Fa vint-i-cinc anys, gairebé la meitat de la humanitat vivia sota règims que, amb benevolència, es podien qualificar de democràtics. Avui la proporció ha caigut a poc més d’un de cada cinc. La caiguda és tan intensa que ja té nom propi entre politòlegs: desdemocratització. El terme convida a la nostàlgia per la «tercera onada democratitzadora» (Huntington) d’ara fa cinquanta anys, quan Grècia, Portugal i Espanya deixaven enrere les dictadures, seguides després per bona part de l’Amèrica Llatina i l’Europa central i oriental. Amb la contundència dels fets, es desmenteix novament la profecia de Francis Fukuyama sobre la «fi de la història»: la història no ha acabat, només canvia d’etapa.
La lliçó de fons no és nova, però convé repetir-la: la democràcia és fràgil (Brugué), contingent i reversible. Les societats humanes han sobreviscut sense durant mil·lennis. Si es comprimeix en un sol dia tota l’existència de l’Homo sapiens —cent cinquanta mil anys—, els sistemes democràtics tal com els coneixem hi ocupen poc més de quatre hores. És una dada per a la humilitat, no per al fatalisme.
Per què la regressió actual? La ciència política ho debat des de fa anys. Les respostes divergeixen perquè no sempre hi ha acord sobre què és la democràcia: se n’han catalogat més de dues mil definicions. La majoria, però, es deixen agrupar en dues famílies. Una, posa l’accent en els procediments —especialment, la forma d’elegir els governants—; l’altra, hi afegeix les finalitats que es proposa: llibertat, igualtat, justícia, prosperitat, seguretat per a tothom. En realitat, mitjans i fins es necessiten: no hi ha decisió realment democràtica que no exigeixi ja la igualtat i la llibertat dels ciutadans que hi participen.
Els EUA ho van deixar escrit fa dos-cents cinquanta anys al preàmbul de la seva Constitució, declarant que l’objectiu del nou sistema era assegurar la justícia, la seguretat, la defensa, el benestar i la llibertat per als seus ciutadans. Més recentment, ho ha ratificat —entre altres— la Constitució espanyola: l’article 9.2 estableix que els poders públics estan obligats a promoure la igualtat i la llibertat reals dels individus i dels grups i a eliminar els obstacles que dificultin la seva plenitud i s’oposin a la participació social, política, econòmica i cultural de la ciutadania.
PUBLICITAT
El temple democràtic trontolla
Procediments i finalitats defineixen, per tant, un sistema democràtic. Un govern que se n’aparta ja no mereix el nom de democràtic. Com es pot comprovar? A la manera d’una ITV política, els acadèmics sotmeten els règims polítics a revisions periòdiques i en publiquen un rànquing. Les dades més recents confirmen la regressió de la qualitat democràtica arreu del planeta. També és possible fer-se’n una idea aproximada si examinem la democràcia amb una metàfora més arquitectònica: la democràcia com un temple grec amb un frontispici, unes columnes i uns fonaments. Al frontispici, els grans objectius: llibertat, justícia, prosperitat, seguretat. Les columnes indispensables on se sosté són quatre: comunitat inclusiva, institucions funcionals, comunicació lliure i veraç i ciutadania compromesa. El fonament, soterrat, però decisiu, és una estructura socioeconòmica prou igualitària i sense excessives diferències.
Avui, però, les quatre columnes s’esquerden i els fonaments trontollen. La inclusió cedeix davant l’auge de la segregació interna i el rebuig a l’estranger i al migrant. Les institucions –parlament, executiu, tribunals– són víctimes d’un sectarisme intolerant i agressiu contra els adversaris, incapaços d’exercir regularment les seves funcions i d’aplicar polítiques bàsiques –habitatge, transició energètica, reducció de la pobresa– reclamades per la ciutadania. Els mitjans de comunicació –convencionals i digitals– perden credibilitat perquè ja no distingeixen –o no volen distingir– entre relatar fets i manipular-los. I el ciutadà compromès amb l’interès general es transforma en client-consumidor de serveis públics, més amatent als seus drets que a les seves obligacions.
Sota les columnes, els fonaments perden consistència. Els estudis sobre la distribució de la riquesa –Sen, Stiglitz, Piketty, Zucman– coincideixen: les desigualtats s’agreugen. El capitalisme financer, la globalització i la revolució digital han invertit el sentit d’una marxa lenta cap a societats més equilibrades. Ho han fet en detriment de la democràcia. Ho advertia ja Aristòtil fa vint-i-cinc segles: «els massa rics no saben ni volen obeir, i els pobres no saben manar». La desigualtat corroeix la confiança social i dissol allò que el mateix Aristòtil anomenava «amistat cívica» com a lligam últim de pertinença a la comunitat. El resultat és previsible: més règims que perden la seva condició democràtica i s’instal·len en una zona grisa que s’expandeix amb «democràcies il·liberals», «autoritarismes electorals» o «sistemes híbrids».
Els Estats Units n’ofereixen l’exemple més il·lustratiu i el més inquietant. El país inventor de la democràcia moderna s’ha convertit ara en l’exponent de la seva erosió. Sota l’hegemonia de les grans tecnològiques que fixen els seus objectius estratègics, el sistema polític avança cap a una forma nova –tecnocesarisme, tecnoautoritarisme, populisme plutocràtic (Hacker). La justifica explícitament una doctrina politicoempresarial –la «república tecnològica» (Karp)– en què les grans empreses digitals mantenen una relació simbiòtica amb l’aparell estatal: finançades gràcies a la contractació pública controlen –mitjançant els seus algoritmes i les seves bases de dades– les infraestructures de defensa, sanitat, seguretat, energia, transport i comunicacions. I aquest conglomerat d’empreses i Estat no es queda a casa: reforça l’ambició geopolítica dels EUA i promou les opcions neoautoritàries d’Europa i l’Amèrica Llatina.
Dues respostes de signe oposat
Davant d’aquest panorama, quines expectatives li resten al projecte democràtic? Apareixen dues respostes de signe oposat. La primera accepta –resignada o entusiasta– que el desgast democràtic és irreversible i que assistim al naixement d’una nova etapa postdemocràtica, sustentada per la fusió del capitalisme desregulat amb les noves condicions de la tecnologia digital i de la IA. Ho facilita la percepció ciutadana que els principis democràtics de govern popular són desmentits per una oligarquia transnacional que pren les grans decisions socioeconòmiques, tecnològiques i mediambientals.
PUBLICITAT
La segona posició és inconformista i reactiva. Creu possible encara un projecte democràtic que compatibilitzi la revolució digital, la justícia social i la sostenibilitat ambiental. Aquesta visió reprèn la idea que els grans projectes de canvi polític sempre resulten d’aplegar idees transformadores amb la força de les mobilitzacions socials. Serien les idees adreçades a mantenir i reforçar la dinàmica igualitària de la societat que és la base del govern democràtic. Inclourien mesures fiscals i econòmiques, destinades a corregir l’asimetria entre el creixement escandalós de la riquesa dels propietaris i gestors del gran capital i la seva escassa contribució a finançar les infraestructures i prestacions públiques de les quals s’aprofiten. És així perquè la mobilitat poc o gens controlada del capital i dels seus gestors els permet defugir sistemàticament les càrregues tributàries que els correspondrien com a beneficiaris eminents d’aquelles prestacions i infraestructures.
Hi ha abundància d’idees disponibles per rectificar la deriva: imposició progressiva i radical sobre el patrimoni i les rendes del capital, fixació de retribucions salarials màximes i mínimes, implantació de renda bàsica universal, garantia d’ocupació amb un salari mínim, assignació d’una herència universal a la majoria d’edat. En paral·lel, es proposa combatre el predomini mercantil en els serveis fonamentals de l’Estat social: salut, educació, habitatge, energia, transport, comunicació… Finalment, la constitució de fons públics d’inversió permetria la selecció d’objectius productius i mediambientals exigits per l’interès general i no pel rendiment particular. Aquestes mesures haurien d’anar acompanyades per una descentralització dels seus gestors a favor d’entitats locals i socials, per tal d’assegurar-ne la difusió del control i la responsabilitat efectiva envers la ciutadania.
Desmentir Hamlet
En paral·lel, és indispensable recuperar una ciutadania solidària, crítica i participativa, basada en una formació humanística i no sols tècnica o professional. La combinació d’aquestes i altres mesures permetria avançar cap a la igualtat socioeconòmica i mantenir la sostenibilitat planetària. Així ho preveu un projecte com el Global Justice Report: considera assequible una renda anual mínima per càpita de 5.000 dòlars (PPA) l’any 2100, no com a resultat del decreixement, sinó de la suficiència. És clar que un programa tan ambiciós només és possible a escala transnacional: una Unió Europea reformada com a primer pas, amb vocació de projectar globalment un neosocialisme global, autogestionari i federal (Piketty), alternatiu al tecnocesarisme imperial nord-americà i al socialisme autoritari xinès.
Hi ha, avui, capacitat per desplegar aquesta contraofensiva democràtica? A primera vista, no gaire: les majories electorals s’inclinen sovint cap a opcions autoritàries i nacionalistes. Per tant, la reconstrucció democràtica no pot ser fàcil ni ràpida. La situació actual és resultat de més de mig segle d’elaboració doctrinal, propaganda i infiltració pacient en els aparells de poder. Per això, revertir-la exigirà probablement algunes dècades. I potser només una gran crisi –econòmica, digital o ambiental– generarà el desencadenant necessari per a fer-ho.
Tanmateix, renunciar-hi avui seria «una manera elegant de rendir-se» (Lleó XIV). Potser vivim un d’aquells moments que Albert Hirschman, en plena lluita antifeixista, descrivia com a ocasió per «desmentir Hamlet»: quan el dubte, en comptes de paralitzar i soscavar l’acció, l’estimula. Havel ho va expressar d’una altra forma quan afirmava que l’esperança no és la convicció que les coses aniran bé, sinó la certesa que val la pena actuar, tant se val com acabin. Aquesta hauria de ser avui l’aposta dels demòcrates.
