Joanna Hogg està de moda. A partir de The Souvenir (2019), el seu cinema ha passat a formar part –sembla que definitivament– d’aquell panteó d’autors contemporanis sancionat per festivals i filmoteques i beneït per la crítica especialitzada. Pot ser que la nova onada feminista hagi tingut també alguna cosa a veure en aquesta canonització, però, d’altra banda, no hi ha dubte que Hogg és una cineasta de pura raça, una de les creadores de formes més inventives i innovadores del nou segle.
Dues qüestions surten al pas, no obstant això, en abordar un cas com el seu, que a la vegada és molt il·lustratiu de les derives de cert cinema contemporani. D’una banda, resulta inquietant que el prestigi adquirit per Hogg en els últims anys no sigui en absolut equivalent a la seva popularitat, al coneixement que pugui tenir l’espectador mitjà de les seves pel·lícules. De l’altra, tenint en compte que la seva filmografia s’inicia el 1986, caldria preguntar-se per què ha trigat tant a ser reconeguda com una artista indispensable per entendre el panorama cinematogràfic actual.
Totes dues qüestions semblen nímies, fins i tot una mica frívoles i, tanmateix, resulten transcendentals per definir què és avui dia això del cinema o, per dir el mateix d’una altra manera, què en serà a l’època de les plataformes, l’streaming i – last but not least– el fetitxisme dels premis.
Per començar pel principi, no sé si us heu adonat que molts dels cineastes abordats en aquestes pàgines de política&prosa són totalment desconeguts, tant per una gran part del públic que avui freqüenta les sales de cinema –cada vegada menys– com per als que es queden a casa amb el seu vídeo on demand –cada vegada més. S’està produint un divorci entre el cinema que enalteix la crítica més exigent i aquell altre que gaudeix del favor d’un espectador cada cop més confús, que contempla amb estranyesa o indiferència –ratlleu el que no toqui– com els films més elogiats pels especialistes són també els que menys s’adeqüen al que ell entén o entenia per «cinema».
Sense sortir de l’àmbit català, el cas d’Albert Serra seria el més evident, ja que el seu últim treball, Pacifiction (2022), s’erigeix en l’exemple perfecte del que vull dir: present al Festival de Cannes, triat com un dels millors de l’any per la revista Cahiers du Cinéma, idolatrat per la crítica especialitzada, la seva estrena en aquest país va provocar més indiferència que altra cosa, fins i tot un rebuig violent cap a la seva estètica i la seva manera d’entendre les formes del relat fílmic. I qui parla de Serra podria fer-ho també de Hong Sang-soo o Bertrand Bonello, d’Aleksandr Sokurov o Rita Azevedo Gomes, els films de la qual s’arriben a estrenar, sí, però passen per les cartelleres sense pena ni glòria… tret per als «iniciats» o «entesos». El cinema que realment importa s’està convertint en pastura de certes elits intel·lectuals, de certa cinefília que es vol «radical»?
