Quan russos i ucraïnesos s’asseguin a la taula de negociació, a més de les qüestions que ja van ser abordades en les avortades negociacions de març i abril de 2022, assistiran de nou dos selectes convidats, no de pedra, sinó amb veu determinant: la història i el dret.
En altres negociacions de conflictes armats internacionals del segle XX que han tingut lloc en l’era de les Nacions Unides sense que l’Organització pogués impedir-los ni després aconseguís detenir-los, com les guerres de Corea i de Vietnam, també van ser presents tots dos convidats; la història, perquè sempre alimenta ideològicament les causes dels conflictes, especialment aquelles que giren a l’entorn de l’irredemptisme, i el dret, perquè encara que vulnerat en alguna de les seves expressions o en totes, per un o per tots els bel·ligerants, aquests recorren inevitablement al dret per regular els acords que posen fi, si no a les causes del conflicte, almenys a les hostilitats.
En la guerra d’Ucraïna la història i el dret tenen un paper encara més rellevant, si cap, i pesaran feixugament en les negociacions: la història per forçar el dret i el dret per fixar la història forçada.
Vladímir Putin apel·la contínuament a una interpretació mítica de la història de Rússia en la justificació de l’agressió a Ucraïna, a la que considera una part del «mil·lenari món rus» juntament amb Bielorússia i respecte a les quals Rússia exerciria una funció de tutela i de protecció enfront d’Occident. En aquest sentit, tot el que concerneix Bielorússia i Ucraïna seria un afer intern del «món rus» gestionat per Rússia, al marge doncs del dret internacional. D’aquí provindria la idea de dir-ne «operació militar especial» a la invasió d’Ucraïna, que no seria una guerra entre Estats sobirans, sinó una mena d’operació policial en l’exercici d’una «competència d’interior» per Rússia a fi de «desnazificar» i «desmilitaritzar» Ucraïna i, alhora, protegir-la d’Occident.
PUBLICITAT
Putin va exposar la seva visió enterament esbiaixada, fantasiosa, de la realitat d’Ucraïna, compartida per altres dirigents i ideòlegs russos, en un assaig historiogràfic, publicat al juliol de 2021, amb el títol «Sobre la unitat històrica de russos i ucraïnesos» (en.kremlin.ru/events/president/news/66181), que no té desaprofitament tant per les perles del contingut com perquè l’assaig ha estat elevat al rang de doctrina oficial.
Segons les tesis de Putin, Ucraïna no seria una nació, sinó un component de la nació trina russa (russos, bielorussos i ucraïnesos), per tant, el seu suposat Estat seria una construcció artificial promoguda i sostinguda per Occident per utilitzar-la com una amenaça i un ariet contra Rússia.
Una monumental falsificació
La negació de la condició d’Estat sobirà a Ucraïna és una peça retòrica fonamental per permetre, d’una manera «lògica», treure el conflicte històric i bèl·lic rus-ucraïnès de l’esfera internacional. Que aquesta ficció sigui una monumental falsificació no impedeix en una pura contradicció recórrer selectivament —«això em val, això no»— a l’ordre jurídic internacional, el sistema de l’ONU inclòs, invocant grollerament una legítima defensa preventiva enfront d’Ucraïna a l’empara de l’article 51 de la Carta, al mateix temps que es manté fora de «l’afer» a la comunitat internacional, ja que, al no ser un conflicte entre Estats sobirans, no seria un «afer» internacional.
Segons les tesis de Putin, Ucraïna no seria una nació, sinó un component de la nació trina russa (russos, bielorussos i ucraïnesos), i el seu suposat Estat seria una construcció artificial promoguda per Occident.
Putin pot reescriure la història —no és l’únic que ho fa— però no podrà reescriure el dret internacional, establert i codificat amb la participació de tota la comunitat internacional, dret implacable envers el seu negacionisme de l’estatalitat d’Ucraïna, que, indiscutiblement, reuneix els elements que el dret internacional considera constitutius d’un Estat: població, territori i organització política o sobirania, i, per si no fos prou, Ucraïna és un Estat reconegut com a sobirà i independent per tots els Estats membres de l’ONU, de la qual, a més, la República Socialista Soviètica d’Ucraïna, succeïda per l’actual República d’Ucraïna, va ser un dels Estats originaris el 1945.
Putin té uns quants problemes amb el dret. A més de dur la Federació de Rússia cap a la comissió de greus il·lícits internacionals amb la consegüent responsabilitat jurídica i patrimonial de l’Estat rus, individualment li són imputables actes que el dret internacional qualifica de crim de guerra o de crim de lesa humanitat. Ja ha estat acusat del crim de guerra de la deportació a Rússia de nens ucraïnesos, per això el 17 de març de 2023 el Tribunal Penal Internacional va emetre una ordre d’arrest i lliurament, que els 124 Estats Part de l’Estatut del Tribunal estan obligats a complir. Putin, per si de cas, només viatja fora de Rússia als Estats «segurs» com Mongòlia, Corea del Nord o la Xina.
El dret no el segueix en la seva interpretació de la història i, sobretot, no sanciona l’aplicació de la seva interpretació. Les annexions de parts del territori d’Ucraïna després d’ocupar-les militarment —més de 108.000 km²: la península de Crimea, els Óblast de Donetsk, Lugansk, Kherson i Zaporíjia— s’han formalitzat mitjançant disposicions del sistema legal rus, tot i saber que resolucions fonamentals de l’ordre jurídic internacional neguen nítidament tota validesa a adquisicions territorials mitjançant l’ús de la força per molt d’embolcall jurídic intern que se’ls posi.
PUBLICITAT
La Resolució de l’AG de l’ONU 2625 (XXV) de 1970 aclareix que «No es reconeixerà com a legal cap adquisició de territori derivada de l’amenaça o l’ús de la força».
La Resolució de la AG de l’ONU 2625 (XXV) de 1970, que desenvolupa l’article 2-4 de la Carta, aclareix que «No es reconeixerà com a legal cap adquisició de territori derivada de l’amenaça o l’ús de la força» i la Resolució 3314 (XXIX) de 1974, que defineix l’agressió internacional, precisa que «Cap adquisició territorial o avantatge especial resultant d’una agressió no és lícita ni serà reconeguda com a tal».
Per aclaparadora majoria
És sobre la base de la Carta i d’aquestes Resolucions garantidores de la integritat territorial dels Estats, factor nuclear de l’estabilitat internacional, que el 12 d’octubre de 2022 l’Assemblea General va aprovar la Resolució «Integritat territorial d’Ucraïna: defensa dels principis de la Carta de les Nacions Unides», de condemna de les annexions per l’aclaparadora majoria de 143 vots a favor, 5 en contra (Rússia, Bielorússia, Corea del Nord, Síria i Nicaragua), 35 abstencions (amb les significatives de la Xina, l’Índia, Sud-àfrica, el Brasil, Cuba i de quatre Estats membres de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva de l’Àsia central: Armènia, el Kazakhstan, Kirguizistan i Tadjikistan, aliats clau de l’estratègia de Rússia a Àsia) i 10 absències «polítiques» en el moment de la votació (entre les quals les de l’Iran i Veneçuela).
Com pensa Putin sortejar a la taula de negociació l’estricta defensa de la integritat territorial d’Ucraïna avalada pel dret internacional, emmarcada en el sistema de les Nacions Unides i reconeguda per la immensa majoria dels Estats de la comunitat internacional?
Putin no té pressa per negociar, a Rússia li va bé als fronts de l’est i del sud d’Ucraïna, resisteix les sancions i l’Estat gasista sosté l’economia. Putin confia en la fatiga dels altres i en la seva autocràcia per controlar el cost humà i social de la guerra. A totes aquestes raons caldria afegir-hi que no sap com resoldre el problema jurídic internacional del reconeixement de iure de les annexions, sense el qual Rússia continuarà sent un Estat agressor condemnat per les Nacions Unides i amb les sancions al damunt.
Putin solament té una escapatòria per defugir el rigor jurídic: un acord de l’Estat d’Ucraïna renunciant totalment o parcialment a la seva sobirania sobre els territoris annexionats per Rússia, els actes interns de la qual de «legalització» de les annexions no han enervat la sobirania d’Ucraïna, renúncia que previsiblement només obtindria en l’acta de capitulació d’Ucraïna, cosa que en termes militars no s’albira com a pròxima, o en la negociació bilateral bo i pagant llavors Rússia un preu elevat per la independència i la seguretat d’Ucraïna, cosa que tampoc sembla possible, però que serà la sortida més probable.
Putin solament té una escapatòria per defugir el rigor jurídic: un acord de l’Estat d’Ucraïna renunciant totalment o parcialment a la seva sobirania sobre els territoris annexionats.
Encara que la història de la que tant abusa Putin li ho posarà difícil, ja que qualsevol cessió que faci reconeixent l’entitat estatal, la sobirania, la independència i la seguretat d’Ucraïna serà interpretada com una traïció per l’ultranacionalisme rus que tant ha fomentat.
En aquesta tessitura, Putin no seria vist com un continuador del tsar Pere el Gran —la seva íntima ambició personal de passar a la història— sinó com un Gorbatxov sense atributs ni glòria.
