Un bon amic, l’escriptor i periodista Pedro Vega, solia dir que la nostra cultura té un excés de palabros, paraules rares, poc conegudes, neologismes i paraules endevinalla per designar coses senzilles i fins i tot irrellevants i així convertir-les en importants. Són paraules que estan tocades per una vareta màgica i que, un cop han estat encantades, exerceixen una poderosa atracció en àmbits com la creació artística o la política.
Un dels termes que més força expressiva ha adquirit en la societat és la bretxa, un vocable que s’utilitza en la nostra cultura per emfatitzar la necessitat d’actuar contra la bretxa digital, social, econòmica o de gènere. La fem servir tant per designar alguna cosa concreta –s’ha obert una bretxa de seguretat– com per donar-li un significat abstracte i simbòlic –la bretxa entre el nord i el sud, la bretxa educativa, la bretxa salarial–; també s’utilitza en l’àmbit artístic per assenyalar ruptures, tensions i potències antagòniques que s’expressen en una obra, per assenyalar la relació entre artistes i establir la distància que s’ha produït entre un artista, la seva obra i el públic.
No obstant això, el que realment és significatiu de l’ús del terme bretxa aplicat a l’art és que gran part dels artistes, des de l’antiguitat, busquen captar amb les seves obres la bretxa, la fractura, la ruptura del temps que els ha tocat viure. Bretxes captades en les obres dedicades a la guerra, com al Guernica de Picasso, però també en l’aflicció interior, com a El crit de Munch. És la bretxa que van captar Van Gogh i Mark Rothko i que va ser habitada per Séraphine Louis. Les obres del Bosco, Pieter Brueghel el Vell o Caravaggio estan poblades de bretxes, escissions, separacions, talls o interrupcions que, paradoxalment, ens predisposen a tancar-les per no quedar a la seva mercè, per preservar la continuïtat.
Una de les obres que permet contemplar la bretxa que s’obre davant nostre és Il Cavaliere dello Spirito Occidentale (1917), de l’època metafísica de Carlo Carrà, on veiem un cavaller amb la seva armadura muntat en un cavall que sembla avançar immòbil en un espai/temps indeterminat. Es tracta d’un maniquí eqüestre enigmàtic que sembla suspès en el silenci. La bretxa que mostra s’estableix perquè veiem un cavaller que pot avançar o quedar-se estàtic, que pot estar en posició de persecució o desplaçament, que viu per mostrar l’esperit d’un temps fora del temps i que està en guerra.
Observem l’home i el cavall abillat amb la seva armadura desplaçant-se en un paisatge de perspectives desertes, dirigint-se a un combat entre les forces de l’esperit occidental de França, llançat a dos anys de distància, contra Alemanya, com ho defineix Flavio Fergonzi en el seu catàleg sobre la Collezione Mattioli. La bretxa, fractura, ens arriba perquè ens veiem a dalt del cavall maniquí que ha de córrer a tota velocitat sense moure’s del lloc. El que està més enllà del que és físic i sensible ens persegueix en viure una realitat del concret, de certeses, de coneixement, d’intel·ligència artificial marcada pel cinisme i la ironia, busquem tancar la bretxa tornant a preguntar-nos si existeix res més enllà de la matèria, si som lliures o si tot està determinat; si Déu existeix.
Altres termes fetitxe que es fan servir per mostrar la realitat que vivim només persegueixen intensificar-la però no combatre-la.
La bretxa que proposa Carlo Carrà d’un cavaller que sembla un maniquí al llom d’un cavall que sembla de joguina no és gaire diferent de la bretxa a la qual s’apel·la per denunciar les desigualtats socials, de gènere, econòmiques i educatives, perquè els cavallers d’avui continuen pensant que van molt ràpids per combatre-la sense adonar-se que estan fixos, immòbils. Són, com en l’obra de Carlo Carrà, cavallers amb armadures per protegir-se d’enemics que no veuran mai. Són armadures utilitzades com a màscares per ocultar el rostre de l’heroi que ha de ser anònim perquè ningú no sabrà mai que no ha arribat a combatre.
El terme bretxa defineix una fractura i, conseqüentment, un esquinçament provocat per la impotència, per la inacció. La utilització del terme convoca a cridar a l’acció per lluitar contra les bretxes que s’estan produint al món i, no obstant això, només aconsegueix designar el problema. Com tants altres termes fetitxe que es fan servir per mostrar la realitat que vivim només persegueixen intensificar-la però no combatre-la. La lluita contra les bretxes que mobilitza milions d’euros per erradicar-les acaba servint per detectar noves bretxes, per constatar la bretxa entre la promesa d’una solució ràpida i el seu incompliment. Tothom s’amuntega per assenyalar una bretxa, els espais en conflicte, que serveixen per mantenir oberta la ferida.
Avui, la geometria freda i desoladora de Carlo Carrà resulta profètica i amenaçadora com si encara estiguéssim en guerra; no ens movem de la nostra estètica quietud. La lectura contemporània de l’obra de Carrà demostra que l’enorme potencial de l’home actual per poder actuar contrasta amb la seva enorme capacitat per diagnosticar, indignar-se, enfadar-se, expressar-se a través de les xarxes socials, així crear una suposada acció contra les injustícies, però sense capacitat per gestionar-les i amb una enorme capacitat per oblidar. Si la bretxa en si mateixa és la condició indispensable per desplegar el pensament, l’ètica i l’art per tal d’establir la possibilitat d’una obertura per impulsar una solució, resulta colpidor observar com l’hem convertit en una fissura, una esquerda, una ruptura que ningú no està disposat a reparar, només a denunciar.palabros




























































































