Es manté ben viu el debat públic sobre l’administració de justícia, la seva lentitud, decisions difícils d’entendre d’alguns jutges i episodis com el bloqueig partidista del Consell General del Poder Judicial.  Són factors que incideixen negativament en la confiança de molts ciutadans en un dels pilars centrals del sistema democràtic.

És una convicció estesa i poc discutible que el poder judicial és el que ha estat menys reformat d’ençà de la Transició. És una mena de pecat original difícil d’ocultar perquè el fet és que alguns jutges van passar directament del Tribunal de Orden Público a les instàncies jurisdiccionals de la democràcia. Aquesta absència de reforma potser només té un equivalent en el servei exterior, un cos d’elit menys crític per al funcionament normal de la democràcia. I és una realitat que contrasta amb l’esforç de renovació que amb dificultats i incidències diverses es va fer a les forces armades i a les de seguretat.

D’altra banda, no és fàcil opinar i debatre sobre el poder judicial o el sistema judicial perquè dels tres poders és probablement el que està més protegit de l’anàlisi i de la crítica tant de la respectuosa com de la que no ho és. Contràriament, el poder legislatiu i l’executiu estan exposats a primera línia en la confrontació política i l’escrutini públic en general.

PUBLICITAT

En aquest marc, política&prosa proposa un dossier complex i creiem que equilibrat sobre la reforma de la justícia que ens atrevim a qualificar de pendent. És una col·lecció d’articles que aspira a ser una aportació a un procés de recuperació de la confiança en la justícia que ha de descansar en un debat informat, responsable i clarificador.

Jaume Galofré, advocat de llarga i remarcable trajectòria a l’administració pública, es pregunta si la justícia té solució tot revisant els diversos aspectes de l’actual debat públic.  I la seva resposta és més aviat pessimista. La professora Lídia Santos reclama directament el «canvi necessari» amb una especial atenció a la modificació del sistema d’accés a la judicatura. Rafael Rebollo, catedràtic de Dret Penal de la UAB, s’enfronta amb rigor analític a la sentència del Tribunal Suprem en el judici al fiscal general de l’Estat, reflexiona sobre l’exigible aparença d’imparcialitat en el procés i fa una exploració exhaustiva de les causes d’abstenció i de recusació que estima que no es van tenir en compte.

Completen el dossier l’article de Pedro Tuset del Pino que revisa l’estat de la justícia des de la perspectiva d’un magistrat en exercici i, finalment, el conseller Ramon Espadaler exposa els projectes del seu departament orientats a una modernització del sistema de justícia a Catalunya que el consolidi com un servei públic eficaç crucial per a «la credibilitat mateixa de l’estat de dret».

Entenem que el nucli del problema és la recuperació de la confiança de la ciutadania en la justícia, una tasca que correspon fonamentalment als mateixos jutges. Perquè és de tota evidència que un sistema judicial reconegut i respectat és imprescindible en moments de tensions socials, polítiques i econòmiques. La rellevància extrema de la funció dels jutges s’ha posat de manifest a sensu contrario amb l’espectacle no gaire edificant de les comissions de recerca del poder legislatiu com una suposada via alternativa dirigida a descobrir la veritat en situacions de conflicte polític.

Tenim el ple convenciment que una majoria dels jutges és competent, responsable i sensible en l’exercici d’una funció que és central per al bon funcionament del sistema democràtic. Però prenem nota que s’està consolidant una reclamació consistent per un canvi substancial del sistema de formació i selecció dels aspirants a la judicatura. Només amb un suport públic decidit, segurament en forma de beques, serà possible corregir la tendència a l’endogàmia en l’accés a la carrera. Es tracta d’una reforma que s’hauria de completar amb una modificació de les proves estrictament memorístiques actuals.

És una aposta que va en la bona direcció i que convindria que els mateixos jutges assumissin desacomplexadament tot fent les aportacions que els semblin pertinents amb l’objectiu d’assegurar el grau de consens que la reforma de la justícia reclama. En definitiva, una més gran disponibilitat al canvi per part dels jutges serà la principal contribució que podran fer per garantir l’èxit d’una reforma que amb la prudència i equanimitat que són del cas no hauria d’ajornar-se gaire més.