Aquest és el setanta-cinquè número de política&prosa o, el que és el mateix, fa sis anys que política&prosa apareix puntualment cada mes. Tot un èxit per a un projecte sorgit de la iniciativa d’un grup de persones que, en el llunyà 2018, van creure que calia una veu diferent, allunyada de la confrontació que havia estat a punt d’esberlar el país en una cursa estèril cap a enlloc.

En aquell moment, no ens plantejàvem arribar al número setanta-cinc, tan sols consideràvem que era necessari un espai diferent, «un ampli espai de debat i de reflexió», per bé que intuíem des del començament que «aquesta és una feina política i cívica de volada i durada llargues, que exigirà molts esforços i, per tant, molta gent». Política&prosa ha estat la petita contribució d’un grapat de persones al redreçament del país després d’uns moments perillosos que amenaçaven d’arrasar moltes de les coses que s’havien anat construint, pas a pas, amb dificultat, i que havien fet de Catalunya una societat de convivència, d’entesa, d’obertura, plural i democràtica, que aportava un paper essencial en la construcció democràtica d’Espanya.

Afortunadament, els temps són uns altres i s’ha salvat el risc de ruptura que en algun moment va planar per damunt del país. Quina ha estat la contribució de política&prosa a aquest canvi no ho podrem saber. Aquesta revista sorgí per bastir un espai, una veu, i aquesta ha estat la seva modesta contribució. Els temps han canviat, però seguim creient que l’espai que proposa política&prosa té sentit encara, perquè malgrat que hàgim esquivat el més perillós, no som ni de bon tros allà on volíem ser. Hi ha massa coses que s’han trencat, massa barreres que s’han saltat, la conversa pública segueix en part presonera d’esquemes que la societat ha entès com a superats. Encara hi ha ponts per reconstruir, la trencadissa dels anys del procés ha deixat cicatrius, algunes de ben visibles, altres de soterrades. Però l’ideal del catalanisme no era un estadi final sinó més aviat un camí de suma, d’encontre.

Des del primer moment vam fer l’opció d’editar la nostra revista en català tot i les limitacions que això podia suposar en la seva difusió. Més tard, vam incorporar una versió en castellà de l’edició digital que va permetre un increment molt significatiu de la visibilitat de la revista més enllà de l’àmbit lingüístic del català. En aquests sis anys, més de cinc-cents cinquanta col·laboradors han contribuït a donar forma a política&prosa, una resposta generosa i compromesa que ens omple de satisfacció.

La Catalunya d’avui, tot i els canvis positius que s’han operat en els darrers anys, mostra una cara ombrívola, on senyoregen la frustració, la impotència, la rancúnia i la divisió. I a l’horitzó proper s’alcen núvols de tempesta de múltiples formes: a l’emergència climàtica que n’és el teló de fons s’hi suma l’ascens de la reacció, de la xenofòbia, del nacionalisme excloent, que cavalca sobre una societat cada cop més desigual i que no veu en la política democràtica la solució als seus problemes sinó un fre. Totes les societats democràtiques enfronten propostes que postulen, en més o menys grau, més o menys obertament, laminar el sistema de llibertats, precisament apel·lant a la llibertat.

En aquest sentit, la idea que va impulsar política&prosa continua vigent, lamentablement diríem. Com fa sis anys, la convivència està en perill, la democràcia està amenaçada, fins i tot a una escala més ampla que no ho estava el 2018.

Finalment, si bé podem creure que, modestament, hem aconseguit bastir aquell espai que volíem configurar fa sis anys, també som prou conscients que no hem assolit la veu que volíem tenir. Segurament hi ha coses que hauríem pogut fer millor per poder arribar a ser una veu més potent que la que hem aconseguit ser.

Però estem molt satisfets i molt orgullosos de política&prosa i de tota la comunitat de col·laboradors, subscriptors, patrocinadors i amics que s’ha construït, una comunitat compromesa que, amb tota seguretat, mantindrà l’impuls que ens ha de permetre seguir responent als propòsits fundadors del projecte.