Era l’estiu del 1989, i a ell i a la seva dona, Bartina, els van portar amb cotxe a fer una volta per la ciutat. Acabaven d’aterrar i volien veure alguns pisos i cases. Ell, molt ros i amb pigues a la cara, semblava que acabés de sortir de l’escola. Ronald Koeman, el nou futbolista del FC Barcelona, tenia 26 anys. Ella, tan rossa com ell, era dos anys més gran i estava embarassada del seu primer fill. Durant la visita, hi va haver una cosa que els va cridar molt l’atenció: a Barcelona, no hi havia cantonades, no veien angles rectes als encreuaments dels carrers, tot semblava rodó, d’alguna manera. Segurament devien passar per l’Eixample, el gran invent de l’enginyer Ildefons Cerdà, amb els seus xamfrans i cruïlles espaioses.

És el primer record que el matrimoni holandès té de Barcelona, encara preolímpica, desconeguda per a molts estrangers, amb menys de deu milions de passatgers l’any a l’aeroport del Prat. Va ser el dia en què Ronald Koeman, rebut per una multitud a l’antiga terminal, es va començar a enamorar d’una ciutat que no va desaparèixer mai del seu cor, tampoc en el llarg interval entre el 1995, quan va deixar el club després de contribuir de manera important i inoblidable als anys gloriosos del dream team, amb aquell gol històric de Wembley, la primera Copa d’Europa de la història del Barça, i el seu retorn com a entrenador vint-i-cinc anys després a un solar ruïnós, un club despullat esportivament i econòmicament de la seva esplendor.

Com a entrenador va haver d’acceptar que ell ja no podia fer els gols o frenar un davanter.

El seu amor per la ciutat és tant o més gran que la seva estimació pel club, per descomptat. «Estimo tant aquest club que faré tot el possible perquè tot surti bé», va dir a finals de l’any passat, quan una cadena holandesa gravava un documental sobre els seus primers mesos convulsos en un club sense president, sense diners i sense confiança. Però són dues estimacions diferents. Ja abans de signar un contracte per dues temporades amb el defenestrat i desesperat president Josep Maria Bartomeu, tenia clar que no ocuparia eternament la banqueta del Barça; aquesta mateixa primavera ja ha descobert que aquest vol aventurat es pot estavellar en qualsevol instant. Però sí que pot viure per sempre a Barcelona… i hi viurà. Ell i la Bartina han decidit passar la resta de la seva vida a la vora del Mediterrani, com ja van fer Johan i Danny Cruyff. La seva casa a Holanda està en venda, i aquí, al barri alt de Pedralbes, s’estan construint una casa nova, ja que el pis on viuen ara –que de petit no en té res– no dóna per a acollir de tant en tant una família cada vegada més nombrosa, tres fills i tres néts, de visita des d’Holanda.

 

A Barcelona amb 26 anys

Aquell xaval ros amb pigues, nascut el 1963 a Zaandam, al costat d’Amsterdam, tot i que criat i format més al nord, a Groningen, una ciutat universitària i divertida, i que amb 26 anys va aterrar per primera vegada a Barcelona, ha resultat ser un home de món. Un dels exfutbolistes i entrenadors més estimats a Holanda, on bé com a jugador bé com a tècnic ha format part dels tres grans clubs del país: l’Ajax, el PSV i el Feyenoord. Un currículum poc habitual, perquè la rivalitat entre tots tres és molt gran; com si un tècnic d’aquí hagués entrenat tant el Barça com el Madrid i l’Atlètic. Com a entrenador, Koeman també ha treballat a Lisboa, València, Southampton i Liverpool. «Prefereixo treballar en països on domino l’idioma, perquè la comunicació amb els jugadors és fonamental», diu.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Però sempre, en tots aquests anys, tenia un club, una ciutat, al cap, al cor, a la seva llista de desitjos. No en va, quan el 2018 el van contractar com a seleccionador d’Holanda, va exigir incloure una clàusula que li permetés marxar al FC Barcelona si aquest club es presentava algun dia. I va passar, dues vegades. La primera, el gener del 2020, quan Ernesto Valverde va ser acomiadat de mala manera, va rebutjar l’oferta blaugrana. En la segona, vuit mesos més tard, amb el món atrapat per la pandèmia de la COVID i l’ajornament de l’Eurocopa de Nacions, ja no va voler dir que no. Veia que potser era l’última oportunitat, als seus 57 anys. Quan un dia calorós de l’agost de l’any passat, a migdia, Josep Maria Bartomeu va abandonar el pis dels Koeman, també a Pedralbes, el Ronald i la Bartina es van mirar, van somriure, i ella li va dir: «Aquesta vegada no diràs que no». És clar que no.

Koeman ha acabat una temporada de bojos extenuat, espremut. Fa poc més d’un any va tenir un infart del qual s’ha recuperat

Barcelona era –és– també el somni d’ella. La dona que durant gairebé quaranta anys l’ha seguit on ell ha volgut, allí on el portava la seva gran ambició, les seves ganes de millorar i descobrir. Ella sempre va acceptar, gairebé a cegues, tot i que Southampton no és el mateix que Lisboa, per exemple. Però un càncer de mama que li van diagnosticar el 2010, i uns mesos duríssims de quimioteràpia, li van obrir els ulls també al Ronald: a la vida hi havia altres coses a més del futbol i no calia intentar sempre agafar el proper tren cap a una altra estació tant vistosa com llunyana. Sense la seva dona, diu ara Koeman, ell no hauria aconseguit en el futbol tot el que ha aconseguit. Ara també tocava pensar en ella.

Però en el futbol d’alt nivell, sigui on sigui, no es jutja l’entrenador per si és més o menys bon marit. L’aplaudeixen o el critiquen, el renoven o l’acomiaden pels resultats en el terreny de joc, pel nombre de títols que guanya en una temporada, pels gols que es marquen o pels errors que cometen els seus jugadors, tot i que sobretot això, la dependència dels altres, pot ser molt frustrant per a un tècnic. Quan Koeman acabava de començar com a entrenador li era difícil entendre que un futbolista no aconseguís fer una passada senzilla o acabar satisfactòriament un exercici en un entrenament. No entenia que la majoria dels futbolistes que eren a les seves ordres tenien menys qualitat que la que ell havia atresorat durant dues dècades als peus, amb els quals, com a defensa, va fer 88 gols en les sis temporades que va jugar al Barça, la majoria de llançaments de faltes i penals.

Com a entrenador va haver d’acceptar que ell ja no podia fer els gols o frenar un davanter. Ha madurat des d’aquests inicis, perquè l’ofici d’entrenador també es basa en l’experiència. Ara, la seva tasca ja no és inventar exercicis en els entrenaments –d’això se’n solen encarregar els seus ajudants–, sinó gestionar una plantilla de més de vint homes, alguns encara molt joves, altres, consumats campions del món. O dissenyar una tàctica amb la qual es pugui guanyar. O buscar eines per reconstruir un edifici mig derruït.

PUBLICITAT