Durant els dotze anys de pontificat del papa Francesc, ha anat cristal·litzant entre teòlegs, estudiosos de l’Església i analistes religiosos un ampli consens: el Concili Vaticà II, celebrat entre 1962 i 1965, ha deixat de ser un referent llunyà o merament formal per esdevenir un horitzó viu i operatiu. Amb Francesc, no només es va reprendre l’esperit del Concili, sinó que, en molts aspectes, se l’ha projectat cap a nous horitzons. El seu magisteri i la seva praxi pastoral han significat un gir de gran rellevància que, malgrat resistències internes i tensions eclesials, ha redefinit la manera com l’Església es relaciona amb el món i amb si mateixa. L’elecció de Lleó XIV ha estat inesperada. No figurava entre els favorits. Diversos testimonis el descriuen com un home de pau, reserva, profundament bo i amb una sòlida formació teològica.

Lleó XIV va exercir vint-i-cinc anys com a missioner al Perú, a Trujillo i després a la diòcesi de Chiclayo de la qual va ser designat bisbe. També va ser superior dels Agustins. Té una dilatada experiència pastoral i un coneixement profund del món actual. Nascut a Chicago, de pares emigrants —la seva mare, d’ascendència espanyola— es va formar a la prestigiosa universitat catòlica dels agustins a Villanova University (Pensilvània). Més tard, el papa Francesc el va nomenar bisbe de la mateixa diòcesi i fa només dos anys el va cridar a Roma per presidir la Congregació dels Bisbes, l’organisme que decideix els nomenaments episcopals a tot el món. Un gest que ja apuntava una voluntat de situar perfils provinents de les perifèries eclesials al centre de les decisions vaticanes. Tal vegada, també, en clau successòria.

Una de les claus interpretatives del pontificat de Francesc és la recuperació del Pacte de les Catacumbes, signat el 16 de novembre de 1965 per uns quaranta bisbes —majoritàriament llatinoamericans— durant la IV sessió del Concili. En aquest pacte, firmat en secret a la catacumba de Domitila, els signants es comprometien personalment a viure una Església pobra i per als pobres, renunciant a privilegis, honors i riqueses, i posant al centre la justícia social i la solidaritat amb els marginats. Aquest document, quasi oblidat durant dècades, ha esdevingut en temps de Francesc un referent silenciós però actiu. El papa va assumir molts dels seus punts: des de l’elecció d’un estil de vida senzill (vivint a la residència de Santa Marta i no al Palau Apostòlic) fins a la priorització dels pobres i les perifèries com a llocs teològics centrals. Com a arquebisbe de Buenos Aires ja havia viscut segons aquest esperit, però com a papa va portar aquesta visió a la cúspide mateixa de l’Església universal.

Canvi de paradigma

El Concili Vaticà II va ser un esdeveniment de primer ordre en la història de l’Església catòlica. El seu objectiu no era proposar nous dogmes, sinó més aviat fer un profund aggiornamento —una actualització— de l’Església respecte als temps moderns. D’aquesta manera, es va començar a superar la llarga herència del constantinisme, que durant segles havia vinculat estretament el poder religiós amb l’estructura política, cultural i social dominant. Aquesta aliança, que va oferir estabilitat institucional, però també rigidesa doctrinal i desconnexió del món real, va entrar en crisi després de les grans guerres del segle XX i l’expansió de la modernitat cultural i del pluralisme democràtic, especialment a Occident.

PUBLICITAT

El Concili suposava, doncs, un canvi de paradigma. L’Església passava de ser una fortalesa tancada en si mateixa, autosuficient i doctrinàriament hermètica, a esdevenir una comunitat oberta, en diàleg amb el món, atenta als signes dels temps. Això implicava reformes profundes en àmbits com la litúrgia (amb la introducció de les llengües vernacles), l’ecumenisme, la concepció del laïcat, la llibertat religiosa o la relació amb altres religions.

Tanmateix, la magnitud d’aquest esdeveniment va fer evident que el seu desplegament no podria ser ni ràpid ni lineal. L’Església, com tota institució mil·lenària i global, requereix temps per assimilar canvis estructurals i doctrinals. I, en aquest cas, com ho han afirmat molts teòlegs, es necessitaria almenys un segle per desplegar realment l’esperit i la lletra del Concili.

La mort del papa Pau VI, qui havia estat el gran executor del Concili, va marcar l’inici d’un període de desacceleració. Joan Pau I, amb un papat brevíssim, no va tenir temps d’implementar canvis substancials. I amb Joan Pau II, l’Església va adoptar una agenda diferent. El pontífex polonès, forjat en el context d’un catolicisme resistent sota règims comunistes, va posar l’accent en la defensa de la doctrina moral, l’oposició als totalitarismes i la centralització del govern eclesial. Encara que va tenir un paper clau en el final del comunisme a l’Europa de l’Est i va obrir ponts amb els joves i altres religions, el seu govern va suposar una congelació de moltes de les línies obertes pel Concili. La seva visió d’una Església forta i unida, però doctrinalment tancada, va reduir l’espai per a la pluralitat i la creativitat pastoral.

El pontificat de Francesc ha estat una operació teològica i pastoral de gran abast que no només ha reprès el Concili Vaticà II, sinó que l’ha empès cap a una nova etapa.

Amb Benet XVI, teòleg refinat i col·laborador proper de Joan Pau II, hi va haver intents puntuals de reinterpretar el Concili, però sovint des d’una clau hermenèutica conservadora que n’accentuava la continuïtat amb la tradició i no pas la ruptura. Això va provocar una desconnexió creixent entre la jerarquia eclesial i moltes comunitats cristianes, especialment a Europa i a l’Amèrica Llatina, on els desafiaments socials i culturals requerien respostes més audaces i compromeses.

Bergoglio, els gestos

L’elecció del cardenal Jorge Mario Bergoglio com a successor de Benet XVI va ser, per a molts, una sorpresa inesperada. Procedent de l’extrem sud del món, amb una trajectòria pastoral marcada per la proximitat als pobres i una vida austera, Francesc no era vist inicialment com un reformador radical. De fet, molts cardenals que van votar per ell buscaven una figura capaç de posar ordre a la Cúria i restaurar la imatge de l’Església després d’escàndols com el Vatileaks.

No obstant això, Francesc va anar molt més enllà. El seu pontificat ha estat una operació teològica i pastoral de gran abast que no només ha reprès el Concili Vaticà II, sinó que l’ha empès cap a una nova etapa. Amb gestos simbòlics, decisions estratègiques i documents de gran densitat teològica i pastoral, ha iniciat una reforma que ha obert camins que semblaven tancats.

El magisteri de Francesc s’ha expressat de manera clara en diversos documents de gran impacte, entre els quals destaquen Evangelii Gaudium (2013), una exhortació apostòlica programàtica que dibuixa el perfil d’una Església missionera, en sortida, i Laudato Si’ (2015), una encíclica pionera en l’àmbit de l’ecologia integral que denuncia els efectes destructius del capitalisme global sobre el planeta i les poblacions vulnerables. També Fratelli Tutti (2020), que aposta per la fraternitat universal i el diàleg interreligiós.

Però més enllà dels textos, han estat els gestos, viatges i prioritats de govern els que han revelat l’autenticitat del seu compromís: la seva primera visita fora de Roma va ser a Lampedusa, epicentre del drama migratori, on va denunciar la «globalització de la indiferència»; la seva proximitat constant a refugiats, malalts, presoners i treballadors pobres; i el seu impuls a processos com el Sínode de l’Amazònia o la reforma de la Cúria amb la nova constitució Praedicate Evangelium.

També destaca el seu estil pastoral obert, sovint més orientat per la misericòrdia que per la normativa. Això s’ha fet palès en temes com l’acollida a les persones homosexuals («Qui soc jo per jutjar?»), la possibilitat de comunió per a divorciats en noves unions, o la reflexió oberta sobre el paper de les dones en l’Església. Tot plegat ha generat tensions amb sectors conservadors, especialment als Estats Units, però també ha revitalitzat l’esperança de moltes comunitats, moviments populars i joves catòlics arreu del món.

Lleó XIV sembla un home pont: constructor de consensos, pastor de mirada àmplia i cor obert, cridat a preservar la unitat.

El llegat de Francesc es podrà valorar plenament només amb el pas del temps. Tanmateix, ja avui es pot afirmar que ha impulsat un aggiornamento que va més enllà del que el Concili Vaticà II havia previst. No es tracta només de recuperar una agenda interrompuda, sinó de reencarnar la radicalitat evangèlica en un món nou: globalitzat, desigual, plural i ferit per múltiples crisis. L’Església de Francesc no aspira a recuperar centralitats perdudes ni privilegis caducs, sinó a ser humil serventa de la humanitat, signe d’esperança per als pobres i defensora de la Creació. És per això que podem afirmar que Francesc no només ha reprès el Concili, sinó que n’ha revelat el veritable esperit: un esperit de conversió, d’obertura i de fidelitat radical a l’Evangeli. El seu pontificat marca un punt d’inflexió que, tot i els obstacles, ha obert un camí nou, profundament arrelat en les fonts del cristianisme i, alhora, valent per afrontar els reptes del segle XXI.

PUBLICITAT

Una nova analogia

Igual que crec que es pot establir un paral·lelisme entre Joan XXIII i Francesc, ara tot sembla indicar una nova analogia: la de Pau VI amb Lleó XIV. Després de dos papes marcadament carismàtics, el Col·legi Cardenalici opta per figures més pausades, amb el repte d’assegurar la continuïtat i aprofundir el camí iniciat. Lleó XIV sembla, doncs, un home pont: constructor de consensos, pastor de mirada àmplia i cor obert, cridat a preservar la unitat en una Església universal, present arreu del món i travessada per diversitats i tensions.

També és significatiu el nom triat: Lleó XIV. Tot com Francesc va escollir un nom que evocava el poverello d’Assís i ja indicava el rumb del seu pontificat, Robert Prevost Martínez evoca Lleó XIII, el gran pontífex de finals del segle XIX. Lleó XIII va ser clau per dues raons: primer, per la seva sensibilitat social, expressada a l’encíclica Rerum Novarum (De les Noves Realitats), text fundacional de la Doctrina Social de l’Església, on denunciava tant el capitalisme deshumanitzador com el socialisme estatalista, i defensava una societat basada en el bé comú, els drets dels treballadors i la dignitat humana. En segon lloc, per la seva tasca diplomàtica i mediadora, tant en conflictes eclesials com internacionals. Lleó XIII va saber llegir els signes del seu temps i respondre a «les noves realitats» amb coratge i saviesa.

Aquest no serà, probablement, un pontificat de grans gestos ni de titulars estridents. Però potser és precisament això el que l’Església necessita ara: una figura que asseguri el camí obert per Francesc, que ajudi a curar ferides, que posi la mirada en els pobres i les perifèries, i que mantingui viva l’esperança enmig de les ombres del nostre temps.