Què li ha passat al GOP (Grand Old Party)? Què li ha passat al partit d’Abraham Lincoln i de l’abolició de l’esclavitud? Què li ha passat al Partit Republicà dels Estats Units? La recerca d’una resposta suficient a aquestes preguntes obliga a endinsar-se en el passat del partit durant, almenys, els darrers seixanta anys i en l’evolució dels demòcrates —de la victòria de John F. Kennedy el 1960 fins als vuit anys de presidència de Barack Obama (2009-2017)—, afavorida la mutació per factors interns (la tensió creixent entre la dita Amèrica profunda i l’establishment de Washington) i ingredients externs (el fiançament a escala mundial d’un «nou tipus de feixisme», segons el parer de la brillant Siri Hustvedt). De manera que per arribar a la colonització del Partit Republicà pel moviment MAGA (Make America Great Again) i la degradació del conservadorisme clàssic cal fer una passejada per la història recent.
L’elecció de Kennedy va ser un gran cop per a les classes mitjanes conservadores que van trobar en la presidència de Dwight D. Eisenhower (1953-1961) la imatge serena de la prosperitat econòmica. Riquíssim, jove, catòlic, guanyador d’un premi Pulitzer el 1957 per Profiles of courage, cosmopolita i orador elèctric, Kennedy va ser la novetat inesperada que tot ho va canviar en la relació de forces entre demòcrates i republicans. Un veterà periodista de Nova York va explicar una vegada que a alguns llocs dels Estats Units van pertorbar unes imatges de televisió on es veia Kennedy contestant directament en francès la pregunta d’un informador… francès. El Camelot dels Kennedy va alimentar una desconfiança creixent en els entorns conservadors vers el president assassinat a Dallas el 22 de novembre de 1963.
El relleu de Lyndon B. Johnson va seguir inquietant el conservadorisme, però el triomf de Richard M. Nixon el 1968 i l’aclaparador de 1972 —va guanyar a George McGovern en 49 estats— va ser el bàlsam que havia de curar totes les ferides. L’escàndol Watergate va desfermar la dimissió de Nixon l’agost de 1974 i Gerald R. Ford va esforçar-se per netejar la botiga, però va perdre davant Jimmy Carter, un president de perfil progressista, però vençut per la crisi dels ostatges a Teheran (1979-1981): Ronald Reagan va arribar a la Casa Blanca i el conservadorisme compassiu —Margaret Thatcher, la gran aliada— va ocupar l’escenari. Els esperits de l’Amèrica profunda es van tranquil·litzar i George H.W. Bush va perseverar en la mateixa direcció de Reagan.
PUBLICITAT
Durant el llarg període de dotze anys que va de la victòria de Reagan a la derrota de Bush (1980-1992) es produeix una progressiva colonització dels neocons en l’orientació ideològica del Partit Republicà. A La América mesiánica, d’Alain Frachon i Daniel Vernet, és molt actual la caracterització dels neocons crescuts ideològicament a l’esquerra i reubicats a la dreta, referenciats en les aportacions de personatges com ara Leo Strauss, Irving Bristol —«Un neoconservador és un home d’esquerres que ha estat agredit per la realitat»—, Albert Wohlstetter i altres pensadors i politòlegs, reforçada la seva empenta per la implosió de la Unió Soviètica, la sensació de victòria sense baixes a la guerra freda i les doctrines més o menys articulades de Francis Fukuyama et alii.
Superioritat moral d’Amèrica
A tot plegat cal afegir-hi les característiques sovint inquietants de la presidència de Bill Clinton (1993-2001), una barreja de progressisme d’aparador i de vida privada, si més no, escandalosa (cas Lewinsky). Quan George W. Bush es va instal·lar a la Casa Blanca ho va fer un president que, segons Frachon i Vernet, estava «gairebé ideològicament imbuït de la idea d’una superioritat moral d’Amèrica».
Trump ha consolidat una massa crítica de seguidors que, ajudada pel redisseny de districtes electorals, pot minimitzar la derrota de novembre que pronostiquen les enquestes.
Els neocons que van desembarcar a l’Administració de Bush de la mà del vicepresident Richard Cheney van tenir més empenta ideològica que eficàcia en la gestió, especialment pel que fa a la intervenció a l’Afganistan després de l’11-S i a la guerra de l’Irak, plena d’errors de plantejament i justificada per l’existència d’unes armes de destrucció massiva inexistents que va submergir els Estats Units en una inacabable guerra de desgast. «És difícil imaginar un secretari menys capaç que Donald Rumsfeld [titular de Defensa]», va escriure un editorialista a la publicació The Atlantic. Les esperances del conservadorisme clàssic es van esvair del tot quan el jove senador demòcrata Barack Obama va guanyar a John McCain, un polític respectat per tothom, senador i heroi de guerra al Vietnam que per acontentar la branca neocon del partit va transigir a formar ticket amb Sarah Palin, governadora d’Alaska amb notables carències culturals.
Si l’esforç de síntesi dels diferents corrents republicans va fracassar amb McCain, el de Mitt Romney el 2012 va anar pel mateix camí: Obama va tornar a guanyar i els moviments de fons a l’orbe republicà van marcar el futur. El president negre, dipositari d’un missatge moderadament socialitzant i lluitador decidit contra la fractura racial va donar ales als missatges del Tea Party, nascut al centre dels Estats Units, històricament recelós de tot el que prové de l’Administració federal, i dipositari d’una idea de l’autogovern de proximitat llegada pels pioners que van colonitzar el país, una epopeia tramesa en totes direccions per la literatura popular i pel western.
S’assenyala molts cops el Tea Party com un conglomerat d’extrema dreta, però el fet és que respon també a un entorn social on es creuen diferents factors: un cert aïllament, un conservadorisme religiós molt arrelat i una acceptació encara avui difícil pel que fa a la integració racial. Només cal fixar-se en el mapa dels resultats electorals de novembre de 2024 per entendre que grosso modo és immensa la distància política entre les dues costes i l’interior.
PUBLICITAT
Atmosfera viciada
S’ha insistit ad nauseam que Donald Trump va guanyar el 2016 a Hillary Clinton per la campanya plena d’errors estratègics de la candidata demòcrata. I, sent això cert, no deixa de ser un factor més dins d’una atmosfera viciada pel cost social de la crisi financera de 2008 i els anys següents, pel disgust de molts ambients conservadors que van considerar que es van travessar totes les línies vermelles de la integració racial amb l’elecció d’un president negre, per l’erosió de les condicions de vida dels blue collars (treballadors manuals) i per la influència creixent de les estrelles de les tecnofinances.
Trump va saber explotar aquest conjunt de factors, en va tenir prou per guanyar Clinton malgrat tenir menys vots electorals i, sobretot, va ser capaç d’aconseguir el control del Partit Republicà mitjançant una organització, MAGA, que no respon a una idea de partit, sinó que és una plataforma de projecció personal on l’únic que mana i disposa és el líder carismàtic.
La impugnació de la derrota de Trump el 2020 davant Joe Biden i l’intent de cop d’Estat del 6 de gener de 2021 no van trencar aquesta lògica, sinó que la van enfortir. Van establir un espai polític on l’orientació de MAGA, el rumb del Partit Republicà i finalment els interessos personals i de família de Trump van ser una mateixa cosa: a la pràctica, van deixar d’existir els ressorts de govern intern dels republicans, sotmesos a l’estratègia del nouvingut. Stuart Stevens, un exassessor del Partit Republicà, conclou a It Was All a Lie que va ajudar a crear un partit modern que ara «s’agenolla davant d’un estafador moralment en fallida i no vol res més que veure’l cremat fins als fonaments en què s’ha convertit». El cert és, però, que aquest to radical no té ressò dins la direcció republicana; la dissidència és molt minoritària o fa temps que ha deixat el partit.
Aliança de ferro amb els milmilionaris
Ni tan sols la dada objectiva que Trump s’ha convertit en el gran activador del vot demòcrata fa canviar el tarannà republicà. L’aliança de ferro de la Casa Blanca amb els milmilionaris —Elon Musk i companyia— passa per sobre de tot i tot ho suporta, convertint el president en el líder màxim de l’extrema dreta universal, en el gran adversari de la democràcia liberal. Els sectors de MAGA defraudats pel bel·licisme presidencial, l’allunyament del conservadorisme clàssic —minoritari i decebut— i una economia sotmesa a una inflació que no afluixa són dades insuficients per fer rectificar a la Casa Blanca, perquè una cosa és certa: ha consolidat una massa crítica de seguidors que, ajudada pel redisseny de districtes electorals, pot minimitzar la derrota de novembre que pronostiquen les enquestes; pot compensar l’abstenció o el canvi de vot en alguns estats.
Atesa aquesta mutació genètica, és inevitable preguntar-se si, més enllà del nom, segueix existint el Partit Republicà. El títol de l’assaig de 2020 del politòleg de la Universitat Harvard Thomas E. Patterson està justificadíssim: Is the Republican Party Destroying Itself?
