Ha pronunciat l’expressió «Ordre, ordre!» 14.000 vegades (segons càlculs de la BBC) durant els deu anys en què, des d’un setial de fusta de castanyer d’Austràlia, a joc amb una banqueta encoixinada per a reposar-hi els peus, ha fet callar el guirigall regnant en el pati de col·legi que acostuma a ser la Cambra dels Comuns. Si a més el que s’hi debatia era el tòxic Brexit, s’entén que l’speaker John Bercow, és a dir, el president d’aquella branca del Parlament britànic, hagi hagut d’esgargamellar-se per acabar la bullanga feta d’estentoris crits monosil·làbics (Hear hear! Yeahhh! Whoo! Aye!…) emesos sobre un mar sempre in crescendo de xiuxiueijos.

Un seu antecessor, l’speaker George Thomas, ja havia causat sorpresa amb les seves constants imprecacions a favor de l’ordre fetes amb una veu petita i un fort accent gal·lès durant el primer mandat d’una Margaret Thatcher avassalladora enfront d’una oposició laborista molt esvalotada. Era la primera vegada que la ràdio transmetia les sessions parlamentàries i el seu «Ordre, ordre!» també el va fer cèlebre. Anys després, la televisió ha fet famós Bercow.

Darrere la seva actitud histriònica i condescendent alhora, la seva veu potent, la seva vehemència i el seu llenguatge pompós i una mica antiquat que a vegades sembla tret d’una novel·la de Charles Dickens, hi ha tot un pla que Bercow ja portava al cap quan va ser elegit per a ser la màxima autoritat del Parlament. Estava disposat a batallar per defensar i recuperar els drets dels Comuns enfront del Govern, per reequilibrar la balança del poder que s’havia anat decantant a favor de l’Executiu en perjudici del Legislatiu.

Els governs havien erosionat el parlamentarisme convertint el Legislatiu en corretja de transmissió de decisions de Downing St.

El diferents governs havien erosionat el que en el passat havia estat el brillant parlamentarisme britànic (set segles d’antiguitat), convertint el Legislatiu en una simple corretja de transmissió de les decisions preses a Downing Street per uns primers ministres prepotents com Thatcher o per un Tony Blair que preferia anunciar a la premsa abans que a la Cambra decisions tan importants com l’endarreriment d’unes eleccions (2001) o anticipar el discurs de la reina (2002).

PUBLICITAT

La desídia i l’escàs debat amb què la Cambra acceptava aquelles decisions en van alimentar el descrèdit. S’havien oblidat les paraules adreçades pel llavors primer ministre William Gladstone el 1869, als seus membres: «La vostra tasca no és la de governar el país, és la de, si ho considereu apropiat, demanar comptes als que el governen». Un escàndol sobre el mal ús de les despeses dels diputats va acabar d’afegir desprestigi a la institució obligant a dimitir a l’speaker Michael Martin. I així és com Bercow va ser elegit, el 2009, per a succeir-lo tot i que també havia resultat esquitxat per l’afer.

Repartir joc

El seu projecte passava, entre altres coses, per donar veu als que difícilment els és concedida degut al particular sistema de funcionament basat en dos grans partits, el del govern i el de l’oposició, és a dir, donar protagonisme als partits petits, i també als backbenchers, els diputats sense càrrec que sempre tenen més dificultat per intervenir en les sessions. El que segur no pensava és que presidiria el debat d’una de les qüestions més importants de la història moderna del Regne Unit, el del Brexit, que ha sacsejat de cap a peus, dividint-la, la societat britànica, i que ha de configurar el futur del país.

L’eina que tenia a mà Bercow per portar a terme el seu projecte revitalitzador era el mateix sistema que atorga al president del Parlament una gran autoritat a l’hora de triar esmenes i donar paraules. S’ha dit que és un minimonarca que es mou enmig d’una litúrgia d’altres temps. El Regne Unit no té una Constitució escrita, però té tota una sèrie de drets com l’estatutari (Statute Law) o les normes consuetudinàries basades en la jurisprudència (Common Law).

En aquest marc, la precedència i els usatges són fonamentals a l’hora d’interpretar normes i Bercow els ha sabut utilitzar. Ho ha fet de tal manera que la Cambra ha derrotat al Govern tres vegades sobre el Brexit arrabassant-li el control de l’agenda. La conservadora Theresa May va haver de plegar després de perdre dues votacions sobre l’acord negociat a Brussel·les. A més, el Parlament li va prohibir que el presentés per tercera vegada sense introduir-hi canvis. Al seu successor al 10 de Downing Street, Boris Johnson, el Parlament també li va resultar indigest.

Ha presidit el debat del Brexit, una de les qüestions més importants de la història moderna del Regne Unit que en configurarà el futur.

El que no se li pot negar a l’histriònic speaker és que no hagi repartit joc entre tots els diputats i hagi lluitat per la transparència obligant el Govern a la rendició de comptes gairebé 300 vegades. Però tot això ho ha fet amb les crítiques més dures, fins i tot l’insult personal, del seu propi partit, el conservador. Sembla que David Cameron el va titllar de ser «un merda», i un altre tory, Simon Burns, que no li va donar la mà en el moment de jurar la lleialtat a la monarquia, va dir que era «un nan estúpid i cregut». Però a Bercow els insults no l’afecten.

De fet, de petit ja li relliscaven. Va néixer el 1963 en una família jueva anada a menys al barri d’Edgware, al nord de Londres, on de sempre hi ha hagut una important comunitat hebrea i on el pare feia de taxista. A l’escola pública li prenien el pèl per ser baixet, però ell responia amb la burla. Sense ser gaire alt (1,68 m) li ha quedat el complex de no tenir prou talla.

Un conservador rebel

En unes declaracions a The Guardian fetes el 2011 deia que tenia dues categories d’oponents, els esnobs i els fanàtics, però afegia: «Crec que la intolerància es pot curar, perquè una vegada jo mateix mantenia aquests punts de vista. Però, fins on arribo, no hi ha cura coneguda per l’esnobisme.» Bercow es referia a la seva pertinença a una associació racista quan era estudiant a la Universitat d’Essex. Després es va afiliar al Partit Conservador on va ser elegit als Comuns el 1997, però ha estat un tory molt particular, tant, que sent diputat abans d’speaker, es va rebel·lar contra el seu partit i va votar a favor de l’adopció gay. A la seva elecció per presidir la Cambra el van votar molt pocs tories i, segons escrivia The Economist, un conservador assegurava que els laboristes l’havien votat «de broma».

PUBLICITAT

La seva lluita per la transparència ha obligat el Govern a retre comptes gairebé 300 vegades en 10 anys.

El seu anar per lliure i la creixent animadversió dels conservadors va fer que un any després de presidir els Comuns tingués serioses dificultats per mantenir l’escó per la circumscripció de Buckingham. El 2005 l’havia guanyat amb el 57% dels vots. Normalment qui ocupa tan alt lloc de l’Estat té la reelecció assegurada, però a les legislatives del 2010 ho va tenir molt difícil tot i que ni els laboristes ni els liberal demòcrates tenien candidat i s’hi presentava un tal Nigel Farage. De manera no declarada, però efectiva, els tories li havien retirat el suport.

Els conservadors l’acusen sempre de partidista, però Bercow, per sobre de tot, ha defensat la transcendència del Parlament. Ho va fer, per exemple, quan va rebutjar la petició feta per diputats de la bancada tory de convidar Donald Trump a adreçar-se a la Cambra durant la seva visita d’Estat al Regne Unit. L’speaker va dir que pronunciar un discurs davant de ses senyories no era un dret automàtic, era un honor que s’havia de guanyar. No era el cas de Trump.

El president va tenir un altre moment personal de glòria quan un diputat del seu partit li va retreure que portés un adhesiu al cotxe que deia Bollocks to Brexit, és a dir, «A la merda el Brexit». El president va posar cara de dir «ara veuràs!». Li va contestar que el vehicle era de la seva dona i va afegir: «Estic segur que sa senyoria no està pas suggerint que una esposa és propietat o l’esclava del seu marit!».

Justament a Sally Bercow, la propietària del cotxe, se li atribueix el canvi des de l’extrema dreta cap al centre liberal del marit des que es van casar el 2002. Resulta que la dona és una activista del Partit Laborista implicada en l’administració local. Per acabar de completar el quadre que tan profondament desagrada als conservadors, la senyora Bercow té una gran tendència a l’extraversió.

Un adéu amb llàgrimes

Després d’una dècada cridant «Ordre, ordre!», Bercow va deixar la Cambra amb els ulls plorosos. Gràcies al Brexit, el pla que s’havia proposat portar a terme de donar la vida pròpia que necessita la Cambra legislativa s’ha demostrat possible. Marxant abans del final de la legislatura es va assegurar que el seu successor fos el seu vicepresident, el laborista Lindsay Hoyle, un diputat que ja ha après a cridar «Ordre, ordre!» amb diferents inflexions de veu i que té un lloro que es diu Boris. El que ja no podrà fer Bercow es donar la benvinguda a Westminster a Carles Puigdemont com va dir que estaria disposat a fer si algun grup parlamentari el convidava.

Ara el seu nom estarà escrit en pa d’or a la paret superior de la sala C de la Biblioteca de la Cambra dels Comuns. El nom del primer speaker d’origen jueu estarà al costat del de Michael Martin (2000), el primer president catòlic des de la Reforma, i del de Betty Boothroyd (1992), la primera dona que va presidir la Cambra baixa.

Segur que Bercow s’ha inspirat en el primer ‘speaker’ que el 1642 va declarar ser lleial a un Parlament que no se sotmetia al rei.

Segur que més d’una vegada Bercow ha recordat i s’ha inspirat en el que va passar un dia del 1642 quan el rei Carles I es va presentar a la Cambra dels Comuns acompanyat de 400 homes armats per a detenir cinc membres acusats de traïció. Els diputats van respondre amb el silenci a la petició reial i quan es va adreçar a l’speaker William Lenthall, aquest li va respondre: «No tinc ulls per veure ni llengua per parlar en aquest lloc que no sigui el que la Cambra em dicti». Era la primera vegada que el president dels Comuns declarava la seva lleialtat a la llibertat de la Cambra i no se sotmetia a la voluntat del monarca. El que va venir a continuació va ser la Guerra Civil (1642-1651) amb la decapitació del rei. I la victòria del parlamentarisme.