Sota un fals desmenjament a l’estil Josep Pla i un impossible retir davant l’ominipresència de les xarxes, l’amic Daniel Capó concentra informacions, influències i iniciatives en un racó del Llevant mallorquí. Ara fa un temps va crear un blog (https://danielcapoblog.com/) per recopilar part dels seus nombrosos escrits. Fins i tot, va promoure una curiosa –i intermitent– secció on el convidat de torn era interrogat sobre els llibres que no havia llegit. No es tractava només de reconèixer la ignorància, sinó d’explicar com aquella no-lectura havia influït, condicionat o sobrevolat la pròpia trajectòria.
Convidat a participar-hi el 2018, hi reconeixia no haver llegit el clàssic Catalogne dans l’Espagne Moderne. Recherches sur les fondements économiques des structures nationales. Publicat originalment per Pierre Vilar el 1962, el seu impacte va ser immediat i entre 1964 i 1968 ja es va traduir al català per Eulàlia Duran en els quatre volums editats per Edicions 62. Posteriorment, se n’han fet reedicions i, sobretot, ha estat citat i referenciat tant per lectors generals com per la professió. En canvi, en castellà no va publicar-se fins 1978. En tot cas, com que un fragment d’aquell text d’autoinculpació em sembla pertinent, em prenc la llicència de reproduir-lo, seguint el camí de reaprofitament –entre el plagi i l’autoplagi– practicat pels motors de llenguatge de la tan acríticament lloada IA generativa. Perdoneu l’extensa autocita:
«Sin embargo, si existe un historiador marxista decisivo para la historiografía catalana –y, por extensión, española– ese fue Pierre Vilar. Este hispanista de origen occitano y discípulo de Ernest Labrousse viajó como geógrafo por primera vez a España en 1927, con la intención de redactar una monografía regional sobre Cataluña. Aunque acabó licenciándose con La vie industrielle dans la région de Barcelone (1929), el contacto con el país trastocó completamente su carrera. Durante los siguientes veinte años realizó diversas estancias de investigación, especialmente en Barcelona donde ejerció como profesor del Liceo local, intimó con buena parte de la intelectualidad republicana, aprendió castellano y catalán y se fue decantando progresivamente hacia la historia siguiendo el ejemplo de Marc Bloch.
PUBLICITAT
L’ampliació temporal justifica la inclusió de breus resums de dades per orientar el lector dins d’uns epígrafs que pràcticament van d’Atapuerca a Vox.
Como el famoso autor de Apología de la historia, también Vilar participó activamente en la Segunda Guerra Mundial en defensa de su país. Sin embargo, mientras Bloch moría a manos de la Gestapo, el geógrafo-historiador occitano logró sobrevivir al cautiverio en un campo de prisioneros alemán. Durante su retención –y gracias únicamente a su memoria y a la Historia de España y de la civilización española de Rafael Altamira que le hizo llegar su mujer, la franco-navarra Gabriela Berrogain– redactó un librito maravilloso: Histoire de l’Espagne. A pesar de la prohibición franquista, la posterior traducción castellana de esta síntesis se convirtió en un éxito de ventas absoluto.»
Dempeus sobre espatlles de gegants
Membre destacat d’aquesta escola fundada per Vilar, el catedràtic emèrit Juan Sisinio Pérez-Garzón (Gójar, 1949) ens presenta la seva nova Breve historia de España (Catarata, 2025). Més enllà del repte compartit, moltes són les diferències entre ambdós llibres. En destacarem dues.
Per un cantó, l’historiador granadí, a qui vam entrevistar en aquestes mateixes pàgines el gener de 2023, no ha hagut de fiar-ho tot a la seva memòria i a Altamira, sinó que ha construït el seu relat a partir de l’acumulació de coneixement feta per la historiografia espanyola en els darrers decennis i on ell mateix, ja sigui com a autor, editor, investigador, acadèmic o responsable polític, ha jugat un paper decisiu. Tot i que el text s’allibera de les citacions i les notes, el lector trobarà al final un llistat de noms referencials de cadascun dels períodes històrics. Ara bé, per a l’especialista no serà difícil detectar, més enllà de l’explicitació genèrica dels deutes deguts –homenatge i reconeixement–, l’origen d’algunes dades i interpretacions concretes, fruit –tots som humans– de les fílies i fòbies de l’autor.
Per l’altre, Pérez-Garzón supera la cronologia i la mirada de Vilar. Així, el text comprèn de la presència dels primers homínids a la península Ibèrica a les pàgines del diari d’ahir. Aquesta ampliació temporal justifica la inclusió de breus resums de dades per orientar el lector dins d’uns epígrafs que pràcticament van d’Atapuerca a Vox. Més programàtica és l’ambició temàtica on, coherent amb una trajectòria on s’inclou tant una Historia del feminismo com una Historia de las izquierdas en España (Catarata, 2024 i 2022 respectivament), hi ha un destacat protagonisme per les dones i per les idees progressistes.
PUBLICITAT
Aquesta doble integració no és forçada. En el cas de les dones, no es tracta d’un acte de justícia (que també), sinó de coherència per no deixar la meitat de la població fora del relat i per enriquir la complexitat de la nostra comprensió del passat. Lluny de plantejar una història feminista o de salpebrar el relat amb els llocs comuns, Pérez-Garzón assumeix el repte d’integrar l’element femení com a subjecte i objecte històrics.
Pel que fa al biaix ideològic, aquest ve a compensar la temptació de tota síntesi pel resum basat en reis, gestes i dates. Sense oblidar-los, hi ha una voluntat per aproximar-se més als processos històrics i, sobretot, per defugir els tòpics, tant els excepcionalistes (del suposat singular destí d’Espanya al Spain is diferent) com els agònics (llegenda negra, cainisme atàvic…). Precisament i a tall d’exemple, sobre l’obsessiu Desastre del 98, escriu: «España no estaba estancada ni atrasada como se lamentaron algunos intelectuales al desaparecer el último vestigio de la España imperial en Cuba y Filipinas. Estaba a un 85 % de desarrollo humano de los paises imperiales del momento».
 |
|---|
| Juan Sisinio Pérez-Garzón Breve historia de España Madrid: Catarata, 2025 | 352 pàg. Eduardo Manzano España monumental Barcelona: Crítica, 2025 | 392 pàg. |
Companys de viatge
En aquest combat contra els essencialismes i com ja vam destacar al «Batecs» de maig de 2024, Pérez-Garzón no està sol. Dins d’una tradició ja força consolidada i sens dubte rellevant, trobem companys de viatge com el medievalista Eduardo Manzano (Madrid, 1960). De fet, amb poques setmanes de diferència, aquest investigador del CSIC, a qui entrevistàvem el novembre de 2024, ha publicat el seu España monumental. Una historia a través del patrimonio que es presenta com la continuació natural, ara a partir dels 46 llocs espanyols declarats Patrimoni Mundial per la Unesco, del seu celebrat España diversa. Claves de una historia plural (Crítica, 2024).
Tant Pérez-Garzón com Manzano, entre d’altres, comparteixen una forma de fer història, però sobretot coincideixen en una manera d’entendre el paper de la disciplina en una societat democràtica i en un context complex com l’actual. Com es diu a Breve Historia de España: «En los momentos de grandes mudanzas se recurre al pasado y adquiere un auge inusitado la memoria de determinados momentos históricos, tal vez para compensar los vértigos de un presente sumido en una globalización de cambios inciertos.»
