Per als seus defensors, Kaja Kallas (Tallinn, 1977) és una dona amb un destí fixat, una voluntat de ferro i una visió clara sobre el principal risc per a la seguretat d’Europa. Per als seus detractors és una one-trick pony, una política amb una única idea, amb un sol recurs, amb un truc i prou. Però per a tots, Kallas serà una figura central durant els pròxims cinc anys, acabada de ser nomenada alta representant de la Unió per a Política Exterior i de Seguretat, un càrrec que desenvoluparà fins a l’any 2029 i que ha anat adquirint una importància creixent en els últims anys. El seu nomenament diu molt del futur d’Europa, sobre el debat del lustre vinent i sobre el gir cap a l’est del club.

La figura de Kallas s’està mostrant divisiva a la capital comunitària. Un signe dels temps. Per als seus defensors, l’estoniana demostra un canvi de paradigma, una nova manera d’entendre Europa que els europeus occidentals menyspreen o veuen amb desdeny. Per als seus detractors, la nova cap de la diplomàcia europea pretén arrossegar tots els socis cap a la seva visió particular del món, sempre enfocada a orient, en una ansietat vital per l’amenaça de Rússia.

PUBLICITAT

A Kallas no li agrada que la comparin, però en les primeres setmanes i mesos al càrrec les comparacions a Brussel·les són permanents. El lloc que ara ocupa ha estat del català Josep Borrell entre 2019 i 2024. Provocador i no sempre la persona més pacient de la ciutat, Borrell va projectar una visió del paper de la Unió Europea al món que es basava en la idea que els vint-i-set havien d’aprendre a parlar «el llenguatge del poder», viure una metamorfosi per adaptar-se a un nou món més violent i impredictible. Kallas no té res a veure amb ell.

En aquestes setmanes s’ha dit que se la veu sempre tensa, poc flexible, poc capaç d’adaptar-se als canvis, a reaccionar amb celeritat. Mentre Borrell gaudia improvisant i divagant sobre la marxa a les rodes de premsa i les entrevistes, la nova cap de la diplomàcia europea no es desvia mai del guió. Els pocs defensors que té l’estoniana entre els europeus occidentals a Brussel·les la situen al costat de Borrell en el fresc de l’Escola d’Atenes de Rafael. Borrell seria Plató, apuntant al cel, al món de les idees, mentre que Kallas seria Aristòtil, amb la mà estesa cap a la terra: cap al món real i empíric.

Autoritat moral des de l’est

Per sobre de tota la resta, en termes del que representa l’arribada de Kallas al capdavant del Servei Europeu d’Acció Exterior (SEAE), l’elecció de l’estoniana per al lloc és la cristal·lització de l’autoritat moral de l’est d’Europa. Els socis orientals de la Unió han estat anys avisant del perill que representaven Moscou i Vladímir Putin, president rus, sense que molts dels líders de l’Europa occidental els volguessin escoltar. Bé per manca de visió estratègica, com li ha passat durant anys a França, o per una dependència aguda de l’energia barata russa, com en el cas d’Alemanya, el pensament de la qual sobre Rússia, a més, estava marcat per dècades de doctrina de Wandel durch Handel, la creença que el comerç i els llaços econòmics podrien modificar l’amenaça que representa Moscou. Varsòvia, Tallinn o Vílnius han estat anys avisant i han portat a Brussel·les la idea que la història no és quelcom que és als llibres: és una cosa que es mou, que mata i segresta. Una amenaça que sempre és present.

Borrell seria Plató, apuntant al cel, al món de les idees, mentre que Kallas seria Aristòtil, amb la mà estesa cap a la terra: cap al món real.

L’ocupació estrangera, que a l’est és sinònim de Rússia, és una història personal, totalment arrelada en la política nacional i en la manera de veure el món de molts dels seus líders. Kallas no n’és una excepció. El 1949 la besàvia, l’àvia i la mare, pràcticament acabada de néixer, de la cap actual de la diplomàcia europea van ser deportades a Sibèria. Kristi, la mare de Kaja, no va poder tornar al seu país d’origen, ocupat per l’URSS, fins al cap de deu anys. Aquesta història es repeteix una vegada i una altra entre molts estonians. El besavi patern, per l’altre costat, va ser comandant del Kaitseliit, la Lliga de Defensa Estoniana durant la guerra d’independència del país entre el 1918 i el 1920.

Per a Kallas, l’experiència de la seva família es projecta cap al futur. No veu el passat com un lloc fosc i tirànic del qual va sortir el 1989 sense un punt d’inici clar. Es concentra més en el principi que en el final. Ho veu de la mateixa manera que Stefan Zweig observava un ahir relativament recent sense fronteres o documents: un passat optimista en el qual la seva besàvia era lliure abans de perdre aquesta llibertat a les mans d’alemanys i soviètics. Kallas veu aquest passat com un reflex del seu possible futur: ella sap que els seus avantpassats van tenir llibertat i la van perdre, i això és central en la seva visió. «Podríem tornar a perdre-ho tot.» Aquesta és una idea que ha repetit en nombroses ocasions, parlant d’Estònia, de la seva posició al món, del seu progrés econòmic, de la seva llibertat com a estat i com a individus.

Aquesta ansietat es tradueix en una obsessió per Rússia. L’assertivitat i la insistència amb què Europa de l’est tracta d’arrossegar la resta d’occident a la seva visió respecte a l’amenaça de Moscou és producte del que consideren que és un deure històric. Davant de la barreja de covardia i miopia occidental, la seva funció és la d’empènyer a les capitals de la resta d’Europa cap a la crua veritat respecte a Rússia.

«Podríem tornar a perdre-ho tot», és una idea que ha repetit en nombroses ocasions, parlant d’Estònia.

Quan el 2021 Angela Merkel, cancellera alemanya, i Emmanuel Macron, president francès, van tractar d’impulsar en un Consell Europeu una cimera amb Putin, Kallas, que acabava d’arribar al càrrec de primera ministra, va ser clau per torpedinar aquesta proposta. Els seus defensors ho veuen com una mostra que Kallas boxeja per sobre del seu pes i és capaç, sent la líder d’un país petit de menys d’1,4 milions d’habitants, de dir «no» als líders dels dos principals països europeus. Per als seus detractors, aquella maniobra, a uns mesos de l’inici de la guerra, demostra que és una radical que només té l’objectiu d’aïllar i tractar d’ofegar Rússia, sigui quin sigui el preu que s’hagi de pagar. Per a uns, una nova «dama de ferro», per a altres una fanàtica que creu que el problema no es resoldrà fins que Rússia sigui empesa al mar per l’estret de Bering.

Una saga familiar

La seva família no solament ha estat important en la conformació de la seva visió de Rússia com a país agressor. El seu pare, Siim Kallas, ha estat una figura central en la seva vida i, en algunes ocasions, li ha marcat el camí. Siim, com tants altres estonians, discutia, es queixava. I ho feia a casa, com tots els intrigants, alhora que participava en les estructures de poder de l’Estònia ocupada, sent membre del Partit Comunista durant gairebé trenta anys. I la cap actual de la diplomàcia europea era present en aquelles discussions a casa dels Kallas. Això li va fer entrar aviat en contacte amb la política i participar directament en la xarxa de contactes del seu pare, que una vegada recobrada la independència del país bàltic va ser president del Banc Central, ministre de Finances, d’Afers Exteriors i, finalment, primer ministre. Kallas ha seguit també el camí del seu pare cap a Brussel·les. Perquè en deixar de ser primer ministre va ser comissari de diferents carteres entre el 2004 i el 2014.

Després d’estudiar dret, l’actual cap de la diplomàcia europea va treballar per a diferents firmes fins que l’any 2010, quan tenia 33 anys, es va unir al Partit Reforma, la formació que havia fundat el seu pare. Un any més tard va aconseguir un escó al Parlament estonià, el Riigikogu, que va abandonar el 2014 per ser eurodiputada fins a l’any 2018, quan es va convertir en líder de la formació, que un any després guanyaria les eleccions legislatives, encara que no va entrar al govern fins al 2021. Va arribar a sonar per ser secretària general de l’OTAN, però per a molts aliats l’estoniana era massa «falcó», massa dura, massa poc pragmàtica.

En el temps que va ser al poder si hi va haver alguna cosa que va danyar la reputació de Kallas, que va fer una aposta total per la política exterior, va ser un escàndol que va afectar el seu marit. El 2023 es va saber que la seva parella, Arvo Hallik, tenia un 25 % de les accions d’una companyia que va continuar transportant matèria primera des de Rússia malgrat les sancions occidentals contra Moscou per la invasió d’Ucraïna. Des que es va conèixer l’escàndol, en el qual va negar que s’hagués comès cap error, Reforma, la seva formació, es va escalabrar a les enquestes.

PUBLICITAT

Poc després, el febrer del 2024, Rússia va regalar a Kallas la millor carta de presentació possible. Va declarar que la que llavors encara era primera ministra d’Estònia havia estat inclosa en la seva llista de crida i cerca. Quan a mitjans d’any els caps d’estat i de govern europeus van haver de triar la cúpula institucional de la Unió Europea per als pròxims cinc anys gairebé tots donaven per fet que Kallas seria l’alta representant. A pocs els semblava una opció ideal, però el fet que el cap de la diplomàcia europea hagués de ser un liberal escurçava la llista de candidats potencials, i l’est tenia clar que després de la invasió russa d’Ucraïna la resta dels líders havien d’admetre que ara els tocava a ells.

Quan va respondre un qüestionari escrit del Parlament Europeu per accedir al càrrec d’alt representant va esmentar quatre vegades Orient Mitjà, una vegada Amèrica Llatina i disset vegades Rússia.

Kallas té tres grans reptes. El primer és aconseguir convèncer els seus detractors més ferotges. El segon, que està connectat amb aquest, és aconseguir mirar més enllà de Rússia. Quan va respondre a un qüestionari escrit del Parlament Europeu per accedir al càrrec d’alt representant va esmentar quatre vegades Orient Mitjà, una vegada Amèrica Llatina i disset vegades Rússia. El tercer repte serà acostumar-se a no ser gairebé ningú. Encara que sigui un país petit, ser primera ministra d’Estònia et confereix un cert poder directe i una veu pròpia. Com a alta representant t’has d’acostumar a fer equilibris amb molt poc poder, i en un camp en el qual tots els estats membres són molt gelosos de les seves competències. El procés d’adaptació no serà senzill.

Per a ser cap de la diplomàcia europea efectiva, Kallas hauria d’obrir la mirada per tenir una perspectiva global, i aconseguir compaginar-ho amb la seva visió particular d’Europa i el destí del continent. Els socis de l’Europa occidental també s’hauran d’acostumar al fet que aquesta Europa, representada per Kallas, tan diferent de la seva, és també real. Una Europa que no pensa necessàriament en integració, pau i optimisme, sinó, ras i curt, a sobreviure.