L’habitatge s’està convertint en una de les principals preocupacions de la societat a Catalunya, però també en el conjunt de l’Estat espanyol i en molt bona mesura en la majoria de països d’Europa.

El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya en el seu darrer informe del mes de juliol detecta com a principals problemes dels ciutadans, en primer lloc, la insatisfacció amb la política (16 %), però, en segon lloc, l’accés a l’habitatge (11 %). I aquesta preocupació puja al primer lloc entre els joves d’entre 25 i 34 anys (24 %).

Per la seva banda, el darrer Baròmetre mensual que elabora el CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), corresponent al mes de juny, situa l’habitatge entre els tres problemes que afecten de manera personal els ciutadans espanyols (17 %), després de la crisi econòmica (26 %) i la sanitat (23,1 %), i el situa en el segon lloc entre els que són considerats problemes generals d’Espanya (21,2 %), després dels problemes polítics (23 %) i per sobre de l’atur (19 %).

A escala europea, la preocupació també és màxima, fins al punt que el passat mes de juny la reelegida presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va anunciar que aquesta tardor la Unió Europea tindria per primera vegada un Comissionat amb responsabilitat directa sobre habitatge, dins d’un paquet de directrius polítiques que també inclouen un Pla Europeu per a l’Habitatge Assequible i una Plataforma per a la inversió en habitatge assequible i sostenible. És ella mateixa qui ha afirmat que el buit de polítiques públiques sobre habitatge dels darrers anys s’ha omplert amb inversions oportunistes especulatives en moltes parts de la UE que han conduït a la greu situació de dificultat d’accés a l’habitatge per a molts ciutadans, especialment per als joves.

Roberta Metsola, igualment reelegida com a presidenta del Parlament Europeu, ha subratllat també la gravetat de la crisi de l’habitatge a Europa: «no podem avançar si els nostres joves no poden llogar, i molt menys comprar un lloc que puguin anomenar llar. La crisi de l’habitatge a Europa s’acosta i hem de tenir les eines per ajudar a abordar-la fins i tot en l’àmbit europeu».

Una falsa emancipació

Un dels indicadors que es troben darrere d’aquesta preocupació generalitzada és la taxa d’emancipació dels joves, és a dir, la proporció de joves que són capaços d’emprendre una vida autònoma fora de la llar dels pares. Sens dubte en aquesta capacitat hi influeix de forma determinant la disponibilitat de feina, és a dir el mercat laboral, però les dificultats per a l’accés a un habitatge propi poden arribar a impedir el salt a l’emancipació fins i tot a joves amb plena ocupació i contractes regulars i estables. Això és el que en concret està passant a moltes ciutats de Catalunya i de la resta d’Espanya en els darrers anys, obligant o bé a una no emancipació o bé a una «falsa emancipació» basada a compartir habitacions o espais gairebé qualificables d’infrahabitatge.

PUBLICITAT

Segons el darrer informe del Banc d’Espanya, des de l’any 2008, el percentatge de joves entre 18 i 34 anys que resideixen amb els seus pares s’ha incrementat en 13 punts fins a assolir el 66 % en el 2022. I a escala europea, s’ha estimat que 9,6 milions de treballadors a temps complet d’entre 25 i 34 anys encara vivien a casa amb els seus pares el 2022, la qual cosa equival a una de cada cinc persones d’aquesta edat.

Segons Eurostat, l’edat mitjana d’emancipació dels joves ha anat empitjorant en el conjunt de la Unió Europea i a finals del 2023 ja era de 26,3 anys. La taxa corresponent espanyola és de les pitjors, amb 30,4 anys, i això contrasta amb la taxa de França que se situa en els 23,7 anys i molt més amb la de països nòrdics com Finlàndia, Suècia o Dinamarca on baixa fins als 21 anys. Evidentment, no es poden entendre aquestes diferències si no és per l’acció determinant de les polítiques específiques que afavoreixen en aquests països l’accés dels joves a l’habitatge.

Està clara, doncs, una bretxa generacional que separa una població que disposa d’habitatge, majoritàriament en propietat, d’una altra que o bé no en disposa o bé el té en règim de lloguer a preus de mercat amb un risc molt elevat de pobresa o d’exclusió social. I en aquest tall generacional no s’hi haurien d’incloure només els joves per sota dels 35 anys, sinó que bona part de llars encapçalades per persones en edats compreses entre els 35 i els 50 anys també estan en lloguer de risc a conseqüència de les dificultats que van tenir en el seu moment per accedir a un habitatge de compra –o el van perdre– durant la bombolla immobiliària i que posteriorment no han pogut estalviar per fer un pas en aquell sentit.

Sobreesforç en habitatge

Estadísticament, es troben en situació de risc de pobresa aquelles llars que disposen d’uns ingressos inferiors al 60 % de la mediana d’ingressos del conjunt de les llars d’un país. Atenent aquesta definició, el risc de pobresa o exclusió social entre la població que viu de lloguer afectava, a la Unió Europea l’any 2022, una mitjana del 31 % i pujava al 45 % en el cas d’Espanya, la ràtio més elevada de tota la Unió.

Una altra forma de mesurar el risc d’insolvència és a través del concepte de sobreesforç en habitatge que és el que es considera quan una llar es veu obligada a destinar més del 40 % dels seus ingressos al pagament de l’habitatge i dels subministraments. En el cas de les llars que viuen de lloguer les dades europees diuen que el 34 % estan en aquesta situació de sobreesforç i que aquest percentatge puja al 40 % en el cas de les llars espanyoles. Ho mirem, doncs, com ho mirem, bé sigui en termes de risc de pobresa, bé en termes de sobreesforç, les dades són molt alarmants i ens assenyalen horitzons de futur molt incert per a un nombre excessiu de famílies.

Més enllà de la mirada cap als joves, totalment justificada per la seva considerable dimensió, cal posar un focus especial sobre els col·lectius més vulnerables, independentment de les seves edats. És a dir, sobre aquells que es troben en els dos primers quintils de renda, ja que les preocupants dades exposades són, de fet, mitjanes que amaguen realitats ocultes pitjor parades.

En aquest sentit, el mateix Banc d’Espanya assenyala en el seu darrer informe sobre el mercat del lloguer que les situacions de sobreesforç en el mercat del lloguer d’habitatge es concentren en els col·lectius amb menors ingressos. En concret, en el mercat del lloguer d’habitatge a Espanya des de l’any 2015, al voltant de tres quarts de les llars del primer quintil d’ingressos es troben en una situació de sobreesforç i al voltant de la meitat de les del segon quintil. Aquestes elevades quanties suposen que per a una significativa proporció de les llars amb reduïts ingressos el consum es troba restringit per la despesa en habitatge.

PUBLICITAT

Són esperançadores les mesures que ha anunciat el president del Govern central d’oferir finançament i garanties públiques per a la promoció de 43.000 habitatges de lloguer assequible.

Però encara hi ha unes realitats que no queden reflectides en aquestes estadístiques que es basen en la població que resideix en pisos de lloguer. Ens referim a les de les persones o llars que, com que no poden trobar o no poden fer front al cost d’un habitatge de lloguer de mercat, es veuen abocades a llogar una habitació, compartint habitatge amb persones desconegudes i amb un règim de restricció d’autonomia gairebé total.

Un estudi recent de Càritas Barcelona i de l’Observatorio de la Vivienda Digna d’ESADE, alerta de la greu situació de les persones que es veuen obligades a compartir habitatge per habitacions: «el conjunt de restriccions establertes en els habitatges en els quals es lloguen habitacions impacta negativament en la qualitat de vida i en el desenvolupament de les relacions personals i familiars. Viure en una habitació en un context d’exclusió residencial condiciona la salut física, mental i emocional de les persones adultes i dels fills i filles que hi viuen».

Podríem dir que aquestes realitats no són altra cosa més que una de les constatacions del fracàs de la política d’habitatge dels darrers anys. I per això esdevé de tot punt prioritari revertir aquestes situacions articulant amb la màxima celeritat una oferta d’habitatge públic o social de lloguer que permeti reubicar aquestes persones, de la mateixa manera que en el seu moment es van activar polítiques massives d’habitatge públic o protegit per reubicar persones que vivien en barraques.

Tinguem present que les conseqüències de la precarietat i la vulnerabilitat en l’habitatge no s’esgoten en l’àmbit estricte de l’habitatge sinó que, com ha posat de manifest FUNCAS, també poden afectar les perspectives demogràfiques, constrènyer el potencial de creixement de l’economia i tenir conseqüències en la situació social en general.

Com s’ha vist, els diagnòstics i els reptes són compartits per les diverses administracions, europea, espanyola i catalana, i avui ja s’estan proclamant propostes i estratègies en el curt i el mitjà termini ambicioses, situant les problemàtiques d’habitatge en un lloc principal de les agendes respectives. De segur que les noves estratègies a nivell europeu, comentades anteriorment, hauran de fer més factibles i realistes les estratègies més locals que es van anunciant, que podran comptar amb marcs jurídics i financers que fins ara no existien.

Són senyals esperançadors, en aquest sentit, les mesures que ha anunciat el president del Govern central d’oferir finançament i garanties públiques per a la promoció de 43.000 habitatges de lloguer assequible; i també ho són les anunciades pel president de la Generalitat de Catalunya en el sentit de dotar els pressupostos públics de 1.100 milions anuals a partir de l’any 2025. És aquest un pas important per anar aproximant la implicació pública a la mitjana europea que se situa al voltant del 0,6 % del PIB i que haurà de permetre avançar cap a l’horitzó també anunciat d’aconseguir disposar de 50.000 habitatges socials més l’any 2030.

Assequibilitat assegurada

Augmentant el parc públic i el parc social de lloguer, amb obra nova però també amb compra d’habitatges i d’edificis, mitjançant l’exercici del dret de tanteig i retracte en operacions del mercat privat. També fomentant nova oferta de lloguer privada a preus controlats –punt en el qual seria fonamental un sistema públic de garanties de cobrament als propietaris i promotors que impulsessin les noves promocions.

I, també hem de celebrar la recent aprovació del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge que assenyala uns objectius ambiciosos de fer créixer el parc d’habitatges destinats a polítiques socials, del 2 % actual respecte del parc total d’habitatges principals, al 15 % en un període de 20 anys. Són totes aquestes passes les que ens han de permetre parlar d’un futur més conscient de l’enorme transcendència de la necessària cobertura de les necessitats d’habitatge de la població amb prou oferta i amb assequibilitat assegurada.