La crisi del coronavirus, que encara segueix present en el nostre dia a dia, no ens deixa la imatge d’un món devastat, destruït per les armes atòmiques, per la caiguda d’un gran meteorit sobre la Terra o per una nova fuga radioactiva d’una central nuclear, però la presència de la destrucció és present en les nostres vides.

No es tracta d’una destrucció de ponts, edificis o monuments; es tracta d’una destrucció de valors i també de veritats absolutes sobre les quals havíem construït certeses absolutes. Ens sorprèn la imatge d’una ciutat com Venècia, que fins fa poc es debatia entre la vida i la mort per culpa de la sobreexplotació turística, on ha tornat a sorgir vida aquàtica en els seus canals.

La quarantena ha permès establir una paradoxa dramàtica: d’una banda, constatar la lluita de tots per protegir la vida de les persones i, d’una altra banda, veure reverdir la natura. El paisatge de destrucció al qual estem assistint és veure que la vida humana llangueix mentre que, des de la finestra, es desplega la vida.

/Imatge per a testimoniar la meva immobilitat durant el procés de confinament i la velocitat com s’obre la vida enfront nostre. Estic assegut en una atrotinada cadira d’una petita terrassa d’un pati interior. Em trobo llegint. Sento el cant d’uns ocells que voletegen al meu voltant. És la primera vegada que ho veig tan de prop o, potser, sempre han estat aquí dansant sense que jo me n’adonés. Volen prop d’un arbre i porten en els seus becs suaus plomes blanques. Em llevo per observar-los més de prop i, sobretot, per descobrir què estan fent en aquell frondós arbre. M’hi acosto i descobreixo davant els meus ulls que estan construint un niu. M’adono de la delicada metàfora que s’ofereix a la meva ceguesa. Ells construeixen el seu niu per donar vida i jo em refugio en el meu niu per no perdre-la.

Robinson confinat

Una de les grans aportacions de Daniel Defoe amb la seva novel·la Robinson Crusoe és fer-nos observar que si a un home sol, perdut i aïllat, li dónes eines, una motivació i alguna cosa en què creure, és capaç de construir una civilització. La crisi del coronavirus ens ofereix milers d’històries de joves o no tan joves que, com Robinson Crusoe, es van trobar un dia confinats a les seves cases/illes a l’espera de poder desfer-se del virus.

PUBLICITAT

Aquestes persones solitàries han estat capaces d’erigir, elles soles, tota una civilització a cop d’enginy i subtilesa. Per contra, hem pogut constatar com la classe política, no només a Espanya sinó en tot Europa, està sent incapaç de trobar la tecla més adequada de la nostra avançada civilització per a evitar perdre tot un continent.

Imatge per a testimoniar la importància de la cultura per caminar pel món. El pintor Agustín Fructuoso m’envia puntualment, abans que caigui el sol, una petita obra feta amb aquarel·la i tinta xinesa de la qual és protagonista. La qualitat del seu treball és notable. Cada peça em submergeix en la poètica d’Emil Cioran. Semblen obres sobre el crepuscle però sempre donant un pas cap a un de nou.

Frederic Amat m’obsequia amb la seva mona de Pasqua. És la millor mona que mai he vist i mai veuré; és el mateix artista amb tots els ornaments de les mones tradicionals dipositades al seu cap. L’ou resplendeix en un paper blanc que cobreix el rostre d’Amat com una màscara, creant un buit. Són dos exemples de com la cultura, els gestos artístics, es mostren com la millor manera de derrotar el confinament.

Recordo haver llegit en la meva joventut un estimulant llibre, Un home, d’Oriana Fallaci, on narra la seva experiència personal amb el poeta Alekos Panagoulis que va estar diversos anys empresonat per la dictadura grega. En el seu llibre/al·legat ens fa experimentar que la llibertat depèn dels valors i de la capacitat de resistència. Observo que molts dels meus amics i amigues són lluitadors d’aquesta nova dictadura que ens portarà les malalties contagioses./

Ser escoltat

És curiós que en plena apoteosi dels mitjans de comunicació, de la informació, de la sobre interpretació del món a través de les xarxes socials, la ràdio, les televisions i els whatsapps tingui la imperiosa necessitat de llançar un missatge en una ampolla, no tant amb l’ànim de ser rescatat, sinó de ser escoltat. Hem tornat a percebre l’estranya sensació que anem a la deriva, no per la nostra tendència al derrotisme, sinó per una força d’ordre superior marcada per la influència de la política i de les seves accions.

Sento el so intens d’un dron que sobrevola el meu pati, sense altre propòsit que volar i volar per demostrar el seu poder tecnològic.

/Imatge per a entendre que encara no hem après res. Sóc a la terrassa escrivint aquest article que acabaré avui, 16 d’abril. Em trobo envoltat de silenci excepte per la música que surt de la casa d’un veí. Escric sense més direcció que a la que em porten els meus pensaments. De fet, aquest article és una divagació sobre els efectes de la crisi, que ens deixa un paisatge de destrucció de valors com són el progrés cec i sense límits que amb tanta fe i cura hem construït i que ara no sembla que sigui el camí més adequat per donar les nostres primeres passes després del confinament.

Estic submergit en aquestes divagacions quan començo a sentir el so intens d’un dron que sobrevola el meu pati. Un dron que no té altre propòsit que volar i volar per demostrar el seu poder tecnològic. Penso de nou en els ocells que construeixen nius i deixo que el brunzit elèctric del dron s’esvaeixi./

Última imatge. Per als grecs, com explica l’escriptora Andrea Marcolongo, un «Heroi» era el que sabia escoltar-se, triar-se a si mateix en el món i acceptar la prova exigida a tot ésser humà, la de no trair-se mai. Crec que hem descobert en molts dels nostres amics i familiars un aspecte que desconeixíem: el seu vincle amb la veritat, amb la decidida voluntat de no enganyar-se.