Sempre que mor algú… bé, gairebé sempre, quan el difunt em queia bé, sento una fiblada de remordiment pensant que hauria hagut de ser més cordial amb ell, haver-lo tractat més, haver-li transmès la meva simpatia, haver-li donat, en fi, alguna cosa més. Però ja era massa tard. I com que m’ha passat tantes vegades, he arribat a la conclusió que es tracta d’una llei universal: cal ser més simpàtics, hem de ser més sociables, més generosos amb el nostre temps. Aquesta llei té també el seu costat egoista, o de profit propi, perquè el tracte amable amb les persones, sobretot si són intel·ligents o valuoses de qualsevol manera, també ens beneficia a nosaltres. Tenint en compte la seva evidència, la seva obvietat, anomeno aquesta llei universal de la cordialitat «Llei de Perogrullo».

Ara que ja me l’he après de memòria, l’aplico rigorosament, m’he tornat molt sociable, tot i que, ja que les circumstàncies de la vida ho han volgut així, ho faig per telèfon, de manera que passo el dia trucant a tothom i mantenint converses llargues i absurdes perquè no em torni a penedir de la sequedat del meu cor, de deixar anar-se’n algú altre sense haver-li deixat clar que podia comptar amb mi, o anar-me’n jo a l’altre món amb aquest sentiment de culpa.

Però aquest aprenentatge de la Llei de Perogrullo arriba massa tard per a aplicar-la a Luis Goytisolo, que acaba de morir, i al seu germà José Agustín, que va morir el 1999. Tots dos eren persones interessants, testimonis privilegiats d’una època del nostre país que no vaig arribar a conèixer (José Agustín va néixer el 1928 i Luis el 1935), grans escriptors, i d’un tracte afable, obert, simpàtic, sense ombra de supèrbia. Si més no en l’època en què els vaig conèixer, podent ser olímpics i secretistes, buscaven l’amistat dels més joves, no els havia espatllat ni l’èxit ni la sensació d’haver deixat enrere els seus moments més creatius i ressonants.

He esmentat els dos Goytisolo que (molt superficialment) vaig tenir el privilegi fugaç de conèixer. Pel que fa al tercer germà escriptor, Juan (1931-2017), no hi ha dubte que va ser també decisiu, però un, com a lector, té també el dret de mantenir-se al marge de coses decisives, i ell no m’agradava gens, ni la seva persona pública ni els seus llibres amb lluentors sulfúriques. M’empipava la seva autoconsciència de persona important, sense relativisme o sentit de l’humor, i aquella expressió sempiterna seva com d’estar ensumant el tuf desagradable de la vida i de la mediocritat dels altres, tant com la seva prosa, que sempre em va semblar engolada. I no m’agradaven tampoc les seves invectives desproporcionades cap a Espanya, com a terra caïnita, naturalment repressiva i intolerant —decantant-se, en canvi, preferint, en canvi, el Marroc, un paradís de la llibertat!—, com també cap a la decadència espiritual d’Europa, la vida comercial i la misèria de la vida literària… substanciada en la Reivindicación del conde Don Julián (1970), i en la seva famosa primera frase, «Tierra ingrata, entre todas espuria y mezquina, jamás volveré a ti». Cosa que no li va impedir, cap al final dels seus dies, l’any 2014, acceptar de mans del rei el premi Cervantes, que li anava molt bé per la seva dotació econòmica. Clamorosa, hilarant contradicció…

PUBLICITAT

El 1999, quan José Agustín va morir, a conseqüència d’una caiguda al carrer des de la finestra del seu pis al carrer de Marià Cubí —era depressiu i bipolar i en algun poema ja havia declarat temptacions de suïcida, però diuen que va caure quan estava reparant la persiana—, i vaig llegir la flamant i copiosa biografia familiar, obra, després de molts anys de recerca, de Miguel Dalmau, que precisament es va publicar aquell mateix any, tan psicoanalíticament reveladora, i que tan bé contextualitza els assoliments literaris dels tres germans, vaig pensar que jo hauria de reconsiderar aquesta mania meva a priori i fer una altra lectura, més generosa, dels llibres de Juan, als quals tampoc no he negat mai vigor i creativitat.

Biografia «britànica»

Per cert, sigui dit de passada, aquest assaig familiar va ser rebut —típic del nostre país— amb disgust difús, perquè es recreava massa en la turmentada (i turmentadora, com s’ha sabut després) vida sexual de Juan, i altres coses… És possible, tot i que la va esquitxar amb fragments de prosa ben triats de Juan i de Luis, i de poemes de José Agustín, tot ben escollit i il·luminador del talent dels tres autors, però les biografies són així. Aquesta és «britànica», segons el model de les que prodiguen tants historiadors anglosaxons de la literatura sobre els seus escriptors, amb molta acceptació i lloança. Si els Goytisolo haguessin estat escriptors londinencs i no barcelonins, i s’hagués publicat en anglès, seria una fita, però aquí les coses són d’una altra manera.

José Agustín (1928-1999) és el més conegut popularment dels tres germans, gràcies a les cançons que a partir dels seus versos va compondre i difondre el cantant Paco Ibáñez.

José Agustín (1928-1999) va encadenar una sèrie de feines més o menys alimentoses mentre desenvolupava una poesia civil i introspectiva molt llunyana de la normativa espanyola del moment, fins a convertir-se en un poeta extraordinari ¾fins i tot Gil de Biedma va declarar-ne la influència en la seva poesia— i és el més conegut popularment dels tres germans gràcies a les cançons que a partir dels seus versos va compondre i va difondre el cantant Paco Ibáñez.

Juan (1931-2017) va emigrar molt aviat a París, va publicar en francès novel·les que no haurien passat la censura del franquisme i es va fer conseller de la influent editorial Gallimard, on recomanava la publicació de llibres prohibits al nostre país, per a gran irritació i enveja de la premsa i la literatura del règim franquista. Sota la influència de Jean Genet, l’autor de Diario de un ladrón, capaç, pel seu odi a la burgesia i a les convencions, d’exaltar un assassí imbècil, va desenvolupar la seva literatura dels marges, de l’empatia amb les comunitats i els estaments socials més maltractats.

Els germans Juan, José Agustín i Luis Goytisolo. Fotografia sense data. Arxiu d’internet.

‘Antagonía’

I Luis (1935-2026), militant del partit comunista d’Espanya, va dedicar molts anys a escriure les mil sis-centes pàgines dels quatre volums —publicats entre 1973 i 1981 i finalment reunits en un sol tom, com era el projecte original— d’Antagonía: Recuento, Los verdes de mayo hasta el mar, La cólera de Aquiles i Teoría del conocimiento. Notables i discrets crítics i historiadors de la literatura consideren aquesta obra un dels assoliments més grans de la narrativa europea del segle XX, i altres apunten que aquesta novel·la, ambientada cronològicament en un lapse de quaranta anys, des de la Guerra Civil fins al franquisme tardà, és la sovint invocada «gran novel·la de Barcelona». En paraules d’Ignacio Echevarría, que el 2012 va prologar l’edició unitària d’Antagonía, «…gairebé totes les tendències de la narrativa espanyola de l’últim quart del segle XX (i dels primers anys del XXI) estan ja prefigurades en l’obra de Luis, que no va deixar mai d’explorar i transgredir els límits del gènere novel·lístic, assajant amb tanta capacitat de risc com d’encert formes avui tan en auge com l’autoficció, la novel·la de no-ficció, l’assaig fictici o el microrelat».

Com a dada lateral però significativa de l’atmosfera opressiva en què es movien els tres autors a les acaballes del franquisme, val la pena ressenyar que Luis va organitzar les línies mestres de la seva obra monumental estant pres en una cel·la absolutament nua de la presó de Carabanchel (víctima d’una «caiguda» de militants comunistes), però on, per alguna relliscada, se li havia permès conservar la ploma estilogràfica: les va posar per escrit sobre el paper de vàter que es gastava llavors, «afortunadament rígid i poc porós».

PUBLICITAT

Luis va organitzar les línies mestres de la seva obra monumental estant pres en una cel·la absolutament nua de la presó de Carabanchel.

També l’any 75 Juan va publicar Juan sin tierra, clausura de la trilogia de ruptura radical (després de Señas de identidad i l’esmentada Reivindicación…) Poc temps abans, a Madrid, Benet havia publicat Volverás a región i García Hortelano la seva obra mestra, El gran momento de Mary Tribune. Va morir el dictador. Era el mateix any en què Eduardo Mendoza va publicar La verdad sobre el caso Savolta, que penso que va obrir una nova època i amb un èxit fabulós, anorreador, va contribuir a fer més borrosos els assoliments de Luis. D’això no se’n pot culpar ningú, és clar.

Avui, quan la literatura ja és un artefacte del passat, qui tingui curiositat, però li faci mandra una lectura tan exigent, en temps i atenció, com la que exigeix Antagonía, pot trobar un text abreujat del seu magisteri, i un estímul per afrontar-lo, en la molt més breu Estela de fuego que se aleja. O fins i tot en una bagatel·la tan feliç, sensual, deliciosa i tardana com a Placer licuante.

Per descomptat, va ser una raresa que a Barcelona sorgissin, descendents d’una família conservadora, tradicionalment catòlica, franquista, no ja un fill rebel, sinó tres germans escriptors, els tres solvents si no extraordinaris, els tres contestataris, compromesos amb la lluita antifranquista, veu d’una generació que probablement sense saber-ho els havia estat esperant.

Un trauma familiar

El detonant de la seva vocació va ser un trauma familiar, tragèdia o crim: la mort de la seva mare, quan eren petits i ella caminava, carregada de regals per a ells, per l’Eixample barceloní en un dels bombardejos de l’aviació italiana. Juan va declarar al biògraf Dalmau que si la seva mare no hagués mort com va morir «probablement no hauríem estat escriptors i ens hauríem dedicat a alguna professió liberal» i que els elements que van fermentar la seva postura són els següents: la decadència econòmica de la família com a «tema omnipresent» en els tres autors; el rebuig de la figura del pare, vidu, malalt, conservador; el comunisme com a substitut laic del catolicisme; l’allunyament de l’idioma català, que era el que usava habitualment la branca materna de la família; i la consideració de la literatura com a «lloc segur» en un món en què tot és provisional.

És possible que els Goytisolo estiguin, com el rei Sebastià de Portugal, a prop de tornar a emergir de les aigües del passat.

És clar que… si una mare assassinada fos un element decisiu perquè els seus orfes es convertissin en homes de lletres, vint anys després de la Segona Guerra Mundial Europa hauria estat plena de poetes i novel·listes, n’hi hauria a milions… Suposem que caldrà considerar el fenomen dels Goytisolo com una casualitat, un dau que cau en el set.

Ara jo crec que a penes els llegeix ningú. Tret d’algú que potser escolta de vegades Paco Ibáñez cantant Palabras para Julia: «Tú ya no puedes volver atrás…» Una vegada Ana María Moix em va dir, a propòsit del seu germà Terenci, que tots els escriptors, per famosos i necessaris que hagin estat en vida —i és el cas dels tres Goytisolo, van ser necessaris—, passen per un purgatori d’oblit dels lectors, desapareixen de la consciència col·lectiva, però que els millors tornen a recaptar l’interès, afloren al cap d’un temps. Norma que només coneix l’excepció de Pablo Neruda, amb els seus Veinte poemas de amor y una canción desesperada, gràcies al romanticisme característic de la joventut. Llavors és possible que els Goytisolo estiguin, com el rei Sebastià de Portugal, a prop de tornar a emergir de les aigües del passat.