D’un temps ençà, les enquestes sobre vot i valors de la nostra societat mostren canvis de tendència en tot el relatiu a la igualtat. Alhora, evidencien la capacitat de l’extrema dreta de connectar amb una part dels homes joves. L’antifeminisme és una de les posicions polítiques fortes i explícites de l’extrema dreta, així que s’intueixen vasos comunicants.

Que l’extrema dreta rep més suport entre homes que entre dones fa temps que se sap –el vot masculí a Vox dobla el femení– i aquest és un patró que es reprodueix a escala global, per això se sol dir que les dones actuen de fre a l’extrema dreta. La qüestió és que la bretxa s’accentua entre les persones joves.

La ubicació ideològica dels nois d’entre 16 i 26 anys evidencia un repunt de posicions de dretes i, concretament, un 9 % dels nois joves catalans s’autoubica a l’extrema dreta (CEO: Enquesta sobre generacions i participació, 2023), una xifra superior a qualsevol altra cohort d’edat d’homes, i superior a les noies de la seva edat.

Per a tot Espanya, l’enquesta del CIS prèvia a les eleccions de 2023 ja avisava que el grup que més tenia previst votar a Vox era el grup de nois més joves. A molta distància de les noies, i en disminució en el cas dels homes a mesura que augmenta l’edat del grup. Finalment, ja superades les eleccions, el CIS (Barómetro de septiembre de 2023) mostra que els nois de 18-24 anys (un 12 %) i els de 25-34 (un 14 %) són els qui més diuen haver votat a Vox. Entre les noies i dones joves aquest vot no arriba al 5 %.

Les noies, a més, han anat expressant més por davant la hipòtesi que Vox formés part d’un govern (Baròmetre preelectoral d’El País i La Ser a juliol de 2023); el grup d’homes menors de 35 anys era el grup menys preocupat o espantat davant aquesta possibilitat; i un 36 % dels homes menors de 24 anys els que mostraven davant aquesta idea més satisfacció o entusiasme.

PUBLICITAT

Aquesta tendència ens ancora, a nivell d’imatge, al que s’ha pogut veure a les manifestacions ultres davant de la seu del PSOE, al carrer Ferraz, durant les protestes d’aquesta tardor que han precedit la investidura de la segona edició del govern de coalició: les han protagonitzat, de forma abundant, homes; molts nois joves. És una nova fornada d’ideologia d’extrema dreta, de la qual l’antifeminisme probablement n’és una clau de volta, entre diverses d’igualment importants.

Passem a observar la bretxa que es produeix entre nois i noies joves en l’interès que tenen en les mobilitzacions feministes (dades del CEO). Les dones mostren més interès i la diferència és de +12 punts. Però aquesta diferència s’accentua entre les menors de 26 anys (+36 punts), ja que les noies d’aquest grup expressen el màxim interès i els nois un dels més baixos (desinterès només superat pels homes majors de 78 anys). Resulta que, d’entre les mobilitzacions que han estat importants aquests últims anys (independentistes, feministes, pel clima, per drets laborals o per l’habitatge) les feministes són les que més han interessat a les noies joves i menys han interessat (amb diferència) als nois joves.

Si completem el dibuix amb les dades de l’Enquesta sobre Convivència i Seguretat a Catalunya 2023, de l’ICIP, el que trobem és que un de cada cinc homes d’entre 18 i 34 anys pensa que la violència de gènere no existeix, que és un invent del feminisme (aquest mateix percentatge pensa que els homes són millors líders polítics). Aquesta xifra, de nou, és més gran que en altres franges d’edat i més gran que en l’altre sexe.

Victimització masculina

També s’hi pregunta si t’han discriminat (en els últims dos anys) pel teu «gènere», i un 17 % dels homes joves respon afirmativament, una dada que ens remet a la idea de victimització masculina, element capital en el discurs neomasclista, com veurem posteriorment. El discurs neomasclista és el masclisme de sempre però dotat d’argumentari nou. Així mateix, a un de cada quatre homes joves no li preocupa el masclisme (tampoc el racisme, ni l’auge de l’extrema dreta). I, repetim, és la xifra més gran tant per sexe com per cohort d’edat.

Tot plegat, i parafrasejant el periodista Roger Tugas, l’avenç del feminisme sembla que topa amb un reducte rellevant de nois joves que el rebutja de forma més accentuada del que ocorre en les altres franges d’edat. Un repunt dolorós, tot i que no majoritari.

Cal aturar-nos ara a explicar que rere cada onada feminista ha existit una reacció, i que probablement observem la nostra. El feminisme és un moviment de 300 anys d’història que busca que les dones siguin considerades éssers humans d’igual valor i condició que els homes. S’organitza en onades perquè, després de cada salt a favor dels drets i llibertats de les dones, es produeix – així ha estat històricament rere cada onada massiva– una reacció, que diria Susan Faludi (Reacción: la guerra no declarada contra la mujer moderna, Anagrama). Una reacció en sentir, una part dels homes, que perilla la posició de domini que creuen que els correspon dins l’organització social.

Existeix tota una línia de producció de contingut centrat a desmuntar el feminisme, a animar un tracte degradant i violent cap a les dones, i de mitificació de la masculinitat patriarcal.

El 2018, any de la vaga multitudinària del 8M, s’ha establert com a referència temporal simbòlica de la quarta onada del moviment feminista, una onada que va significar una mobilització poderosa de noies joves i que sacsejava el tauler en diverses qüestions relatives a la vida lliure de les dones, i de forma principal respecte a la llibertat sexual. Des de les manifestacions post-Manada al #MeToo, la denúncia col·lectiva i pública ha obligat la societat a mirar-se la violència sexual de cara.

PUBLICITAT

Actualment, no és menyspreable el desconcert o malestar existent en una part d’homes i nois al voltant d’aquestes qüestions. La posada en dubte de codis de comportament que estaven sent habituals, la sensació de saturació o irritació respecte del feminisme, el fet de sentir-se interpel·lats si no qüestionats, les múltiples crisis que ja no els permeten habitar el rol de gènere clàssic, la seva dificultat o oposició a desmuntar la forma de masculinitat apresa, els fa sensibles als discursos neomasclistes que apareixen en format reactiu al moviment anterior.

Avui, el discurs de la reacció s’emet des de zones d’influència diferents de les d’èpoques anteriors. De la mateixa manera que la xarxa ha jugat un paper fonamental per a la visibilitat del moviment feminista en aquesta quarta onada –la primera global i viral–, el 2023 les xarxes estan sent capitals per a la construcció del relat neomasclista, que crida els homes joves i els diu que el feminisme és una ideologia dictatorial i que ells en són víctimes. Que està en joc la seva identitat, que està sent soscavada.

Existeix tota una línia de producció de contingut centrat a desmuntar el feminisme, a animar un tracte degradant i violent cap a les dones, i de mitificació de la masculinitat patriarcal. És l’espai virtual anomenat la manosfera.

Pensament misogin

Expertes com Paloma Tosar expliquen que es refereix a una àmplia zona de la xarxa que es dedica a la creació i difusió de pensament misogin, clau per comprendre la profunditat de l’actual fenomen. Les idees que hi circulen són d’un antifeminisme furibund (el feminisme és pervers i fal·laç), la victimització masculina (els homes són, en realitat, els discriminats), una visió conservadora de les relacions entre homes i dones (ara tot és un caos) i una evident misogínia (elles no són de fiar, són manipuladores, són unes putes). Cultiva un victimisme masculí i aquest és, diu el sociòleg Lionel Delgado, la benzina que alimenta tot el procés.

Per un costat hi ha comptes dedicats a la creació de discurs i, després, en paraules de la professora Elisa García-Mingo, aquests discursos radicals pol·linitzen sectors mainstream: s’infiltren en comptes, entrevistes, fòrums o canals d’entreteniment, amb milions de seguidors cadascun. Tiktokers, youtubers o gamers que són ídols de masses despleguen discursos que justifiquen la violència masclista o ridiculitzen el feminisme. S’hi produeix un intent de recomposició de l’espai social masculí que se sent en perill pel feminisme. Presenta banalització, burla i, fins i tot, incitació a la violència contra les dones. I aconsegueix ocupar el lloc de la irreverència. Del políticament incorrecte que «ningú no s’atreveix a dir». Utilitza un llenguatge trencador, graciós, àgil. És l’outsider del sistema, la rebel·lió.

Aquests discursos, replicats milions de vegades, arriben a la població més jove i generen, sobretot en una part dels nois, una impermeabilització. Se sumen a altres elements tant o més efectius com és l’impacte de la pornografia ultraviolenta i misògina en la construcció del desig, i boicoteja el treball de prevenció sobre la violència masclista. Una violència, avui, creixent. Dificulta el treball coeducatiu a les aules. Fragilitza els avenços aconseguits en matèria d’igualtat i llibertat per a les dones. I l’extrema dreta, que és l’espai polític que de forma més directa expressa un discurs antifeminista, capitalitza i polititza aquesta reacció.

Davant d’aquesta realitat, no serveix de res posar-se les mans al cap quan una dada mostra que la progressió temporal no porta intrínsecament aparellada l’avenç en termes igualitaris. O que hi ha una part dels nois joves que s’està despenjant –així ho expressa el politòleg Oriol Bartomeus– dels consensos al voltant de la violència de gènere. Tampoc no serveix l’alleujament de comprovar que el vot femení està actuant com a mitigació de l’impacte.

Aquests discursos se sumen a altres elements tant o més efectius com és l’impacte de la pornografia ultraviolenta i misògina en la construcció del desig.

El que cal és assentar un feminisme d’Estat sòlid, de promoció de la igualtat, i una declinació d’aquest feminisme en una educació habitual, sistemàtica, rigorosa i amb recursos dins del sistema educatiu. Cal treballar amb els nois que repliquen consignes de la manosfera. Cal desmuntar la falsedat de l’argumentari neomasclista. I cal baixar a les seves vides i relacions d’afecte, assenyalar-ne els efectes sobre la realitat concreta. Cal un treball d’enfortiment amb els nois que se n’aparten, aquells que perceben el mal que fa l’estructura patriarcal, a ells i a les seves companyes. I cal un acompanyament a les noies, que pateixen la normalització d’aquest discurs i els seus efectes, una bretxa abismal respecte a una part dels seus companys, de concepció del món, del que són ells i del que són elles, de com s’han de relacionar entre iguals.

Tenim un front de forces antifeministes, d’espais comunicatius virtuals d’impacte i de posicions polítiques d’ultradreta, que minen els mínims consensos socials que s’havien aconseguit en relació amb la violència masclista i els drets de les dones. Proven de convocar els homes joves, i els homes joves els volem i necessitem compromesos: conscients que el feminisme és la vindicació d’una forma justa d’habitar el món, que néixer dona no et llimi l’existència. I que el feminisme és una proposta de llibertat, per a ells, per a elles, per a una vida lliure del corsé del gènere, en condicions de ser gaudida i compartida.