La Cambra de Comerç en bones mans

L’inesperat i contundent èxit de la candidatura de l‘ANC, Eines de País, posant la Cambra de Comerç de Barcelona al servei del procés independentista ha sacsejat un món econòmic català que, en molt bona part, vivia al marge d’aquesta institució. Fins i tot són molts els ciutadans que, per primera vegada, s’han assebentat de la seva existència. Què és, doncs, i d’on ve la Cambra de Comerç?

La Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació fou creada l’any 1886, si bé cal entendre-la com la continuïtat de diverses entitats que, des de l’edat mitjana, defensaven els interessos gremials de comerciants, industrials o naviliers. Ens referim, essencialment, al Consolat de Mar, la Llotja de Mar o la Junta de Comerç. Mostra d’aquest vincle és que la Cambra de Barcelona té la seva seu corporativa a la Llotja de Mar, edifici que fou construït entre els segles XIV i XVIII, com bé ho reflecteixen el seu nucli gòtic i la façana neoclàssica. Sis segles en els quals ha estat testimoni privilegiat de la societat econòmica, i de les seves relacions amb el poder polític de cada conjuntura concreta.

En els temps moderns, a inicis del segle XX, la institució es dividí entre, d’una banda, la Cambra d’Indústria i, d’altra, la de Comerç i Navegació. Una manifestació paradigmàtica dels interessos tan contraposats d’industrials i comerciants. Una separació que es perllongà fins el 1967 en què, sota la presidència d’Andreu Ribera Rovira, es reunificaren ambdues Cambres.

Aquest destacat industrial de gran personalitat representà el sentit del burgès compromès amb l’interès general, entengué el sentit dels temps i, des de la Cambra reunificada, contribuí de manera rellevant i encertada a la transició econòmica espanyola, que arrenca amb el Pla d’Estabilització del 1959. D’Andreu Ribera Rovira deia el Diario de Barcelona el maig del 1965: «Significa un nuevo e importante paso en esta especie de relevo generacional en el que estamos inmersos… ha de lograr que la voz de la industria catalana se haga sentir en Madrid, y donde sea, con unidad de ideas y pareceres».

Molt significativa resulta, també, l’editorial d’El Correo Catalán de novembre del 1966 que reflecteix perfectament l’ànim d’aquella Espanya que sortia del seu aïllament: «Se cierra igualmente una polémica entre proteccionistas y librecambistas, porque a nadie escapa ya la necesidad de defender el patrimonio industrial del país así como la conveniencia de que una sana competencia exterior debidamente vigilada, actúe como acicate indispensable para el mejoramiento de nuestra producción».

Cambra i Cercle

En la fusió de les Cambres hi jugà un paper determinant el Cercle d’Economia, especialment el seu soci número u, Joan Mas Cantí. La bona sintonia entre ambdues institucions resultà cabdal per al progrés general del país i contribuí a conformar una mena d’escola al voltant d’un grup de joves economistes que, posteriorment, jugarien un paper transcendental en la modernització econòmica i la transició política.

Cal entendre que, en el context polític del franquisme, adquiriren un protagonisme i influència singular institucions com Cambra i Cercle. Des d’ambdues entitats s’era conscient que, si bé la transició política només es produiria amb la desaparició física de Francisco Franco, hi havia molt a fer per progressar econòmicament i anar deixant endarrere el país trist i aïllat de la postguerra.

En la fusió de les Cambres hi jugà un paper determinant el Cercle d’Economia, especialment el seu soci número u, Joan Mas Cantí.

A la vegada, es creia que aquest procés d’obertura econòmica portaria una modernització de la societat i prepararia el país per a l’arribada de la democràcia. Una ambició que es faria del tot realitat amb la plena incorporació d’Espanya a la, aleshores, Comunitat Econòmica Europea. Una fita que finalment s’assolí el 1986 però que tingué en l’Acord preferencial del 1970 un gran pas en la bona direcció.

Al llarg de la seva història, la rellevància de la Cambra ha anat definida per tres paràmetres. El primer, el de dipositària de la història econòmica de Barcelona i Catalunya. Una tradició de sis segles reflectida en el seu patrimoni arquitectònic, abans esmentat i, també, en el seu fons documental. Un dels llegats de referència de tota la Mediterrània.

El segon, el paper com a impulsora de la indústria i, especialment, del comerç exterior que, fins no fa tant, resultava d’una gran complexitat. Fa escassament tres dècades, eren poques les empreses exportadores i molts els tràmits als quals havien de fer front per enviar les seves mercaderies a destins llunyans. Una teranyina de procediments que feien essencial un paper de la Cambra que s’orientava a la formació de quadres directius en les pràctiques de comerç exterior, i a la gestió dels tràmits administratius que requerien. Un àmbit que anà perdent contingut, fins a caure en la irrellevància, a mesura que s’anà consolidant el procés d’obertura i globalització de l’activitat empresarial.

Finalment, la incidència en l’ànim i el dinamisme de la societat econòmica barcelonina, i la representació dels seus interessos davant les institucions públiques. Una acció que pot desenvolupar mitjançant la seva presència institucional en els òrgans de govern d’altres entitats, Fira de Barcelona n’és l’exemple més paradigmàtic, així com a través de la seva veu, ja sigui amb posicionaments tècnics recolzats en el seu Servei d’Estudis, ó be defensant propostes o iniciatives de caire més general.

El món econòmic tradicional va quedar en estat de xoc amb la irrupció de l’independentisme més radical a la Cambra.

A inicis del segle XXI, la Cambra de Barcelona, com les d’arreu d’Espanya, es mostrava desorientada i a la cerca del seu lloc en una economia globalitzada. En aquest context, i amb l’arribada de la crisi, la decisió de finals del 2010 del Govern Zapatero d’eliminar, de manera sobtada, el model de finançament obligatori de les Cambres, semblava l’estocada definitiva d’unes Institucions més pròpies dels segles precedents.

Nou model de finançament

Però, malgrat tot, les Cambres han trobat altres fonts de recursos i aquest és el cas, especialment, de la de Barcelona que ha generat un nou model de finançament. Uns fons provinents de l’explotació del seu patrimoni; de les aportacions de grans empreses; de la prestació de serveis empresarials; de la formació de quadres intermedis; i de fons europeus canalitzats a través de Cámara España.

A més, la Cambra, atesa la seva condició de corporació de dret públic, també ha patit la incapacitat de la Generalitat per elaborar el seu nou marc regulador, deixant-la durant anys en una mena de llimbs legal. A aquest retard d’anys, s’hi afegí, posteriorment, la confusió al voltant del sistema electoral i l’ús del vot electrònic, que s’implementà per primera vegada en les eleccions d’aquest passat mes de maig. Un procés carregat de disfuncions, que ha generat desconfiança, ha deteriorat la institució i ha portat a una incipient judicialització del procés electoral.

Unes eleccions que arribaven en un moment clau. Després de set anys d’un procés que va passant factura, especialment en forma de pèrdua de poder econòmic i de desorientació generalitzada, semblava que un discurs de futur compartit per les institucions econòmiques més representatives del país podia assenyalar un camí de sortida de l’atzucac en què ens trobem. No serà així.

El món econòmic tradicional va quedar en estat de xoc amb la irrupció de l’independentisme més radical en una institució com la Cambra. Un fenomen que podem entendre a partir de dues consideracions. D’una banda, la poca participació en les eleccions. Dels més de 400.000 empresaris amb dret a vot, van exercir el seu dret un 4 %, i la llista guanyadora va assolir l’1,5 % del cens, representant menys d’un 1 % del PIB català.

Pulsions guanyadores

D’altra banda, de fa anys es va adobant el terreny per a una candidatura com Eines de Pais. Per exemple, l’encapçalada per Enric Crous, amb suport explícit de Pimec i implícit de FemCat, va incorporar una lectura en clau nacionalista i un to agressiu amb les grans empreses, especialment les que havien traslladat la seva seu arran del procés. Aquestes dues pulsions, la sobiranista i l’enaltiment de la petita empresa en detriment de la gran, han anat arrelant de fa temps en el si de la burgesia catalana. Aleshores, en el marc d’un procés electoral orientat a gairebé mig milió d’electors, les passions es varen deixar anar, expressant-se clarament i, fins i tot, deixant de banda les tradicionals bones formes.

Dels 400.000 empresaris amb dret a votar hi va participar el 4 % i la llista guanyadora va obtenir l’1,5 % del cens, menys d’un 1 % del PIB català.

Si un corrent rellevant de l’empresariat conservador estimula el sobiranisme i el rebuig a la gran empresa, a qui pot sorprendre que en surti guanyant l’alternativa més radical? Per això, més que criticar la nova Cambra, potser caldria reflexionar respecte al paper de determinada burgesia en els darrers temps. Precisament aquella que, ara, es mostra tan alarmada amb la victòria de la candidatura independentista.

Respecte a les perspectives de futur, transcric unes declaracions del seu president, Joan Canadell, en una recent entrevista a El País: «La realitat és que l‘empresariat és més independentista que la societat. Ho dic en base a tres enquestes diferents que es van fer l‘any 2012. Més del 50 % dels empresaris pensaven això. Si examines bé aquests resultats amb les enquestes del CEO (Generalitat) identifiques que a més nivell de formació, més independentista és la societat. En general, l‘empresariat està més format que la mitjana de la societat, aquesta és l‘explicació.» Per si algú en dubtava, la Cambra està en bones mans.