L’enfrontament de dues reines és matèria teatralment inspiradora. Així ho va entendre el poeta i dramaturg Friedrich Schiller quan va escriure el drama Maria Stuart sobre la disputa entre Elisabet d’Anglaterra i la reina d’Escòcia, un contenciós acabat quan aquesta va perdre literalment el cap al cadafal erigit al gran saló del castell anglès de Fotheringhay. L’autor alemany volia demostrar en les seves obres l’oposició entre raó i sentiment. En el cas de les reines, ho va fer amb tanta intensitat que l’obra va generar un seguit d’òperes firmades per Gioachino Rossini, Gaetano Donizetti, Benjamin Britten o Thea Musgrave. Fins ara, al segle XXI, amb Brett Dean que ha escrit Of one blood per encàrrec de la Bayerische Staatsoper. Estrenada el passat mes de maig, es torna a representar dins del Festival d’Òpera de Múnic i ha estat molt ben rebuda pel públic.
A Schiller, els detalls o l’exactitud històrica no li interessaven gaire (només cal pensar en Don Carles). Seguint el drama del poeta alemany, la guerra verbal, el cara a cara, entre les dues reines ha estat l’eix dramatúrgic de totes les òperes tudor. Tanmateix, aquest encontre no va existir mai. Les dues reines no es van arribar a trobar. Dean i la seva llibretista, l’artista plàstica i esposa del compositor Heather Betts, han optat per una altra cosa més ajustada a la realitat històrica. Mantenen a les dues dones en el seu món, sense trobar-se, sense diàleg entre elles tot i que en alguns moments cap al final uneixen les veus. El text està extret de les cartes que s’intercanviaven. També d’oracions i poemes. En una de les missives Maria recorda a Elisabet, la seva cosina, que són de la mateixa sang, of one blood, expressió que dona títol a l’obra.
L’òpera explica la relació complexa entre aquestes dones agermanades pel mateix llinatge, però separades per tantes coses, per la política i la religió, però també per la diferent situació personal, si és que en aquella època es podia destriar persona i política. La Stuart va passar tres vegades per l’altar i va ser mare. La Tudor era la reina verge, casada com deia ella mateixa amb el tron. Les conspiracions al voltant de l’ambició a la corona anglesa cobejada per l’escocesa va acabar, com bé sabem, com el rosari de l’aurora.
Brett Dean (Brisbane, Austràlia, 1961), va ser violista a la Filharmònica de Berlín, però va deixar aquella institució el 1988 per dedicar-se a la composició. Té un ampli repertori i Of one blood és la quarta òpera. Amb la seva música crea paisatges sonors molt ritmats fent servir tècniques modernes amb l’ús de l’electrònica i de sons preenregistrats, siguin musicals o de tota mena d’objectes. Això no obstant, la seva mirada al passat ja es va fer palesa des de bon començament amb Carlo (1997), obra per a corda, sample i cinta, inspirada en el madrigalista Carlo Gesualdo. També amb la seva tercera obra per a l’escenari, Hamlet.
Of one blood comença amb un so que reapareixerà diverses vegades, el d’una ploma rascant un paper amb l’escriptura. Tanmateix, a la partitura hi ha la música de l’època, la del Segle d’or anglès, només que transformada. Un clavecí, l’instrument que tocaven les dues reines, hi té una presència destacada dalt de l’escenari. Les dues protagonistes estan interpretades per sopranos, una lírica, Maria Stuart, i una dramàtica, Elisabet Tudor, amb exhibició de coloratures. Una altra picada d’ullet a l’època és el nom que dona al seguici de cada reina –cinc dones per l’escocesa i cinc homes per l’anglesa–, el de consort, que era el conjunt de cambra que acompanyava la polifonia vocal renaixentista, la qual tindria un gran predicament a Anglaterra.

Johanni van Oostrum (Elisabet Tudor), a l’esquerra, i Vera-Lotte Boecker (Maria Stuart), a ‘Of one blood, de Brett Dean, a l’Òpera de Múnic. Fotografia de Monika Rittershaus.
A l’òpera, en anglès, a més de dues sopranos i dos consorts, tot és simètric. Hi ha dos actes amb quatre escenes cadascun, amb un pròleg i un epíleg, una simetria que el regista Claus Guth manté en tot moment. Escènicament, comença a la capella de la Verge, la Lady Chapel de l’abadia de Westminster on les reines estan enterrades una al davant de l’altra. El moment sembla el present o també el futur. Una brigada obre els mausoleus, potser per resoldre o comprendre millor les intrigues al voltant d’aquestes dues dones que han alimentat la historiografia i la ficció. El personal científic desapareix per donar pas als fets històrics coneguts. Retrocedim al segle XVI. Les figures amb granota blanca i casc només reapareixen per moure elements de l’escenografia que firma Etienne Pluss, la qual parteix l’escenari en dues meitats separades per una línia negra, un espai per a cada reina.
La primera part dona més relleu a Maria, casada amb Lord Darnley, un personatge gens recomanable des de qualsevol punt de vista. La reina està embarassada. El marit és assassinat, però abans cau Rizzio, l’amic i conseller de la reina. Molta inestabilitat, doncs, explicada per la música i pel moviment escènic. El segon acte situa l’acció dinou anys després, els anys de captivitat de la Stuart. Elisabet seu i governa des d’un tron sòlid, però alguna cosa s’ha trencat. El paviment s’ha embrutat i una peça de l’enteixinat del sostre s’ha desprès parcialment. Acabada la indagació sense, però, que coneguem els resultats, els mausoleus tornen al seu lloc. El vestuari de Ursula Kudrna no pot evitar els quadres escocesos per a Maria i les seves dones, mentre que el negre amb gorgera blanca és el color d’Elisabet i els seus homes. Això sí, Maria, després de treure’s el vestit, camina cap a la mort amb una combinació ben vermella.
Aquesta és una òpera de dues veus per a uns papers molt exigents. Vera-Lotte Boecker era una Maria de veu radiant, plena de lirisme, per a una partitura que la porta als extrems vocals i emocionals. Johanni van Oostrum, una soprano que ha destacat en molts papers wagnerians, posseïdora d’una gran tècnica, era una reina Elisabet impecable que va brillar sempre, però molt particularment al segon acte en el fragment en què lamenta sincerament haver de jutjar a algú de la seva mateixa sang. La lluita entre raó i sentiment que plantejava Schiller. Aquesta és una de les escenes acompanyades pel clavecí dalt de l’escenari, interpretat per Mahan Esfahani, una figura molt reconegudes en el món barroc, però també en el de l’escena contemporània.
La resta del repartiment era molt compacte amb alguns papers doblats com els que interpretava el tenor Michael Butler, com a Lord Darnley, transmeten tota la fatxenderia perversa del personatge, o com a membre del seguici d’Elisabet. El baríton Andrew Hamilton també alternava el paper breu de Rizzio i el de figura de la cort elisabetiana. Freya Apffelstaedt destacava amb la seva veu de contralt en el doble paper de Jane Kennedy i acompanyant de Maria.
Portava la batuta Vladimir Jurowski, director musical de la Bayerische Staatsoper i molt bon coneixedor de l’obra de Dean. Ja havia estrenat la seva òpera anterior, Hamlet, al Festival de Glyndebourne i al maig també va estrenar, en aquest cas a Múnic Of one blood. Aquest coneixement i la gran qualitat de l’orquestra bavaresa van donar un resultat excel·lent. També ho va fer el cor, cantant en alguns moments fora de l’escenari. El més decebedor d’un espectacle molt ben lligat des de tots els punts de vista eren els moviments del ballet, afortunadament en poques aparicions.






























































































