Les pintures de Sixena: Terra Santa als Monegres

Imaginem per un moment que som als Monegres, a inicis del segle XIII, i que estem en un monestir de l’orde santjoanista, a la sala capitular. La llum hi penetra lliure i ho banya tot generosament a través de les portes i finestres que comuniquen amb el claustre, una generositat lumínica que no és casual. A part que els cristians veuen en la llum un símbol de Déu, aquella sala és una de les estances més importants de la casa, i no només perquè les monges s’hi troben per llegir i escoltar, per parlar i deliberar, sinó perquè és un espai de representació de la comunitat i, també, de la reina que havia fundat el monestir. Per això, uns pintors arribats de molt lluny l’han decorat amb unes pintures murals excepcionals, i cal que la llum faci lluir aquesta fastuosa decoració que no és només decoració: hi ha aquí una multiplicitat de missatges religiosos i polítics que cal il·luminar i comunicar.

És molt difícil evocar amb paraules el que devia experimentar a l’Edat Mitjana qualsevol persona que entrés a la sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena i contemplés l’espectacle visual i cromàtic que li oferien aquelles pintures avui tristament cèlebres per una disputa judicial. Eren fetes de verds, vermells i blaus de tonalitat intensíssima, amb figures de proporcions versemblants i rostres que gairebé semblaven retrats. Unes pintures d’una qualitat mai vista en aquesta banda del Mediterrani.

Però avui l’esplendor de Sixena s’ha esvaït i en queda ben poca cosa. Crisis continuades i decadència, oblit, pèrdues patrimonials, una guerra civil i, per reblar-ho, dos litigis judicials recents per les obres que van decorar el monestir han fet que la fulgència de Sixena hagi esdevingut poc més que un miratge i moltes notícies de diari. El monestir avui és un no-lloc sense monges, que en ple segle XXI han marxat espaordides perquè hi han arribat unes obres d’art i, amb elles, el soroll i els turistes.

Temàticament, les pintures mostren escenes de l’Antic i el Nou Testament, a banda d’una importantíssima genealogia de Crist, és a dir, un conjunt d’imatges dels avantpassats de Jesús que estan entre les fites artístiques més rellevants de tot el conjunt per la seva qualitat i bizantinisme, i que són una cosa única en la pintura europea del seu temps. Des del punt de vista del missatge religiós, presenten una completa història de la salvació no només amb l’objectiu que les monges reflexionessin sobre el caràcter pecaminós de la vida, sinó també d’estimular la ment de tothom qui accedís a aquell espai.

Tènues ombres

Les pintures de Sixena s’associen al que es denomina estil 1200, el cant de cigne del romànic en les arts plàstiques, caracteritzat pels seus colors llampants, un cert naturalisme i unes formes bizantines passades pel sedàs de la Sicília dels normands i el món anglès. Destaquen per una narrativitat superior a la del romànic tradicional, per l’expressionisme dels rostres –que recorda les icones bizantines–, pel tractament de les composicions, i per la gestualitat marcada de les figures. Però tot allò que les feia lluir va esmorteir-se amb l’incendi que va afectar el monestir durant la Guerra Civil Espanyola, que va destruir-les gairebé per complet. El que es va poder salvar gràcies a l’acció heroica de Josep Gudiol i la Generalitat avui es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, però són només tènues i marronoses ombres dels colors originals. Les pintures agonitzen, són una mena de Frankenstein patrimonial que els conservadors del museu mantenen viu amb respiració assistida. Però uns jutges, uns polítics i una monja han decidit que el malalt ha de tornar a casa. Amb tot el que comporta aquest retorn, esperem que no li arribi la mort definitiva.

Les pintures agonitzen, són una mena de Frankenstein patrimonial que els conservadors del museu mantenen viu amb respiració assistida.

La història de les pintures comença el 1188, quan la reina Sança, muller d’Alfons el Cast, va fundar el monestir i va instal·lar-hi una comunitat de monges de l’orde de Sant Joan de Jerusalem, que havia estat creat per ajudar els pelegrins que viatjaven a Terra Santa i va esdevenir un cos armat que excel·lia en la lluita contra l’Islam i la protecció dels llocs sagrats de la cristiandat oriental. La fundació de Sixena coincidia, a més, amb uns fets històrics fonamentals, la Tercera i Quarta Croades i, sobretot, amb la caiguda de Jerusalem el 1187, que va obligar els santjoanistes a recular. Aquesta pèrdua va ser el detonant de la fundació del monestir aragonès i de la realització de les pintures.

Sança s’instal·la de forma permanent a Sixena el 1196, després de la mort del rei, i d’aquí la necessitat de convertir el monestir en un indret en què el poder civil i religiós es manifestessin de la mà. La sala capitular era el lloc ideal per aconseguir-ho, i es va decidir convertir-la en un lloc difícil d’oblidar per a tothom qui hi accedís. Es pretenia que fos una estança digna d’una reina, un espai sumptuós de representació on pogués atendre autoritats i, si convenia, prendre decisions relacionades amb la cort.

Enaltir el monestir

Però no només això. També es volia que esdevingués un indret on es manifestessin el prestigi de l’orde santjoanista i els seus vincles amb Terra Santa. Calia, per tant, que l’embelliment expressés una pluralitat de missatges complexa. I així es va fer, perquè la decoració de la sala capitular es va pensar com un lloc d’encontre entre cultures artístiques diferents, d’Orient a Occident, amb els habituals continguts religiosos, però també amb missatges polítics i propagandístics que tenien la missió d’enaltir el monestir, l’orde i la casa reial, a la qual calia presentar com una potència mediterrània emergent.

Però, com aconseguir tot això a través d’unes pintures murals? Bé, de fet, no es va assolir només a partir de les pintures, sinó d’una amalgama singular que fusionava una arquitectura plenament occidental amb unes pintures d’aparença bizantina i un sostre de fusta islàmic. En primer lloc, l’arquitectura, a partir d’arcs diafragmàtics sobre els quals es van disposar les pintures, era la pròpia d’ordes militars com el santjoanista, però també la van utilitzar els croats a Terra Santa i això vol dir que algú que hi hagués estat i visités Sixena podia associar aquell espai a l’arquitectura cristiana d’Orient.

Uns jutges, uns polítics i una monja han decidit que el malalt ha de tornar a casa. Amb tot el que comporta aquest retorn, esperem que no li arribi la mort definitiva.

En la mateixa línia, les pintures murals disposades sobre els arcs i els murs de la sala, amb el seu bizantinisme, evocaven els mosaics que decoraven esglésies com la de la Nativitat de Betlem, unes obres que formaven part de l’imaginari visual dels europeus que havien viatjat a Terra Santa durant les croades. Per tant, la visita a Sixena i la contemplació d’aquelles pintures de colors tan vius derivava en una experiència que transportava l’espectador a Jerusalem i li feia recordar els establiments de l’orde allà, perduts el 1187.

No és gratuït que Sixena fos fundat just l’any següent de la desfeta, quan calia buscar noves vies de connexió espiritual i mental amb la Ciutat Santa perquè el pelegrinatge físic hi era impossible. I les pintures de Sixena ho permetien, perquè eren la transposició als Monegres d’un estil i d’una manera molt concreta de pintar típica del Regne Llatí de Jerusalem. Això es feia no només per recordar amb enyorança unes terres llunyanes i emblemàtiques, sinó per reivindicar-les amb la voluntat política de recuperar-les de mans infidels. Les pintures de Sixena es van pintar a manera de manifest polític de la causa dels croats? Es podria dir que sí. Un manifest, a més, que es redactava des d’un monestir vinculat a una monarquia que es volia posicionar i implicar en aquesta causa.

Impressionant sostre islàmic

El caràcter oriental de la sala capitular es reblava amb l’impressionant sostre islàmic de fusta que la cobria, daurat i policromat amb colors tan vius com els de les pintures, dut a terme per artesans musulmans aragonesos. No ha de sorprendre que en un monestir hi hagués un sostre d’aparença orientalitzant fet per mans infidels, ja que aquesta combinació de formes artístiques va ser habitual en determinats entorns, especialment a les residències reials. Era una mixtura que agradava als monarques i darrere de la qual no hi mancaven discursos d’apropiació estètica o de reafirmació política i ideològica, pel fet que la combinació s’interpretava com l’expressió de la grandesa de la Corona d’Aragó en el context mediterrani i de la interculturalitat d’aquella societat.

Accedir a la sala capitular de Sixena era entrar en un espai que enlluernava a tothom qui hi posava els peus. La llum penetrava per les obertures i interactuava amb les pintures. El més sorprenent és que per reforçar l’impacte visual es van penjar del sostre esferes metàl·liques daurades que, en rebre la llum, projectaven reflexos i generaven un efecte espurnejant en totes direccions, avançant-se, si se’m permet la comparació, al que serien les boles de discoteca d’uns quants segles més tard. L’efecte resplendent s’incrementava amb les planxes metàl·liques que els pintors van inserir als nimbes d’alguns personatges i en altres zones de la pintura, uns dispositius tots desapareguts que ajuden a entendre com funcionava aquell espai en matèria de percepció i que no es documenten en cap altre conjunt de pintura romànica a la península Ibèrica.

Ens queda parlar d’un dels grans misteris que encara amaguen les pintures de la sala capitular de Sixena. Quins van ser els artistes que les van dur a terme? Van ser uns mestres arribats d’Anglaterra que prèviament havien treballat en la decoració de manuscrits com la Bíblia de la catedral de Winchester, realitzada pels volts de 1185. Un d’aquests pintors, el denominat Mestre del Foli Morgan, juntament amb els seus ajudants, es va desplaçar a Sixena cridat per la reina Sança, però abans havia passat per la Sicília dels normands i pel Mediterrani oriental, d’aquí l’estil i les influències del seu art.

Tots els museus del món tenen la seva Gioconda, i cap no la vol perdre. Què perdria el museu si les pintures acaben tornant al monestir? Perdria una de les obres d’art que millor expliquen els orígens de la Corona d’Aragó i les relacions que es van establir entre els territoris que la integraven. Perdria unes pintures que formaven part d’un programa decoratiu excepcional a través del qual la casa reial es projectava com una veritable potència multicultural que s’implicava en la causa dels croats. Perdria, altrament, unes pintures que tenien el poder de transportar mentalment a qui les contemplés a Terra Santa, una capacitat que cap altre conjunt pictòric del romànic hispà posseeix.

L’incendi de 1936

Perdria, també, unes pintures que han esdevingut la primera gran obra que palesa la influència de l’art de les croades a Occident i que va ser realitzada per pintors que cal comptar entre els millors de l’Europa del moment. I, finalment, si fem cas de les paraules del medievalista Charles R. Dodwell, el museu perdria no només les pintures més rellevants de l’estil 1200 a Europa, sinó les més importants de tota l’Edat Mitjana.

L’incendi de 1936 va fer desaparèixer la vivor dels colors, la riquesa visual del conjunt i les esferes metàl·liques que reflectien la llum i penjaven del sostre de la sala capitular de Sixena. Les flames van eclipsar les espurnes amb les quals el sol regava de vida les pintures, i des d’aquell dia infame de 1936 tot es va tornar gris i fosc. Avui, quan anem al MNAC i les admirem, costa que ens transportin a Jerusalem. I si anem a Sixena i visitem la sala capitular, ens serà impossible imaginar com lluïa aquell espai a inicis del segle XIII. La llum continua penetrant per portes i finestrals, però les pintures, les esferes daurades i el sostre islàmic ja no hi són. Només queden els arcs de pedra sorrenca desintegrant-se inexorablement.