Aquest any en fa tres-cents anys de la mort d’Alessandro Scarlatti (1660-1725), compositor determinant en l’evolució del barroc. El Festival d’Ambronay ho ha commemorat obrint l’edició d’aquest any amb dos concerts dedicats al músic nascut a Palerm que va viure i compondre entre Nàpols i Roma. A les dues audicions (12 i 13 de setembre) es va interpretar música religiosa del compositor i en una d’elles va tenir lloc l’estrena absoluta en temps moderns d’unTe Deum. Pel que fa a Johann Sebastian Bach, no calen commemoracions del calendari per justificar la interpretació de les seves obres. Així doncs, en aquest primer cap de setmana del festival al poble d’Ambronay, a una hora de Lió i a una i mitja de Ginebra, Vox Luminis i la Freiburger Barockorchester van interpretar un dels cims de la cultura musical europea, la Missa en si menor del cantor de Leipzig.

Scarlatti va ser un autor molt prolífic. Considerat el fundador de l’escola napolitana d’òpera amb més de cent títols per al teatre, la seva producció de música religiosa va ser més reduïda tot i haver treballat en diversos moments a Roma. A Ambronay el Cor i Orquestra Ghislieri que dirigeix Giulio Prandi van centrar la seva actuació en l’últim gran cicle de música sacra composta per Scarlatti en els darrers anys de la seva vida per encàrrec del cardenal Francesco Acquaviva d’Aragona. Van interpretar uns extractes de les Vespres de Santa Cecilia i la Missa dedicada a aquesta mateixa santa, compostes el 1720 i 1721 per a la basílica romana de Santa Cecília al Trastevere.

El Cor i Orquestra Ghisleri, amb seu a Pavia (Itàlia) i més de vint anys de vida, ha passejat l’obra sacra de Scarlatti per diversos escenaris. De les Vespres, una obra on el compositor barrejava el contrapunt a la manera antiga amb uns recursos més teatrals, van interpretar les parts Magnificat, Cantantibus organis amb solos de soprano i oboè, i Lauda Jerusalem amb cor i orgue.

PUBLICITAT
Advertisement

La Missa en estil concertant per a cinc solistes, cor i orquestra era d’una gran modernitat al moment de la seva creació i va marcar el camí per a aquestes composicions religioses que culminaria amb les de Bach i després, Beethoven. El cor va ser l’element que va marcar l’alta qualitat de tota la interpretació. Un dels moments en què van demostrar el seu bon fer i el seu poder vocal va ser el final del Gloria amb la fuga a cinc veus. Tanmateix, els solistes van resultar irregulars, sobretot en les parts dialogades del Credo, destacant, però, la contralt Margherita Maria Sala i el baix Alessandro Ravasio en les seves intervencions durant tota la missa. El concert va acabar amb el Te Deum descobert fa poc per Luca Della Libera, musicòleg i autor de diverses obres sobre el compositor. No se sap gran cosa sobre aquesta partitura, però estilísticament s’assembla al cicle cecilià la qual cosa fa pensar que Scarlatti la va compondre al voltant del 1720.

 

Haldenwang (clavecí) i Théoleyre, directors de La Palatine, durant la interpretació de l»Stabat Mater’ de Scarlatti, al Festival d’Ambronay.

 

L’altra gran obra religiosa de Scarlatti escrita també cap al final de la seva vida és el Stabat Mater per a soprano, contralt, cordes i baix continu. L’obra té molts contrastos, des del contrapunt més estricte fins a moments d’una sensualitat que fan el dolor de la mare encara més punyent amb unes harmonies molt noves a l’època de la seva creació. La formació francesa La Palatine, creada el 2019, dirigida per la soprano Marie Théoleyre i el clavecinista Guillaume Haldenweg la van interpretar l’endemà. En aquest cas, tot va resultar compacte, sense fissures interpretatives. Théoleyre té una tècnica impecable i es va entregar a reflectir tot el dolor i patiment que impregna la partitura. El contratenor contralt Rémy Brès-Feuillet, a qui ja havíem admirat en l’edició anterior del festival, va confirmar amb la seva veu carnosa i un fiato impecable, el seu molt bon nivell interpretatiu. Els instruments introduïen el dramatisme de l’obra amb unes dinàmiques vives entre una estrofa i l’altra del poema medieval.

L’Stabat Mater era un encàrrec fet a Scarlatti per la Confraria napolitana dels Cavallers de la Mare de Deu dels Dolors, la mateixa que uns anys més tard, considerant que la partitura era passada de moda, encarregaria a Giovanni Battista Pergolesi una altra obra sobre el patiment de la Verge al peu de la creu que la substituís. Així, la propina que va oferir La Palatine va ser l’inici del plany de Pergolesi.

PUBLICITAT
Barcelona Districte 4.0. Anticipem el què, el com i l'on de la reinvenció

 

Emoció amb Bach

L’antiga abadia benedictina recollia l’herència que la Missa de Scarlatti havia deixat i que Bach va adoptar pocs anys més tard en la seva gran Missa en re menor BWV 232. La història de la composició d’aquesta obra cabdal és complicada i poc aclaridora, i sembla que mai es va interpretar en vida del compositor. El Sanctus és la primera part que Bach va compondre i això hauria estat el 1724. Uns anys més tard escriuria el Kyrie i el Gloria. I als darrers anys de la seva vida (va morir el 1750) hauria afegit les altres parts readaptant i millorant peces antigues, sobretot de cantates, com el Crucifixus i l’Agnus Dei, i creant-ne de noves. El resultat és una mena de suma de la música feta fins a aquell moment, la qual incloïa aromes gregorians medievals, polifonia del segle XVI i molt particularment de Palestrina, i recursos de la generació immediatament anterior a la de Bach com eren Caldara i Gasparini.

Per presentar aquesta obra extraordinària, el Festival d’Ambronay va comptar amb uns intèrprets de luxe, l’Orquestra Barroca de Friburg i el cor Vox Luminis que dirigeix Lionel Meunier. L’acústica de l’abadia és molt bona, però la peculiar distribució de músics i cor millorava encara més el so. Les flautes estaven al davant, al bell mig del que podríem dir escenari, i a un costat les altres fustes, és a dir, oboès i fagots. A la mateixa banda, el clavecí. A l’altra, les cordes, i darrere, al mig, l’orgue. El cor, tres veus per corda en una única fila, envoltava a l’orquestra en un cercle el qual, però, tenia una bretxa al mig separant sopranos i contralts a una banda i tenors i baixos a l’altra. Aquesta obertura era l’espai des d’on apareixien les tres trompetes.

Com és habitual en aquesta formació vocal, Meunier que també canta de baix, dirigia des del seu lloc al cor en una perfecta entesa amb Péter Barczi, el concertino. La interpretació de la Missa va ser totalment homogènia, amb uns instruments solistes impecables, el violí de Barczi, però també l’oboè de Katharina Verhaar o la flauta de Daniela Lieb. També impecables van ser les cinc veus solistes de les quals cal destacar la de l’alto William Shelton, una veu que només es pot definir de pura, en l’Agnus Dei acompanyat per les cordes. El cor va ser compacte i molt segur, amb totes les entrades a temps i sempre afinat, distingint-se al Credo en el bloc que formen les parts Et incarnatus est, Crucifixus i Et resurrexit. La interpretació d’aquesta obra magna de Bach, sense abandonar mai el seu caràcter sacre, va despertar les emocions del públic.

La inauguració d’aquesta edició del festival ha estat d’un gran nivell, cosa habitual a Ambronay. I encara queden altres sorpreses els dos propers caps de setmana amb música antiga i barroca fins a la clausura el 28 de setembre amb Pygmalion sota la direcció de Raphaël Pichon. Malauradament, la programació d’enguany ha hagut de reduir els caps de setmana de quatre a tres.