Després de sis guerres àrab-israelianes, dues intifades, un mínim de cinc campanyes militars de l’Exèrcit israelià contra la Franja de Gaza i de la impossibilitat que vegi la llum un Estat palestí mitjançant l’aplicació estricta dels acords d’Oslo de 1993, la matança en curs porta a la casella de sortida moltes de les preguntes sense resposta que des de fa decennis planteja el conflicte. De totes aquestes preguntes, la més pertorbadora és la que pretén aclarir si efectivament Israel té dret a fer el que sigui per evitar el naixement de l’Estat palestí.

A la llum del càstig col·lectiu administrat a la població de la Franja des que Hamàs va infiltrar-se el 7 d’octubre en territori israelià –1.400 morts i més de 200 ostatges–, sembla que la resposta és que sí, que té carta blanca per tirar pel dret. Si no, no s’entén la inoperància occidental que permet a Binyamin Netanyahu, a l’extrema dreta governant i als generals israelians recórrer a bombardejos de saturació i a l’estratègia de terra cremada.

La segona pregunta és igualment pertorbadora, però a massa auditoris s’entoma com un interrogant sobrer: té Palestina el mateix dret que Israel a existir com Estat independent, amb tots els atributs de sobirania? Massa sovint, quan algú contesta que sí, es té la sensació que s’han d’ensorrar les columnes del temple. El cas és, però, que la comunitat palestina és la víctima propiciatòria des de fa un segle d’un convenciment del sionisme laic, adoptat pel sionisme confessional amb entusiasme i resumit en una frase, un lema si es vol del britànic Israel Zangwill: «Un poble sense terra per a una terra sense poble». Una idea que es va portar a les seves últimes conseqüències al període 1948-1949, quan la comunitat que habitava aquella terra des de temps immemorial va ser-ne desposseïda: 600 pobles i llogarets van ser destruïts i un mínim de 700.000 palestins van haver de marxar a l’exili.

Va ser la Nakba (catàstrofe), que ara, amb l’ocupació israeliana de Gaza a sang i foc, porta a pensar que es pot repetir. Almenys és el que creu l’activista israelià Yehuda Shaul, cofundador de Trencant el Silenci: «Aquesta és la Nakba de 2023». És inquietant pensar quina pot ser la repercussió d’aquesta nova Nakba si finalment es produeix.

Val la pena tenir presents les paraules d’António Guterres, secretari general de l’ONU, quan va recordar que l’arrelament de Hamàs a Gaza és fruit d’una «asfixiant ocupació» de la Franja.

Val la pena recordar que Hamàs va guanyar a Gaza unes eleccions sense trampes el 2006, i que la victòria no va ser deguda a una mena de tendència innata a les solucions radicals dels habitants de la Franja, sinó que més aviat va ser el resultat previsible en el si d’una comunitat condemnada a l’ofec material. Val la pena recordar el que ha explicat el periodista israelià Gideon Levy, del diari progressista Haaretz: durant una campanya electoral li va preguntar a Ehud Barak, que va ser més tard primer ministre, que hauria fet si hagués nascut a Palestina. Barak li va contestar: militar a una organització terrorista.

Val la pena tenir presents les paraules d’António Guterres, secretari general de l’ONU, quan va recordar que l’arrelament de Hamàs a Gaza és fruit d’una «asfixiant ocupació» de la Franja. Quan s’esvaeix tota esperança de futur, quan la supervivència es fa cada dia més difícil, quan els teòrics aliats naturals de la causa palestina –els països àrabs– s’apropen al problema de puntetes, procurant no fer soroll, aleshores triomfa Hamàs.

Quan l’establishment politicocultural israelià es dedica a deshumanitzar els palestins, aleshores Hamàs atrau voluntats amb més facilitat, potser amb molta facilitat. Perquè deshumanitzar l’adversari és el primer pas per negar després els seus drets. De fet, hi ha ministres de la facció més reaccionària del Govern que no amaguen el seu propòsit de deshumanitzar els palestins, de donar per amortitzades les seves reivindicacions: un d’ells, Amichal Eliyahu, va estrenar-se dient que les imatges que arribaven de Gaza –les de la destrucció absoluta, és clar– eren les millors que havia vist mai, i que era possible llançar un artefacte nuclear sobre la Franja.

Tot sumat, a partir de l’atac terrorista de Hamàs a Gaza, no és cap exageració dir que Israel s’ha deslegitimat, ha passat en un no res de ser potència agredida a ser el botxí d’una comunitat desvalguda a la qual no li queda ni tan sols l’esperança que, per la pressió internacional –dels Estats Units, sobretot, però també de la Unió Europea–, potser mitjançant algun risc en l’àmbit de l’economia, Netanyahu aixequi el peu de l’accelerador. I aleshores, què? Una frase del filòsof jueu alemany Theodor Adorno és d’imperiosa actualitat: «Després d’Auschwitz no es podran tornar a escriure poemes». Se’n podran escriure després de l’estratègia d’anihilació a Gaza? Només la possibilitat de preguntar tal cosa obre la porta als horrors extrems.