Premi Formentor 2024
László Krasznahorkai (Gyula, 1954) és una de les veus més singulars de la literatura contemporània europea. Les seves obres, amb llargues frases sinuoses i un estil que defuig les convencions, exploren temes com la desesperança, el fracàs i la caiguda inevitable de l’ordre humà. Els seus personatges es mouen en un món on realitat i absurd es confonen, envoltats de miracles, apocalipsis i falsos profetes. Sátántangó (Tango satànic, 1985), la seva obra més coneguda, n’és un exemple paradigmàtic: una trama circular que reforça la sensació de futilitat, capturant l’essència de l’existència humana en un cicle sense fi. Influenciat per Kafka i Dostoievski, Krasznahorkai submergeix el lector en una realitat asfixiant, on l’absurd i la tragèdia es combinen en un món que s’ensorra. Guardonat amb el Premi Formentor 2024, Krasznahorkai reafirma el seu compromís amb «l’expressió elevada», i es consolida com una de les figures literàries més influents del nostre temps. Aquest reconeixement també amplia la nostra visió de la literatura hongaresa, amb noms com Sándor Márai, Imre Kertész, Agota Kristof, Magda Szabó i Péter Nádas.
Ha esmentat que no va voler ser mai escriptor. Ara que és un autor reconegut internacionalment, de què li va servir aquella «vida paral·lela» fent oficis diversos en pobles petits?
En realitat, no volia ser escriptor, perquè no volia ser res en concret. Quan era molt jove, vaig trencar amb el món burgès i vaig anar a viure amb els estrats més baixos de la societat, treballant amb les mans. Tot plegat només va durar uns anys, però va deixar una empremta profunda en la meva vida. No he oblidat què és la pobresa, la seva cultura, i com el sentit de comunitat unia les persones que no tenien res. Quan van començar a tenir alguna cosa —un cotxe senzill, una caseta amb un jardí— va sorgir l’enveja, i la pobresa es va transformar en misèria. I la misèria, com que és desposseïment, no té cultura. Aleshores vaig tornar al món d’on venia, vaig començar a escriure i, com que no considerava perfecte el que escrivia, vaig continuar escrivint. Ara he rebut el Premi Formentor, però no el puc lliurar a qui li correspondria: al príncep Mixkin, a K., o a Don Quixot. (NdE: personatges de L’idiota de Dostoievski, El procés de Kafka i a novel·la homònima de Cervantes, respectivament)
Han passat gairebé quatre dècades des de Sátántangó. Com ha evolucionat la seva visió del món i dels éssers humans? Canviaria alguna cosa del que va narrar?
Miro amb simpatia aquell qui vaig ser, però gairebé no l’entenc. Parlem de tant en tant. Ell em pregunta: com pots suportar que els lectors no es rebel·lin contra el Règim Delirant de Sempre? I li contesto: alguns ho han fet, però el resultat ha estat la submissió general, la ceguesa voluntària… «Com pots viure sabent-ho?», em pregunta. I jo li dic que, malgrat els meus dubtes constants, puc oferir consol a través de l’art. Consol o, més aviat, alguna cosa que, sense ser mentida, equival a un consol. Aspiro a crear bellesa i a mantenir-ne la consciència, d’aquesta bellesa que no ajuda gaire en els fronts de guerra, però això és el que els artistes fem.
Definir la llengua hongaresa en poques paraules és impossible. L’hongarès no és una llengua indoeuropea (sinó una llengua ugrofinesa), i no es diu res com en les altres llengües europees que, malgrat les diferències, comparteixen una base. La gramàtica hongaresa és força flexible, l’ordre de les paraules és relativament lliure, no hi ha gènere, no hi ha verb «tenir», només hi ha un passat, i un futur no clarament definit, però, en canvi, hi ha una regla estricta: l’harmonia vocàlica. Com la descriuria vostè?
Ras i curt. Si tinc una pàtria, és aquesta llengua. I no sé si ella viu en mi, o jo en ella.
«Aspiro a crear bellesa i a mantenir-ne la consciència, d’aquesta bellesa que no ajuda gaire en els fronts de guerra, però això és el que els artistes fem.»
Vostè aspira a reconstruir la parla natural i quotidiana dels seus personatges. Com és aquest procés i fins a quin punt determina aquesta manera d’escriure la construcció i la lectura de la seva obra?
Aquells que entren en la nostra realitat a través de les paraules que jo trobo ho fan perquè senten que tenen alguna cosa extraordinària a dir-nos. Quan algú té alguna cosa summament important a comunicar, no es molesta en dividir-la en frases boniques, regulars; no hi ha temps per a això, perquè el que ha de dir és urgent. Una confessió amorosa, un odi reprimit durant anys, un descobriment que ha estat esperant de ser revelat… tot això no es pot expressar seguint la norma del punt-coma-punt. En el meu cas, només el discurs continu s’imposa com a manera de narració. El que és antinatural no és la frase llarga, sinó la curta. Els qui senten que tenen un missatge extraordinari no poden parlar calmadament; el discurs pausat és propi d’un estat humà tranquil, equilibrat. Així, el discurs continu no és artificial; el que és artificial és aquell que es construeix a partir de frases breus.
La seva prosa és coneguda per les seves llargues frases gairebé infinites. Quin paper té aquesta estructura en la narrativa i què pretén provocar en el lector?
Les frases llargues no són una qüestió d’estil, sinó una eina necessària per capturar la complexitat del món que intento descriure. La realitat no se’ns presenta en fragments simples i ordenats; és un flux incessant de pensaments, emocions i contradiccions. Les meves frases volen plasmar aquesta complexitat, la impossibilitat de simplificar allò que és vast i caòtic. Cada frase és un viatge, una exploració que empeny tant el personatge com el lector als límits de la seva comprensió. No aspiro a esgotar el lector, sinó convidar-lo a submergir-se en aquest caos perquè pugui experimentar el que els meus personatges viuen en aquest món desolat.
Quina concepció hi ha darrere de les llargues frases extàtiques?
Quan penso en les meves «frases extàtiques», no em ve res en particular al cap. Després sospito que aquestes frases llargues no tenen cap relació amb una teoria sobre la llengua; són producte directe dels protagonistes extàtics dels meus llibres. No soc jo, sinó ells els que fan de narradors. Jo estic en silenci, escoltant el que diuen, i la meva tasca és transcriure-ho. Les frases en qüestió no són meves, sinó que són pronunciades per aquells en qui hi ha un desig salvatge de ser compresos.
En el seu procés creatiu, diu que hi ha veus que lluiten per sortir. Com viu aquest procés i el transforma en alguna cosa comunicable?
Els escriptors no treballem amb la imaginació, sinó amb una sensibilitat que ens permet percebre que, darrere nostre, hi ha un regne que no forma part de la nostra realitat, però que vol fer-ho. Persones, animals, plantes, cristalls… Tots volen arribar fins aquí des d’aquell espai, i la nostra tasca és trobar les paraules adients per descriure el seu destí. Llavors, posem un punt final i acceptem la vergonya de ser anomenats creadors de l’obra.
«Si tinc una pàtria, és aquesta llengua. I no sé si ella viu en mi, o jo en ella.»

László Krasznahorkai a Marràqueix l’octubre de 2024. Fotografia de Begoña Rivas. Fundación Formentor
Sent que el destí de l’escriptor és fracassar en cada novel·la, que la comunicació és impossible?
Si un món com el nostre ja és un fracàs, com no ho ha de ser també quan mirem de descriure’l? Imaginem un jove assassí que mata una parella en una parada d’autobús. Tothom està en contra seva durant el judici, però de sobte alguna cosa ens incomoda, i comencem a sentir certa simpatia per aquest home vulnerable. Té un missatge, i jo haig de trobar les paraules per transmetre-ho. M’hi esforço, però quan el llibre es publica voldria amagar-me, tal és la vergonya que sento. Perquè, així com l’assassí està condemnat, també ho està la intenció de trobar la paraula exacta. És impossible ser completament precís, però és qüestió de vida o mort.
Les seves novel·les presenten una realitat més àmplia que la convencional, on hi té cabuda la imaginació perquè l’imaginable ja és real. Com concep la realitat, tant en la vida com en la literatura?
No sabem res sobre la realitat. Hem configurat una imatge experimental que anomenem realitat, on tot sembla formar part d’una estructura causal gegantina. Aixeco alguna cosa, obro la mà i cau. Hi ha qui està lligat a aquesta imatge de la realitat i la percep com indiscutible, perquè hi viu immers, com qui respira sense pensar-hi. Després hi ha qui vol ampliar aquest concepte de realitat, però és un fracàs… Finalment, hi ha els qui intenten acostar-se a la realitat real, i això només condueix a la bogeria. En resum: no sabem res.
Quan va escriure Sátántangó als anys 80, vostè estava immers en una realitat política particular. Com veu ara la recepció de la seva novel·la en el context polític actual d’Hongria?
Quan la vaig escriure, no tenia la intenció de fer cap comentari polític. Volia entendre per què tothom semblava tan trist com la pluja que queia sobre el país. Ara, alguns poden veure paral·lelismes amb la situació actual d’Hongria, però la meva obra no va néixer amb aquesta finalitat. La pregunta sempre ha estat: com es pot construir alguna cosa nova amb la mateixa gent de sempre? La tristesa continua, i potser ara tenim una mica menys de pluja.
Quina era, doncs, la seva preocupació central?
El meu interès era capturar el sentiment de desolació, la tristesa que impregnava la vida quotidiana. No es tractava tant d’una crítica política, com d’explorar el paisatge humà. Estava envoltat de gent resignada, sense esperança, i volia saber per què aquesta sensació de fatalitat planava sobre tots nosaltres. A Sátántangó, aquesta sensació és omnipresent: el desastre és inevitable, no per l’estructura política, sinó per la condició humana.
La malenconia impregna profundament la seva obra. Què significa per a vostè i com podem evitar que sigui devastadora?
La malenconia que impregna els meus textos no és destructiva, sinó conciliadora. Es tracta de resignar-se davant el fet que formem part d’una realitat que no comprendrem mai del tot, que la nostra vida acaba amb la mort i que, malgrat aferrar-nos-hi, la perdrem. La malenconia apaivaga una mica, perquè acceptar-ho ens permet de suportar la vida. Una visió malenconiosa de la vida la fa més suportable, i això no és poca cosa.
A algunes novel·les seves, el monòleg del protagonista sembla una manifestació textual del seu conflicte amb la realitat. Creu que la ficció pot ser un canal perquè la bogeria s’expressi d’una manera que no es pot aconseguir amb el llenguatge racional?
Sí, la ficció permet que la bogeria parli el seu propi llenguatge, no lligat a les regles de la comunicació racional. A Guerra i guerra, Korin està immers en un discurs que no busca comunicar-se amb ningú, sinó plasmar el seu caos intern. La ficció pot capturar aquesta bogeria, perquè pot endinsar-se en les zones grises entre la raó i la irracionalitat. Això és una cosa que només la literatura pot fer.
Creu que la bogeria és inevitable en aquests personatges que s’endinsen en discursos monològics que els desconnecten del món?
No és inevitable, però sí una possibilitat real per a aquells que es deixen arrossegar per una solitud discursiva, una mena d’autisme existencial. A Guerra i guerra, el protagonista intenta connectar, però el seu discurs només troba ressò en si mateix. El veritable perill és que la creativitat, sense resistència o diàleg, pot autodestruir-se. El protagonista no fracassa per intentar crear, sinó perquè ho fa des d’un lloc de silenci imposat, sense resposta.
També ha abordat a la seva obra una visió de la natura gens idíl·lica ni complaent. Què és la natura per a vostè i quin hi hauria de ser el lloc de l’ésser humà?
No he entès mai què hi troba la gent a la natura. Passegen, miren l’horitzó, sospiren admirats i diuen: «Ah, quina meravella!» Però la natura ens vol vèncer, devorar-nos, xuclar-nos la sang. No soc un entusiasta de la natura, però també significa molt per a mi, ja que no conec res fora de la natura. El que em tortura és no entendre el procés que la mou: tot ésser viu vol viure per reproduir-se. Això és el que regeix la nostra cultura, la nostra civilització: protegir-nos de la natura. Però m’inquieta profundament: per a què serveix tot això? Què fem dins d’aquesta protecció? Ens reproduïm, com la resta d’éssers vius. Tot es subordina a això: el cant d’un ocell, el somni de Hölderlin, Beckett sortint a prendre l’aire.
Les seves novel·les exploren la realitat social hongaresa, i sovint hi ha una recerca d’una llar irrecuperable. Com veu Hongria avui i què significa per a vostè?
Hongria no és un país, és un gran manicomi d’on han marxat els metges i on els pacients fan veure que són metges. Així era abans del 1989 sota el règim soviètic, i així ha seguit… La ignorància és profunda i la gent en fa gala, la vesteixen de tradició.
Després de diverses dècades de col·laboració amb Béla Tarr, com descriuria la relació entre la seva prosa i la cinematografia de Tarr? Com l’adaptació per a la pantalla de Sátántangó va plasmar la seva visió de la novel·la?
Béla Tarr i jo compartim una sensibilitat particular envers el temps en la narrativa. Les meves frases llargues busquen captar el flux del temps, mentre que Tarr les tradueix en plans prolongats que permeten de sentir el pes de cada instant. En la seva adaptació va expressar el ritme asfixiant i l’ambient opressiu de la novel·la. La seva visió no només va «traduir visualment» la meva obra, sinó que la va amplificar amb una capa visual que intensifica la desolació i l’aïllament. La nostra col·laboració va ser com un diàleg silenciós, on cadascú respectava el llenguatge de l’altre.
De fet, la seva novel·la va guanyar reconeixement ampli a través de la versió de 450 minuts de Sátántangó de Béla Tarr. Si vostè duu la frase al seu extrem, Tarr fa el mateix amb el pla llarg. Hi veu, doncs, una connexió entre aquest aspecte dels seus mètodes?
Un escriptor està completament sol quan escriu, i això és bo. Un director necessita altres persones. Quan ens vam conèixer el 1985, Tarr va descobrir l’únic material literari amb el qual podria treballar: el meu estil. La meva visió va transformar el seu cinema. Jo era la font d’on fluïa la seva feina. Li vaig oferir tot el que sabia; tot i això, va crear un cinema original, diferent del meu art, però autèntic. Mirant enrere, puc dir que els resultats m’agraden força.
«Quan ens vam conèixer el 1985, Tarr va descobrir l’únic material literari amb el qual podria treballar: el meu estil.»
A Tango satànic hi ha una cita d’un llibre de geologia que descriu el passat submarí d’Hongria durant les èpoques Paleozoica i Mesozoica. El doctor llegeix aquest passatge, i quan alça la vista es veu envoltat pels objectes senzills de la seva casa, que està bruta. A les seves novel·les hi ha moments en què els personatges intenten copsar la seva posició dins de concepcions d’espai i temps enormes, però, després, algun canvi els recorda el seu petit lloc en un racó hongarès. Podrien les seves novel·les transportar-se a altres petites ciutats d’altres cultures?
Cada cultura produeix les seves pròpies condicions sensibles: olors, colors, gustos, objectes i estats d’ànim… L’art té el poder d’evocar aquests elements, però sempre hi ha una diferència subtil. Per exemple, una atmosfera de tristesa en un bar brut del nord de Portugal pot evocar la malenconia que vaig sentir bevent un got de pàlinka en un bar del sud d’Hongria. La sensació és similar, però els detalls són importants.
«Faulkner va tenir un efecte extraordinari en mi, especialment ‘El soroll i la fúria’. La seva estructura rítmica em va influir profundament.»
Més d’una vegada deuen haver comparat la seva Sátántangó amb les novel·les de Faulkner, especialment per les frases llargues, la presència d’un poble moribund i els canvis de temps constants. A més de Faulkner, altres escriptors van influir en la seva obra?
Sí, Faulkner va tenir un efecte extraordinari en mi, especialment El soroll i la fúria. La seva estructura rítmica em va influir profundament. El vaig llegir a l’última adolescència, en els anys més impressionables de la vida. També vaig ser un lector entusiasta de Dostoievski, Ezra Pound o Thoreau. La llista és interminable, no podria viure sense la gran literatura.
El doctor a Sátántangó tem la pèrdua de la memòria de qualsevol detall que passa per la seva percepció com un signe de mortalitat. «Ignorar el que aparentment és insignificant era admetre que un estava condemnat a seure indefens entre el caos i l’ordre». L’element del tango que va i ve en el temps a la novel·la, fa referència als problemes de no poder oblidar?
Tot en el món m’interessa per igual, excepte l’ésser humà. Quan soc al cim d’una muntanya, tot és perfecte i màgic fins que, de sobte, apareix un ésser humà i ho malmet. Pel que fa a l’estructura de les meves novel·les, no n’estic segur, perquè no hi penso mai. Diria que l’estructura ve generada per la bogeria i la intensitat dels meus personatges. És com si algú parlés darrere seu, però no sé qui és. Ell ho controla tot, és la velocitat furiosa de la seva bogeria la que ho decideix tot. Amb aquesta fúria, no és possible recordar o pensar: l’única solució és oblidar.
Un altre tret distintiu de les seves novel·les és la presència de falsos profetes. Quins són avui dia els més perillosos?
El fals profeta, sigui com sigui, continua sent el més perillós, com sempre. Els homes no volen la veritat, sinó que els menteixin. No necessiten profetes, sinó falsos profetes. Volen estar endormiscats amb mentides: tot anirà més bé, que són extraordinaris, o que un dia ho seran. Per això, els falsos profetes compareixen en massa davant d’aquesta ànsia global.
La humanitat està condemnada, o cada època veu el final d’alguna cosa?
L’apocalipsi no és una cosa que hàgim d’esperar, sinó que ja està passant. És un procés que es desenvolupa sense treva. L’apocalipsi és ara, i no es tracta només d’una apocalipsi cultural. És un judici, i el seu efecte existeix des del moment en què tenim consciència de nosaltres mateixos.
«Sempre quedaran alguns que, des d’un amagatall, observaran i es preguntaran què està passant, mentre passen una pàgina de ‘La divina comèdia’.»
Vivim en una època daurada per a les teories conspiratives, notícies falses i el final de la fe en la democràcia. Hi ha algun antídot?
Hem de distingir dues coses. Les teories de la conspiració i les fake news són fruit de l’estupidesa, i l’estupidesa és eterna. Ara bé, la pregunta sobre què és autèntic l’haurà de resoldre un nou sistema de pensament que pugui respondre, encara que sigui provisionalment, a aquesta preocupació. Dependrà de si podem mantenir sota control la realitat ficcional que hem creat.
Cervantes, Shakespeare, Kafka… La seva obra és plena de referències als grans clàssics, però vostè afirma que estem davant del final de l’alta cultura. Per què això passa ara?
Mentre la vida humana comenci amb el naixement i acabi amb la mort, les preguntes fonamentals continuaran sent les mateixes. La crisi no és només cultural. El capitalisme modern, que tot ho transforma en mercaderia, suposa un perill, no només per a la cultura, sinó per a la vida. Sempre quedaran alguns que, des d’un amagatall, observaran i es preguntaran què està passant, mentre passen una pàgina de La divina comèdia.






























































































