Catalunya no és cap oasi pel que fa als casos d’assetjament sexual perquè, desenganyem-nos, qualsevol indret que presumeixi de ser-ho estarà venent al món un miratge. No hi ha excepcionalitat catalana perquè el problema de l’assetjament sexual és universal, transversal, i, com un virus, s’ha anat transformant i adaptant a tots aquells espais on hi ha relacions de poder desigual entre homes i dones, que és tant com dir a tota la societat.

Si fem una mirada enrere –al capdavall som el país on el senyor Ramon empaitava les criades, i el comte Arnau i fra Garí omplen el folklore i la literatura de la Renaixença d’assetjaments normalitzats– veiem que, de fet, aquesta modalitat de violència està fortament present a l’imaginari popular. I, com arreu del nostre entorn, no se n’ha començat a parlar obertament fins fa quatre dies. L’any 2016, segons les dades de l’Enquesta de violència masclista a Catalunya, 20.393 dones van patir assetjament sexual o per raó de sexe en l’entorn laboral.

El primer supòsit es refereix a l’assetjament produït per tal d’aconseguir favors sexuals, el segon l’assetjament produït en virtut del gènere de la víctima, molt habitual, per exemple, en les xarxes socials. A tot plegat cal sumar-s’hi les altres violències sexuals i de gènere, com ara les violacions i el maltractament, i l’assetjament laboral clàssic. Un panorama molt negre que ha empitjorat amb la pandèmia, i que les noves formes de relació laboral, amb llaços més precaris i llocs de feina desprotegits que depenen de la docilitat de les treballadores, no han fet més que agreujar el problema.

Un exemple d’això és l’estudi de CCOO recentment presentat que recollia els testimonis de diverses riders, moltes de les quals explicaven que els clients les rebien nus, els demanaven sexe, i, en negar-s’hi elles, les puntuaven malament. Un altre informe del mateix sindicat descriu una realitat similar entre les dones que es dediquen a les cures domèstiques i en residències de gent gran, que expliquen tocaments i proposicions tant per part de les persones que cuiden com per part dels qui les contracten.

Som el país on el senyor Ramon empaitava les criades, i el comte Arnau i fra Garí omplen el folklore d’assetjaments ‘normalitzats’.

En tots dos sectors, la precarietat és el fil conductor que articula la por i el silenci que faciliten els abusos, però seria una errada creure que aquests només es donen en els àmbits laborals de menor qualificació o més insegurs. De fet, una repassada ràpida als casos que s’han fet més mediàtics del #jotambé denota que l’omertà impregna tota mena d’organitzacions i sectors, i que és transversal a totes les idees polítiques i a tots els estaments professionals en la xarxa de complicitats, silencis i sobreentesos que ho sustenta.

PUBLICITAT

Quintà i els silencis a les redaccions

No repetirem aquí la peripècia de qui va ser el primer director de TV3, perquè a hores d’escriure aquest reportatge el llibre El fill del xofer, de Jordi Amat, ja va per la desena edició. Però sí que cal destacar que és significatiu que les grans ressenyes sobre el llibre –que, d’alguna manera, són també ressenyes sobre els personatges– s’han anat a centrar, potser comprensiblement, més en la seva pugna contra Jordi Pujol (i la posterior cooptació per part d’aquest i el seu entorn), que en el seu vessant de depredador sexual.

Amat descriu com les col·legues i subordinades de Quintà eren sotmeses constantment a comentaris lascius o convits perillosos. Impacta, en la lectura del llibre, la passivitat que s’intueix entre els qui eren testimonis de tot allò. Que fos un secret de domini públic que es donava per normal. Davant del terrible desenllaç de la vida de Quintà, una no pot evitar preguntar-se quina part de la professió no ha optat per aquell farisaic «wir haben es nicht gewusst» («no ho vam saber») que van entonar els alemanys l’any 45. Al capdavall, un nombre no menor dels qui van treballar amb ell segueix en actiu.

Igualment farisaic seria pensar que això ja no passa. Tot i que sovint costa que es parli de tot plegat –un reportatge de Susana Pérez a la revista del Col·legi de Periodistes remarcava la dificultat que la periodista havia tingut per obtenir testimonis de les seves companyes de professió– hi ha qui en va parlar obertament, com la Cristina Fallarás, que va encapçalar a Twitter el hashtag #cuéntalo, que va rebre els testimonis de 800.000 dones, i explicava que ella mateixa, entre altres coses, havia rebut fotografies del penis d’un polític, i li havien tocat el cul en l’exercici de la seva professió. A tot això s’hi suma el creixent fenomen de l’assetjament selectiu a les xarxes: més de dues terceres parts de les professionals n’han rebut, segons un estudi de la Plataforma de Defensa del Dret a la Informació.

Disciplina de partit(s)

El periodisme, no és, però, ni de bon tros l’únic àmbit on la llei del silenci ha mantingut els casos d’assetjament sota la catifa. Les dones que estan en actiu en política no s’han estalviat, tampoc, l’assetjament a les xarxes –que han rebut, per exemple, polítiques com ara la portaveu del Govern Meritxell Budó, qui va denunciar al febrer davant dels mossos un assetjador que li enviava amenaces i missatges de contingut sexual–, i rara és la política o activista que no rep insults o desqualificacions relacionades amb la seva condició de dona gairebé diàriament.

Però el mateix assetjador pot estar dins de les estructures dels partits, i no sempre aquestes organitzacions, malgrat haver implementat protocols específics, han estat prou a l’alçada del problema. Fora de Catalunya, va ser precisament un exemple de dintre d’un partit –el famós cas Nevenka– el que va posar sobre la taula el problema ara fa vint anys. Aquí, per exemple, el cas Exteriors va fer cessar el llavors conseller d’Acció Exterior, Alfred Bosch, per la gestió –o, més aviat, la manca de gestió– que va dur a terme davant del presumpte cas d’assetjament sexual del seu cap de gabinet Carles Garcias. Bosch ara té obert un expedient sancionador que ha de dirimir responsabilitats, però l’afer va tenir a més la derivada de ser l’enèsim motiu de fricció entre els partits del Govern.

També la CUP s’ha vist esquitxada per diverses instàncies d’assetjament: dues denúncies contra Quim Arrufat –que les nega–, en un cas per agressió sexual i, en l’altre, per assetjament, als quals se suma la dimissió de l’alcalde d’Argentona, Eudald Calvo, per assetjament a una companya de partit. A aquests casos cal afegir-hi l’assetjament laboral rebut per la diputada Mireia Boya. No se’n salva JuntsxCat, que va apartar el seu portaveu Eduard Pujol per una sèrie de denúncies, ni el PP, que té denunciat per un presumpte delicte d’agressió i dos de lesions el seu diputat Daniel Serrano, que rebutja les acusacions.

La llista és llarga i incompleta, i es fa difícil pensar que els grups que no hi apareixen no són susceptibles de tenir-ne cap cas, perquè el problema és sistèmic, i, en una aparent paradoxa, en el cas de les dones en posicions de poder o directives s’agreuja, perquè el percentatge de les qui n’han patit s’enfila del 50 % fins al 75 % en el cas d’aquelles que ocupen càrrecs de responsabilitat o treballen en entorns masculinitzats, segons una enquesta del 2014 de la Fundamental Rights Agency.

Educació

Una altra enquesta, en aquest cas del Departament d’Interior, indicava l’any passat que el 66,8 % dels assetjadors són caps o superiors de la persona assetjada. En aquesta tessitura, sobta que tot just ara s’hagin presentat les denúncies a Joan Ollé i dos professors més per part de diversos alumnes de l’Institut del Teatre que parlaven d’«excessos verbals i abusos de poder». Perquè sense convertir-se potser tècnicament en assetjament, sí que és cert que en l’ensenyament superior durant molts anys no eren inaudites les sortides de to com la que va costar, a principis dels 90, un expedient al sempre controvertit Iván Tubau, que no va anar més lluny, però que evidenciava que en una època un professor universitari es podia permetre fer comentaris sobre les teòriques capacitats fel·latòries d’una alumna sense plantejar-se’n ni per un moment les conseqüències.

L’àmbit educatiu adult és potser el gran vesper que queda per obrir pel que fa al MeToo, i on poden aparèixer més casos en el futur.

L’àmbit educatiu adult és potser el gran vesper que queda per obrir pel que fa als MeToo catalans, i com en els altres, on és previsible que hi apareguin més casos en el futur pròxim. Que apareguin, a més, té un vessant positiu, i és que els protocols de denúncia i alerta comencen a funcionar. Cal ara, però, que comenci també un canvi estructural que, amb bases en la infantesa, creï una societat més igualitària i feminista, on el dret a guanyar-se la vida, a educar-se, o a informar de cap dona no estiguin amenaçats per les pulsions venals d’un home.