Xi Jinping, el president de la República Popular de la Xina, ha fet una discreta, però a la vegada valuosa passa endavant en direcció a l’annexió de Taiwan, objectiu irrenunciable de cara la «rejovenització» de la Xina, l’equivalent del MAGA trumpista (Make America Great Again) amb la qual vol situar el seu país com a primera superpotència del segle XXI. Ha estat a la cimera entre els Estats Units i la Xina, celebrada a la capital xinesa a mitjan maig, quan Xi ha situat el futur de l’antiga Formosa al centre de l’agenda i aconseguit concessions per part de Trump respecte als seus projectes annexionistes.

Ja a la primera jornada, el president xinès va insinuar el risc d’una confrontació bèl·lica en cas d’una mala gestió de la reivindicació unificadora de Pequín. El president estatunidenc va fer abans, durant i després de la cimera declaracions apaivagadores i empàtiques amb la posició de la Xina, resultat sobretot de la seva predisposició a reconèixer sempre la llei del més fort com a principi de les relacions internacionals.

PUBLICITAT

Taiwan és l’únic compte pendent de la guerra civil entre els comunistes de Mao Zedong, que van controlar el territori continental des de 1949, i els nacionalistes de Chiang Kai-shek, que van intentar continuar el combat contra la República Popular des de la gran illa del Mar de la Xina. Els Estats Units no reconegueren ni establiren relacions amb la República Popular de la Xina fins al 1979, moment en què s’aprovà la Taiwan Relations Act o llei de relacions amb el territori que havia representat fins aleshores a la Xina sencera, per tal de mantenir representació diplomàtica i canals oficiosos, sobretot amb finalitats comercials i militars, amb el règim del Kuomintang. Com a resultat d’una gran operació de desgel geopolític iniciada el 1972, amb la visita de Richard Nixon a Mao Zedong, la Xina comunista va abandonar l’aïllament i va substituir Taiwan com a membre permanent del Consell de Seguretat, tot i emprendre la marxa cap al capitalisme ja amb Deng Xiaoping.

Va ser gràcies a l’«ambigüitat estratègica» de la doctrina coneguda com d’«Una sola Xina» que s’ha mantingut fins ara l’statu quo i la pau a l’estret de Formosa, de forma que ni el règim comunista ha intentat envair l’illa ni el govern de l’illa ha proclamat la seva independència, tot i comptar fins ara amb el suport militar i el subministrament d’armes per part dels Estats Units com a pantalla dissuasiva contra l’annexió. Fins a l’arribada de Trump a la presidència, que ha estès els dubtes sobre la solidesa de l’aliança amb el règim democràtic taiwanès com ha fet amb tots els seus aliats.

El fonament doctrinal de l’equilibri ara en perill són les Tres Declaracions bilaterals conjuntes de Pequín i Washington i les Sis Garanties del president Reagan a Taiwan, un paquet diplomàtic que Trump ha començat a erosionar amb les seves reticències respecte a Taiwan i sobretot la paralització del subministrament d’armes, l’instrument dissuasiu imprescindible per demostrar el compromís de Washington amb la democràcia taiwanesa i evitar així l’annexió.

Tot i que el president xinès va gosar fins i tot esmentar l’anomenada Trampa de Tucídides, enunciada per Graham Allison, que assenyala el perill imminent de guerra quan una potència dominadora té por d’una potència emergent que la pugui desbancar, res del que ha sortit de la cimera, en forma de pompa i protocol, afalacs i somriures, assenyalava en direcció al conflicte sobre l’illa autogovernada. Ha estat en el pla de la gesticulació diplomàtica on l’opinió internacional ha sabut llegir l’èxit de Xi Jinping a l’hora de presentar-se al costat de Trump com el líder d’una superpotència en igualtat de condicions, amb la bandera de Taiwan com qüestió fonamental per mantenir l’«estabilitat estratègica constructiva», concepte encunyat per Pequín com a nebulós resultat d’una cimera sense continguts pròpiament dits.

Sense conclusions escrites ni compromisos ferms, la trobada entre els dos homes més poderosos del planeta només ha estat històrica per la inefectiva disfressa com un G2 amb aparent disposició però nul·la capacitat per a posar ordre al món i sobretot a les guerres en curs, a Ucraïna i Orient Mitjà. Poc se sap de les operacions comercials i econòmiques, molt sovint més declaratives que efectives.

És clar, en canvi, el valor efectiu en forma de contractes obtinguts per l’acompanyament que envoltava a Trump, amb els homes més rics del planeta i a la vegada eficaços gestors de les inversions de la família Trump, tots despreocupats de les incompatibilitats i els conflictes d’interessos del vell capitalisme amb regles de joc. Aquesta és l’única font de guanys comptables per part del trumpisme, mentre que la part xinesa, que va ser l’única capaç de vèncer a la Casa Blanca en la guerra aranzelària, rep ara el premi del reconeixement triomfal com a superpotència en paritat amb els Estats Units.