Si Jean Sibelius va escriure un Vals trist, Johannes Brahms, uns anys abans, en va compondre tota una colla d’alegres, d’altres no tan alegres i fins i tot alguns tirant a obscurs. Aplegats en tres opus, aquestes obres van bastir, el dia 16, el programa amb què el Palau de la Música inaugurava la seva temporada de cambra i el Life Victoria preludiava el seu festival. Els intèrprets van ser la soprano Marta Mathéu, la mezzosoprano Gemma Coma-Alabert, el tenor David Alegret, el baríton Joan Martín-Royo i els pianistes Jordi Armengol i Francisco Poyato.
Brahms admirava la música de Johann Strauss fill. Els dos músics, tan diferents en gairebé tot, es van conèixer a Baden el 1862. El balneari era molt freqüentat pel vienès, però també per Clara Schumann, gran amiga de l’hamburguès, i aquesta avinentesa portava Brahms a fer-hi estades. Era a més el lloc ideal per a interpretar-hi unes peces breus, lleugeres i ballables que s’havien posat de moda. És a dir, valsos.
Brahms no es va poder sostraure a l’encant d’aquelles melodies que tenien el seu origen en les ländler, les danses populars d’Àustria i de Baviera sobretot, unes danses que també Franz Schubert havia recreat. Així, el 1865, Brahms va aplegar-ne 18 en el Liebeslieder Walzer (Valsos amorosos), op. 52. Són peces romàntiques, molt airoses, escrites per a veu i piano a quatre mans que són les que van obrir el recital. El seu caràcter queda definit quan el mateix Brahms volia que aquests valsos s’interpretessin en trobades de caràcter festiu a l’aire lliure.
La segona peça del recital va ser el seu opus 39, una col·lecció també de valsos, en aquest cas sense lletra, per a piano a quatre mans que va donar pas a la tercera i última obra, la Neues Liebeslieder Walzer (Nous valsos amorosos), op. 65, 15 valsos compostos entre el 1869 i el 1874 en els que, a diferència de la primera sèrie, hi ha més possibilitats de lluïment i d’expressivitat pels intèrprets, perquè la majoria de les peces són per a una sola veu o per la combinació amb altres veus en forma, per exemple, de duets. L’alegria de la primera tanda de valsos deixa pas aquí a les amargors i desenganys que causa l’enamorament i és on es troba el to més obscur d’aquestes peces que conviden sempre a ballar.
El programa estava ben preparat pels intèrprets que van trobar un públic delerós de viure la música en directe després de mesos d’abstinència forçada. I així van passar per alt algunes notes massa estentòries. La màgia d’un final sostingut i a cappella de la darrera peça que porta per títol justament Zum Schluss (Conclusió) i que en realitat és una passacaglia va tancar de manera molt notable un concert que s’havia mogut en el terreny de la correcció.
Com va explicar el pianista Francisco Poyato al començament, els intèrprets van voler dedicar aquest concert a la memòria del pianista i professor de lied Dalton Baldwin, mort el desembre de l’any passat. Durant prop de 20 anys havia ofert masterclasses a Barcelona en el marc del Concurs de Cant Francesc Viñas.




























































































