de fa pocs anys ençà, l’assetjament psicològic ha rebut tipificació legal i, molt important, el repudi social.
Darrere del talenticidi hi ha el complot dels mediocres, que genera una legió de pàries a les organitzacions. És el col·lectiu patètic dels desaprofitats, ferits en l’autoestima, rabiosos per la postergació injustificada.
Potser arribarà el dia (ho postulem) en què les organitzacions hauran de demostrar davant dels seus grups d’interès —si volen tenir reputació— que són talent-friendly, favorables al talent. Però no de paraula sinó amb una praxi auditada per persones independents que denunciïn els apadrinaments i l’arbitrarietat que tant danyen el clima organitzatiu i minoren la productivitat. El talenticidi és un càncer que destrueix el teixit de les organitzacions, tant públiques com privades. Provoca infelicitat i desmotivació.
La clau de l’èxit de l’entrenador, que va fer seixanta anys el 24 de febrer del 2025, és anteposar el talent a qualsevol altra consideració.
Si la Constitució dels Estats Units (molt abans de Donald Trump) ja consagrava de manera pionera el dret de les persones a buscar la felicitat, aquest dret s’hauria d’incorporar al codi de valors de qualsevol organització que es valori. I no hi pot haver felicitat sense talent protegit. Hi ha, per això, una rebel·lió pendent: la del talent que exigeix respecte. De la mateixa manera que fa uns anys la campanya del Me too denunciava el setge a la dona, cal que una nova campanya completi aquella iniciativa: la del Talent? Me too. Homes i dones que públicament denunciïn els talenticides perquè l’oprobi social i la sanció legal els caigui al damunt.
En l’àmbit organitzatiu, la implantació del Defensor del Talent. Persones probes que fiscalitzin des de la independència que en una organització s’hi preserva el talent fins a l’últim gram.
El lideratge de Flick
El primer any de Flick al capdavant del Barça mostra aquests trets d’estil de lideratge, a tall de decàleg:
- Anteposa per sobre de tot el benefici del grup.
- No accepta excuses i sanciona la impuntualitat amb la banqueta.
- Exerceix una disciplina d’encuny germànic que exigeix ordre i obediència, però ofereix com a contrapartida una tendresa (més pròpia del codi llatí) de bon pare de família, i prodiga l’abraçada i la comprensió.
- Manté un perfil baix, especialment davant de l’èxit, alhora que escolta amb atenció els seus col·laboradors.
- El seu compromís és màxim, però alhora conrea la desafecció, el distanciament emocional, competència apresa arran d’una infància dura a Baden-Württemberg (ell no va rebre del seu pare les abraçades que ara prodiga) i amb lliçons de vida sobrevingudes i interioritzades (el càncer de pit de la seva dona que la va portar a les portes de la mort).
- És metòdic i respectuós amb l’organització, respecte que també exigeix per a la seva feina.
- Atresora grans coneixements tàctics que li permeten redefinir el sistema de joc a les mitges parts amb remuntades espectaculars com a resultat. Les seves habilitats inclouen el talent de saber detectar el talent, com ho ha demostrat en casos com els jugadors Bernal, Casadó i altres.
- Té cura amb minuciositat del benestar físic, però també emocional dels jugadors, molt joves la majoria, als quals guia estretament per compensar-ne la manca de maduresa.
- Es mostra com una persona autèntica, la qual cosa el dota de gran credibilitat. Pensament i acció són congruents.
- Combina una inclinació paradoxal al risc (línia de fora de joc avançada, joc ofensiu extrem) amb un tarannà extremament prudent en les relacions humanes.
Una nova ‘belle époque’ blaugrana?
La gastronomia xinesa inclou un plat anomenat «la família unida i feliç». Combina viandes en plena harmonia. És una bona metàfora del moment que viu el FC Barcelona després de guanyar el triplet, amb l’entrenador, Hansi Flick, renovat fins al 2027 i les grans figures renovant contracte. Qui no vol fer-ho en moments tan feliços?
Certament, el Barça té per davant un panorama vertiginosament encoratjador. Es resumeix així:
Disposa d’un entrenador madur, adorat i adorable. Molts desitjarien abraçar-lo com ell abraça els jugadors. Li han sortit molts amics a Hansi Flick en tot just un any. No necessàriament amics de la seva persona sinó del seu èxit. Però certament cau bé i és sens dubte en aquests moments la persona que més fascina a Catalunya. Fascinació s’escriu amb «f» de Flick. No es pot oblidar que els mags fan coses increïbles i susciten, per sobre de tot, il·lusió.
La plantilla és fonamentalment sòlida, en procés de maduració accelerada i amb fonament a la Masia, d’on brolla el talent futbolístic a borbollons alhora que sorgeix el sentiment barcelonista. Sobre el paral·lelisme entre la Masia i el Massachusetts Institute of Technology, un dels centres gestors de talent més importants del món, em remeto al meu llibre El método Guardiola, on analitzava aquest tema arran de les meves estades a l’àrea Harvard-MIT.
Un estil de joc que fa sant i senya de l’espectacle i la seva plasmació, el gol. El Barça avorrit i impotent dels últims anys s’ha bescanviat —si se’m permet l’expressió— per un equip divertit i multiorgàsmic. Veure-ho per creure-ho. Aquest estil concita també l’interès d’aquells que —sense filiació blaugrana— donen suport a allò que els entra bé pels ulls. Als que estimen el futbol més enllà dels colors.
PUBLICITAT
L’explosió de talent de Lamine Yamal, de disset anys, ja renovat fins al 2031. Està cridat a ser un jugador que marcarà època, a part que el club s’ha inflat a vendre samarretes, ingressos molt necessaris per a una entitat a les portes de la fallida, el club de futbol més endeutat d’Europa (1.262 milions d’euros segons el Financial Times del 12 de maig de 2025).
Un futbol femení que no es queda enrere, títol rere títol (més enllà de fiascos puntuals com la final recent de Lisboa), i que situa el Barcelona com a capital mundial del futbol emergent de les dones.
El retorn, aquesta tardor, a un estadi remodelat a l’altura dels nous desafiaments i amb possibilitats àmplies de nous ingressos que esbandeixin el dèficit dramàtic dels comptes d’un club situat en una de les ciutats més atractives del món.
Tots aquests factors li confereixen al Barcelona l’oportunitat de forjar una dècada d’or, de ciència-flickció, si se’m permet el neologisme. No obstant això, dos factors són imprescindibles per a aquests auguris tan bells:
- Una gestió intel·ligent dels egos d’una plantilla extraordinàriament jove a l’empara del microclima de família unida i feliç, afavorit per Hansi Flick. Un nou context en què el lideratge indiscutible de Lamine Yamal en el terreny de joc sigui generós i integrador, sense derives neymaritzants (no cal que aclareixi el significat d’aquest neologisme) i en què s’eviti la laminedependència, una versió renovada de la messidependència. És a dir, quan la llum encegadora d’un astre eclipsa el desenvolupament del talent d’altres satèl·lits. Seria una acumulació de risc contrària al sentit comú.
- La flickització de les estructures administratives del club per tal d’incorporar en l’àmbit directiu el talent i el treball en equip. És la necessària perestroika culer. Una reestructuració perquè el management del club estigui a l’altura de la marca, cosa que actualment no passa. Que la gestió financera no emuli una ruleta russa. Que el seguidor no es posi vermell a cada cop de volant o per un lideratge narcisista, que apel·la de manera efectiva a l’emoció, però desoeix el raciocini.
Correspon al president actual, Joan Laporta i Estruch, que de manera meritòria va encertar en els fitxatges de Hansi Flick i, en el seu moment, de Pep Guardiola, fer sostenible el llegat del Barça 2025 actuant amb grandesa de mires i l’estil meritocràtic de l’entrenador Hansi Flick que ha donat lloc als èxits recents.
